La vida, teatre de màscares

R R R I I I N N N G G G ! ! !
Silenci.
R R R I I I N N N G G G ! ! !
Silenci.
R R R I I ... Clic.

UAAAHHH ... Badalla Miquel. Encara sense alçar-se del llit.
Mira el despertador. Les set i quart.
" Bé! Hauré d'alçar-me ", pensa. Però encara es queda cinc minuts més al llit, en-
dormiscat.
Finalment, d'un bot s'alça. Va al bany i es mira a l'espill. " Què lleig que estic! ",
pensa, quan el reflex que veu és la imatge d'un jove bru, d'uns vint-i-set anys, ple de
grenyes, amb barba de tres dies i amb aspecte d'haver dormit poques hores.
Es llava la cara amb presses. S'afaita encara amb més rapidesa... " Hòstia! Ja m'he
tallat! ", i prossegueix amb més cura.
Quan acaba d'endreçar-se, corre cap a l'armari. Trau un vestit gris i una camisa a
ratlles i s'ho fica mentre mira el rellotge: " Les set i mitja! Encara faré tard altra vega-
da! ".
Posant-se la jaqueta, es mira a l'espill de l'armari .
- Açò ja és altra cosa- diu en veu alta, en veure's amb un aspecte més presentable,
podria dir-se que quasi atractiu, si no fóra perquè és un poc baixet i una mica massa
prim.
Agafa el seu maletí i corre cap a la cuina. Destapa un tetra-brick de llet i es plena
un got, que veu sense respirar. Com té fam, inunda amb melmelada de pruna dos trossos
de pa de motlle. Mai menja pa del dia, perquè no té ganes d'alçar-se més prompte i anar
al forn del cantó.
Engoleix amb celeritat l'improvisat desdejuni i torna a mirar el rellotge. Falten vint-
i-cinc minuts per a les uit. Si es dóna pressa, encara agafarà l'autobús de les uit menys
vint.

Corre cap a la porta i obri. Instantàniament es col·loca la màscara d'immutable. Ix
del pis i, mentre tanca la porta, s'adona que el que viu al costat també va a treballar. El
saluda amb una expressió que no expressa res. És clar, s'ha ficat la màscara d'immutable
i actua amb immutabilitat.
Miquel es dirigeix cap a l'ascensor de pressa, però sense córrer (no vol que en la
finca es murmure que sempre va tard al treball, cosa que de vegades ocorre). De reüll
veu que el seu veí torna a entrar en el pis. " S'haurà oblidat alguna cosa ", pensa.
"Millor, així no me'l trobaré en l'ascensor".

No és que el seu veí li caiga mal, ni bé tampoc. La veritat és que no li cau. Miquel
no es relaciona molt amb la gent de la finca.
No és per voler aïllar-se, no. Al contrari, és per timidesa. Li resulta molt difícil en-
taular una conversació trivial i, si ho aconsegueix (en comptades ocasions), no sap com
mantenir-la.
Ja farà dos anys i mig que viu en eixe edifici i tan sols ha travat el que es podria
considerar com un principi d'amistat amb dues persones, Cosme i Ana, un matrimoni
jove que viu dos pisos més avall.
Miquel no està molt en casa. Però quan troba algú per l'entrada, per l'ascensor o per
on siga, sols es limita a dirigir-li una curta expressió de salutació i prossegueix el seu
camí sense parar-se a conversar una mica. No sap què dir.
Quan llogà el pis, estava disposat a entaular de seguida amistat amb els seus veïns.
Però com els primers mesos del seu primer treball foren esgotadors i no veia molt als de
la finca, acabà per deixar-ho estar.
Quan ja no estava tan ofegat i passava més temps en casa, ja era massa tard. Els de
la finca s'havien acostumat a ell i ja no li seria tan fàcil a Miquel tractar amb els seus
veïns. Se li havia passat l'oportunitat. L'havien encasellat com a home ocupat i ja no es
molestaven en parlar amb ell. A partir d'ací, la pròxima jugada hauria de vindre de Mi-
quel.
Però fins ara mai ha vingut. La seua timidesa el té dominat, i Miquel no ofereix
molta resistència. En compte d'intentar encetar alguna conversa amb els seus veïns, ha
triat la solució més còmoda, s'amaga baix la màscara d'immutable.
De vegades ha saludat amb vigor a algun veí, per a veure si aquest començava la
conversació, i li han tornat un salut sec, més que res perquè no saben com reaccionar da-
vant Miquel. Açò el deixa tallat i ha optat per utilitzar en la finca la màscara d'immuta-
ble, com fa en el carrer.
Allò que preocupa a Miquel és que pensen que és antisocial, concepció que en reali-
tat s'està creant al voltant d'ell en la finca.

Quan arriba a l'ascensor, es troba amb la seua veïna de dalt. Indecís uns instants en-
tre continuar amb la màscara d'immutable o ficar-se la de reconciliació, l'actitud d'ella
el decideix a quedar-se amb la primera.
Ni tan sols la saluda. " La culpa és d'ella. ¿Per què sempre fica la música tan forta
per la nit? Si un no pot dormir, ¿què ha de fer?, ¿aguantar-se? Doncs, no. Vaig fer bé
en dir-li-ho ", rumia Miquel.
Ix de l'ascensor sense mirar-la i travessa l'entrada amb llargues passes, que el con-
dueixen al carrer. Des d'aquí distingeix la parada d'autobús. " Encara no ha arribat ", es
reconforta. I segueix caminant més tranquil.
En això veu a Cosme, que ve de comprar el pa, i fa el canvi de màscares.
El saluda amb la màscara cordial. Actua amb més cordialitat de la que en realitat
sent, però, de totes formes, Cosme li cau bé. Esta màscara cordial que usa amb ell en
part no és màscara, no oculta els sentiments, sols és caricaturesca, hiperbòlica, exagera
l'estat interior.
Una vegada es creua amb Cosme i s'acomiada, torna a ficar-se la màscara d'immu-
table. La que sempre gasta quan va sol pel carrer. En part la utilitza per la mateixa raó
que tota la gent: Com no sap quina expressió fer, aleshores, no fa ninguna. Així s'evita
que el miren amb estranyesa. Si hagués d'acoblar la seua expressió als seus pensaments,
faria tal munt de carasses, que més d'una persona es pararia a contemplar-lo, bocaba-
dada.

L'altra raó per la qual utilitza eixa màscara és que creu que li dóna un aire de
superioritat, de ser respectat. Pensa que no mostrar els seus sentiments en públic li dóna
un aspecte més greu, més seriós, d'home amb importància.
Com s'enganya Miquel! No s'ha adonat encara que el respecte ha de nàixer primer
d'un mateix i que la importància de les persones no es pot comparar, perquè tots som
igual d'importants.

" On he deixat el bonobús? ", intenta recordar mentre roman dret en la parada, es-
perant l'autobús que s'acosta. " Ah! Ací està ". El trau de la butxaca de l'americana just
quan el vehicle es deté i obri les portes.
Puja amb agilitat i de seguida es posiciona en un dels escassos llocs lliures que veu,
no té ganes d'anar dret.
L'autobús recorre València, ja desperta des de fa hores, d'una forma espasmòdica:
brusques parades, sobtades arrencades... Tot açò per entre el formigueig dels
innumerables i impacients cotxes i les tan maniobrables com poc segures motos.
" Què bona està eixa tia! ", pensa Miquel quan, en una parada, per l'antic cau del
riu, veu que puja una morena d'ulls negres i profunds, amb un cos impressionant que, a
dures penes, és cobert amb un vestit d'un intens color roig provocatiu.
Miquel es queda bocabadat mirant-la, i admirant-la, fins que s'adona que, en la ma-
teixa parada, ha pujat una dona major que no sembla trobar-se molt bé. La pobra dona
no ha aconseguit seient i està fent vertaders esforços per a mantenir-se dreta, a causa del
balanceig de l'autobús.
Miquel ja s'ha llevat la màscara d'immutable i està a punt de col·locar-se la d'home
educat, per a gastar-la quan cedisca el seu seient a la dona. De sobte, veu que ningú
sembla fixar-se en ella. Ni tan sols la miren.
El moviment abandona a Miquel. " Per què he d'alçar-me justament jo? ", reflexio-
na. Aquesta reflexió provoca una inversió en el moviment. Miquel torna a posar-se la
màscara d'immutable.
Quan dirigeix de nou la vista cap a la dona, la veu seient-se en el lloc que abans
ocupava un jove d'uns vint anys, el qual ara està disculpant-se per no haver-se alçat
abans.
"Jo també anava a fer-ho ", es recrimina Miquel, avergonyit de si mateix. I desvia
la mirada cap a la morena, esperant delectar-se com abans, sense aconseguir-ho.
Afortunadament per a ell, la seua parada és la pròxima i, quan baixa de l'autobús, ja
no recorda l'episodi.
Es dirigeix cap a " Seguros Victoria ", hui sí que arribarà a temps, però de sobte es
deté. Una xica que baixa d'un autobús està fent-li senyes. És bonica i té cara de ser sim-
pàtica. Miquel l'espera mentre ella camina cap a ell.
- ¡Hola, Laura! ¡Qué guapa estás hoy!
L'expressió de Miquel ha canviat. Ara duu una màscara d'home que se sent segur
de si mateix, com sempre que parla amb la xica que li agrada, una secretària d'uns vint-i-
quatre anys que també treballa en " Seguros Victoria ".
- ¡Calla, tonto! ¡Siempre dices lo mismo!
- Va, perdona..., ¿qué tal estás?- intenta fer les paus Miquel.
- Mejor que tú. No has dormido mucho, ¿eh?
- La verdad es que no. Esto de ser director me está matando- fanfarroneja, intentant
donar-se la major importància, com sempre que actua davant Laura. Està convençut de
què així resulta més interessant als ulls d'ella. En part té raó. Miquel creu que a una xica
que va nàixer a València, i que sempre ha viscut en eixa ciutat, no li interessaria parlar
amb ell si es llevara la màscara. Però en part s'equivoca.
- ¡¿Ah, sí?! ¿Estuviste leyendo las nuevas pólizas?
- Bueno..., ¡psé!... - dubta Miquel, sabent que es gità tard perquè es quedà veient
unes pel·lícules de vídeo que havia llogat.
Apressa el pas per arribar el més prompte possible a " Seguros Victoria " i posar fi a
aquesta compromesa conversació mentre, per desviar el tema, li diu:
- Anteayer hablé con el señor Alfredo.
- Ajá- respon Laura sense massa interés.
Miquel està posant-se nerviós i, per això, s'alegra quan apareix davant seu el bar
"Lorenzo", sobre el qual estan ubicades les oficines de l'empresa d'assegurances.
Quan Laura s'asseu en el seu escriptori, Miquel s'acomiada i es dirigeix al despatx.
Només tancar la porta, es lleva la màscara i, pausadament, dóna dues voltes a la
seua taula. Està pensant en Laura.
Finalment
, es deté i es commina en veu alta:
- Bé, a treballar!
Acte seguit s'asseu, agafa un informe que no va acabar de llegir ahir i es disposa a
completar la seua lectura.

Poc pensava Miquel, quan estudiava, que acabaria sent director d'una empresa d'as-
segurances.
En realitat, quan entrà en " Seguros Victoria " no va ser com a director. Ja farà dos
anys i mig que treballa per a eixa companyia i al principi ho feia assessorant als clients o
futurs clients sobre els tipus d'assegurances que els convenien.

- TOC ! TOC !
- Pase- diu Miquel. Seguidament, la porta s'obri i deixa veure a un jove acompanyat
per una parella major, un matrimoni, home i dona propers a la seixantena d'anys. El jove
es dirigeix a Miquel:
- Señor Miguel, estas personas desearían hablar con usted.
- Está bien. Que pasen- accepta Miquel, que provisionalment s'ha posat la màscara
d'immutable, en espera de veure com transcorren els esdeveniments i, aleshores,
col·locar-se una màscara més escaient.
El matrimoni entra i, a continuació, el jove abandona la habitació, tancant suaument
la porta.
- Por favor, tomen asiento- convida l'acaramel·lada veu de Miquel, que ve des de
darrere de la màscara cordial, que finalment ha optat per ficar-se.- ¿Qué desean?
L'home mira a la seua esposa, la qual, com demanant-li ajuda, l'incita a que parle
ell.
- Pues verá. Es que nos ha ocurrido una gran desgracia. Se nos ha quemado la casa.
Y resulta que ahora el seguro no nos quiere indemnizar.
El pesar amb què parla l'home traspassa el cor de Miquel. Aleshores es canvia de
màscara.
- ¿Se conocen las causas del incendio?- inquireix Miquel amb una seca veu (el ca-
ramel s'ha acabat) que està molt a to amb la màscara de dur que s'ha ficat.
- Bueno..., la policía dice que nos dejamos el gas abierto. Puede que sea verdad. Es
que, hace dos semanas, cuando mi mujer estaba haciendo la cena, Diego (mi hijo menor)
se cayó por las escaleras y lo tuvo que llevar a urgencias- diu l'home, intentant contar-li
el cas amb tot l'aplom que es capaç de recollir.- Con las prisas, se ve que debió de
dejarse abierto el gas.
-Estava molt esglaiada. Li vaig veure tanta sang al menut! Gràcies a Déu que sols
foren dos punts- l'interromp la seua dona, quasi plorant.
- Sí, dona. Ja saps que no et culpe- tracta d'alleujar-la el seu home.
Quan es tranquil·litza una mica, l'home prossegueix explicant-li l'assumpte a
Miquel:
- Cuando volvió, la casa estaba envuelta en llamas. Ya habían llegado los
bomberos, pero no pudieron hacer nada- diu, per acabar, i resta silenciós i afligit.
Miquel no ha variat d'expressió des que s'ha mudat de màscara. Respecta uns mo-
ments el silenci de l'home i, seguidament, pregunta:
- A ver, ¿han traído la póliza?
- Sí, tenga- diu la dona, mentre la deixa sobre la taula.
Miquel examina la pòlissa durant uns moments i finalment diu:
- Aquí pone: " No se pagarán indemnizaciones en el caso de que el desastre fuera
intencionado o lo causara algún error o descuido humano, tampoco si..."
- Pero, usted,- l'interromp la dona- cuando nos atendió, hará un año, nos dijo que las
condiciones de este seguro eran muy buenas. Recuerdo que le pregunté si el seguro nos
indemnizaría en el caso de que se nos inundara o se nos quemara la casa y usted nos
contestó que sí.
- Claro, pero sólo si eran causas naturales- respon Miquel, mentre recorda que,
efectivament, els va atendre ell quan vingueren a fer-se una assegurança de llar, quan
encara no era director. També recorda que els va tractar molt bé, fins i tot els regalà un
boli amb el logotipus de l'empresa.
- Bueno, aunque la causa del fuego fuera un descuido, éste está justificado- fa un úl-
tim esforç l'home.
- ¿Por la caída del niño? Vamos, todo el mundo sabe que, siempre que se trabaja en
la cocina, se debe vigilar el gas- contesta, sense cedir, Miquel.
- Entonces, ¿el seguro no nos indemnizará?- pregunta la dona, quasi sense creure-
s'ho.
- No, de veras que lo siento mucho. Pero no podemos indemnizarles. Ahora, si me
disculpan, debo atender unos asuntos importantes- conclou Miquel alçant-se. Es dirigeix
cap a la porta i l'obri. Ja no vol continuar més eixa conversació, no pot suportar-ho.
- Pero... - es resisteix la dona.
- Va, Francisca. Anem-nos-en. Ací no hi ha res més a fer. Si no volen pagar, no pa-
garan.
L'home s'alça i travessa la porta. La seua dona el segueix d'esma. Ràpidament, Mi-
quel tanca la porta. Vol llevar-se la màscara. No pot resistir-ho més.
TOC ! TOC !
" Altra vegada! ", es desespera Miquel. En obrir la porta veu que és el jove d'abans.
- ¿Qué quieres ahora?- li pregunta, encara sense haver-se pogut llevar la màscara i
sense ànim de voler canviar-se-la.
- Es que han llegado los nuevos impresos que encargó. Por si les quería echar un
vistazo.
- Sí, pero más tarde. Ahora tengo que ir a tomarme un café.
Ja que no pot estar sol, almenys anirà al bar de baix a desemboirar-se una mica.
Ara no camina amb presses, és més, va a poc a poc, pausadament, per a no trobar-se
amb el matrimoni que acaba d'acomiadar. Quan arriba al bar, demana un descafeïnat
amb llet i s'asseu en la barra.

" Podrien haver sigut els meus pares i jo els he tractat com si allò que els ha passat
no tingués importància. Com si haguessen perdut un rellotge. ¡ I parlaven de sa casa! ".
Encara té la màscara de dur i per dins està plorant. Tem que, si es canvia ara de
màscara, no puga resistir-ho i mostre els seus sentiments.
Sap que ha actuat tal i com li han ensenyat a comportar-se en eixos casos. Sap que
ha d'acostumar-se a eixes coses. Però a ell no li agrada ser el botxí, tant com a eixe ma-
trimoni no li ha agradat ser les víctimes.
" Jo ho sent molt per ells, els comprenc... Però el cas és que ells s'han quedat sense
casa i jo, en canvi, continue amb el meu treball. Ells han perdut tot i jo vaig guanyar
una gratificació per haver-los convençut de què s'asseguraren ací ".

Mentre pren el descafeïnat amb llet, Miquel continua turmentant-se, sense que la
màscara de dur deixe mostrar-ho a l'exterior.
Una vegada s'acaba el got, torna a les oficines i es posa a examinar els impresos.
Només veu que estan correctes, els torna a deixar al seu lloc i es dirigeix al despatx.

En tancar la porta es desprén d'una arpada de la màscara, deixant al descobert una
faç abatuda. La desolació que l'envaeix és d'una profunditat insondable.
Es deixa caure en la seua butaca. Està destrossat.
Transcorren els minuts i ell segueix així, immòbil, meditant. Reflexiona sobre el
seu treball, sobre la seua vida, sobre l'angoixós present, l'irrepetible passat, l'ambigu
futur...
Quan ja fa cert temps que es manté allunyat de la Terra, el telèfon el torna a ella.

- Dígame.
- Miguel, soy Alfredo.
- Hola, señor Alfredo. ¿En qué podría servirle?
Miquel ja s'ha recuperat en part i està més tranquil. Ara no cal ficar-se cap màscara,
però, quan es parla amb el director de " Seguros Victoria " a Madrid, es necessari obtin-
dre una inflexió de veu que done un to servicial i cordial i, alhora, ha de fer notar que
ho té tot controlat.
- Necesito que reúnas una lista de todos los seguros que hicisteis en Valencia el mes
pasado y me la mandes por fax.
- Enseguida. ¿Necesita algo más?- diu Miquel.
- No, por ahora no, gracias. Adiós.
- Adiós.

Bona actuació, Miquel. A pesar dels pensaments que te turmentaven, no has deixat
que el senyor Alfredo s'adonara de res.

Lentament, Miquel s'incorpora de la butaca. Dirigeix la mirada al seu ordinador i,
de sobte, reacciona. Ha de donar-se pressa si vol que el senyor estiga content amb ell.
Amb prestesa, connecta l'aparell i es disposa a configurar la llista.

El senyor Alfredo era abans el director de " Seguros Victoria " a València. En reali-
tat, eixa empresa sols existia allí. Però, dos anys després de què Miquel entrara a treba-
llar per a ells, es decidí ampliar la companyia i traslladar les oficines centrals a Madrid,
deixant a Miquel com a director de " Seguros Victoria " a València, que ara quedava
com a sucursal.

- Ja està!- diu Miquel en acabar la llista.
Mira el rellotge. Les dues menys quart, queda poc per a anar a dinar.
Una vegada li envia al senyor Alfredo el que li ha demanat, es dirigeix a l'escriptori
de Laura.
- Oye, Laura. ¿Quieres que vayamos a comer a algún bar de por aquí cerca?- li pre-
gunta, com sempre des de darrere de la màscara que utilitza amb ella.
- Vale, espera que termine de rellenar esto.
Miquel s'asseu en una cadira i es queda mirant a Laura mentre ella escriu. " Què
bonica és! ", pensa.
Baixen en l'ascensor sense saber què dir-se. Però, quan passen per davant del bar
"Lorenzo", sense entrar dins, aleshores Laura inquireix:
- ¿A cuál vamos?
- Al bar "Los Naranjos", está aquí cerca- li respon Miquel, alleujat perquè acaba de
recordar quin és el bar menys car d'eixa zona. Després de tot, haurà de pagar ell.
Miquel demana una ensalada i una tallada de vedella amb creïlles fregides.
- Yo sólo tomaré una ensalada. He de cuidar la línea- afegeix Laura, com
justificant-se.
" Bona línia sí que tens! I quines corbes que descriu! ", pensa Miquel.
Mentre dinen, no xerren molt. És després de demanar un poliol per a cadascú, quan
Laura li pregunta:
- ¿Qué piensas hacer esta tarde?
- Tengo que ir a Sueca a cenar con mis padres y mis hermanas. Vendrá Juanet...- co-
mença a dir Miquel, però Laura l'interromp:
- ¿Quién es Juanet?
- Es mi sobrino, tiene trece años. Es que, al menos una vez cada dos meses, nos reu-
nimos toda la familia para comer o para cenar juntos, como antes. También vendrán los
maridos de Montse y Carmen.
- Pero si una vez me dijiste que tus dos hermanas y tú no os llevabais mucho
tiempo. ¿Cómo puede ser tu sobrino tan mayor? - se sorprén Laura.
- Sí, es verdad. Carmen sólo es tres años mayor que yo. Pero es que... se casó de re-
bote- diu Miquel, com si ell tinguera la culpa. I inte
nta excusar-la, farfalletjant.- Ya sa-
bes, los rollos de instituto... Eran unos críos.
- ¿Por qué no abortó?- pregunta Laura, tan tranquil·la.
- ¡¿Abortar?! ¡No por Dios!- s'escandalitza Miquel de què tracte amb tanta tran-
quil·litat eixe tema, que el va agafar de ple quan ell encara estava començant a descobrir
els secrets de la vida, i li va deixar una profunda marca.
Resta en silenci. No s'ha adonat que se li ha caigut la màscara i Laura està veient el
vertader Miquel.
Aleshores, ella comprén que no li agrada parlar d'eixe assumpte i també calla. Des-
prés, per animar-lo, dirigeix la conversa cap a altre lloc, preguntant-li :
-¡Ah! ¿Qué tal lo del coche? ¿Ya sabes cuál te vas a comprar?
Miquel reacciona i es torna a posar la màscara de sempre. Ja torna a actuar com si
estigués ple de confiança en ell mateix.
- Todavía no. Me gustaría un Escort. Pero aún no tengo bastantes pelas.
- Pide un préstamo- li suggereix Laura.
- No, prefiero pagarlo en efectivo. No me gusta eso de estar todo el rato preocupado
por devolver el dinero.
Miquel ja s'ha animat, així que continuen conversant fins que és hora de tornar a les
oficines. Aleshores, s'alcen i ell paga el dinar dels dos, a pesar de l'ínfima resistència que
ofereix Laura.

Quan Miquel entra en el seu despatx i es lleva la màscara, deixa veure un rostre
pensatiu. Està reflexionant sobre el que ha passat en el bar, quan s'ha quedat sense màs-
cara davant Laura.
Sempre ha volgut tindre una conversació més sincera amb ella. Desitjaria sentir-la
més a prop d'ell... No li agrada ser tant distant, però alhora tem que Laura el conega de
veritat i s'enduga un desengany.

Es deixa caure en la butaca.

Va aconseguir acostar-se a ella gràcies a representar el paper d'home distingit i
interessant. Però la màscara i el paper que l'acostaren, al mateix temps, són per a ell un
abisme insalvable, un mur impenetrable...
" Per què haig de comportar-me així davant d'ella? ", es pregunta, recriminant-se el
fet d'haver d'utilitzar una màscara amb la xica que li agrada.
A pesar de tot, el que ha passat hui fa que en el seu rostre descobert aparega lleuge-
rament un destell d'esperança. Pot ser que la caiguda de la màscara davant Laura siga
una corda estesa sobre l'abisme, una bretxa oberta en el mur...
Si es decideix i té valor i tenacitat, pot anar construint un pont que els unisca, un
portal que els comunique...
Per suposat, el resultat també depén d'ella. Però Miquel està disposat a fer tot allò
que estiga en la seua mà per acostar-se a Laura.

Amb aquest renovat ànim, es decideix a continuar llegint l'informe que va deixar in-
conclòs ahir, i que aquest matí no ha pogut acabar de llegir.

Miquel va anar a viure a València per diverses raons.
Encara que el treball el trobà en eixa ciutat, hauria pogut anar i tornar tots els dies
en tren, però no volgué. Miquel volia allunyar-se de Sueca encara que foren trenta-dos
quilòmetres.
Desitjava allunyar-se de la monotonia del camp i de la gent que coneixia. Buscava
la diversitat de la capital, crear noves amistats.
No suportava les xerrameques i les indiscrecions del poble, sempre volent enterar-
se de la vida dels demés. Anhelava poder actuar amb més llibertat, sense estar
condicionat pel passat.
Esperava forjar-se una nova vida. Tindre més independència.
Els primers mesos va tornar poc a Sueca, perquè les seues ocupacions l'absorbien
molt (va estudiar a fons l'empresa on havia començat a treballar) i perquè volia conéixer
a gent de València, però el seu caràcter introvertit li ho impedia, a pesar de què freqüen-
tava pubs i discoteques durant el temps lliure que li quedava.
Desitjava fer-se més distingit, que es notara que vivia a la capital. Però cada vegada
li agradava menys l'ambient d'aquesta. Així que cada vegada tornava més sovint a
Sueca. Ja no li importaven tant les raons que l'havien fet allunyar-se d'ella.
Encara que volguera ser un home de ciutat, tenia arrelat en l'ànima l'ambient rural
en què s'havia criat. " Ciutat amb esperit de poble. Poble amb cos de ciutat ", pensava
Miquel quan veia Sueca, sense adonar-se que també es definia a si mateix.
Quan el deixaren com a director de " Seguros Victoria " a València, s'omplí
d'orgull, de massa orgull. Seguia tornant a Sueca, però la seua actitud era diferent. Ara
se sentia molt més important i actuava en conseqüència.
No és que Miquel siga mala persona, no. És un home com tots els demés però que,
per a estar satisfet, necessita sentir-se important. I justament coincidiren sobre ell un
munt de circumstàncies que el feren inflar-se de supèrbia.
Ell, de vegades es dóna compte que tot eixe orgull no condueix a res, que no és ne-
cessari sentir-se important per a estar satisfet amb si mateix. Per això, darrerament ha
anat desinflant-se poc a poc. Però encara segueix amb la farsa, amb la representació, la
qual ara s'ha suavitzat una mica, és un poc més modesta... no, un poc menys orgullosa.

Miquel mira el rellotge i veu que ja és hora d'anar-se'n. Hui acaba a les sis, com tots
els divendres. Ja ha acabat de llegir l'informe i ha enllestit uns assumptes que estaven
pendents.
Està disposat a comportar-se d'una forma més sincera amb Laura. Quan s'acomiada
d'ella duu la màscara de sempre, però més transparent, ja no expressa tanta confiança
en si mateix com abans. Miquel tem que un canvi brusc podria ser perjudicial per a la
relació.
Així i tot, aquest menut canvi ha sortit efecte. Laura, des de l'escriptori (ella acaba a
les set), el segueix amb els ulls mentre ell se'n va. L'ha trobat un poc estrany, una mica
més humà, més a prop d'ella.
Una vegada en el carrer, Miquel es dirigeix a la parada i agafa l'autobús. La seua
actitud ha canviat. Potser ara la màscara d'immutable és més transparent perquè se sent
feliç d'allò que acaba de fer amb Laura, potser perquè té tot un fi de setmana per davant i
el bon oratge que fa li sembla un excel·lent començament, o potser per ambdues raons.
El cas és que ara se sent bé i aquest benestar no pot, ni vol, ocultar-lo darrere d'una màs-
cara opaca.
Quan arriba a la finca, puja al pis, deixa el maletí en el dormitori (com sempre) i es
posa una roba més còmoda. Escura el got de llet i la cullera que havia gastat aquest matí
i es dedica a endreçar un poc les habitacions.
Una vegada creu que està tot bé, agafa les pel·lícules de vídeo per a tornar-les i, en
eixir del pis, es dirigeix a l'ascensor.
El seu bon estat d'ànim està desintegrant la màscara d'immutable, a pesar de ser
més transparent que la d'aquest matí i, conseqüentment, menys incòmoda. Fins i tot, està
disposat a parar-se a xerrar amb algun veí, encara que haja d'encetar ell la conversa.
Però no troba a ningú. Sols veu a uns xiquets jugant a l'entrada de la finca.
" És igual. Un altre dia serà ", pensa.
Va al vídeo-club, que està prop d'on viu, i, una vegada ja ha tornat les cintes, agafa
l'autobús que va a l'estació del Nord.

" Com estaran els papàs? Ja fa dies que no els veig ", es pregunta mentre s'asseu.
La màscara d'immutable per fi s'ha desintegrat i al descobert queda el vertader rostre de
Miquel. En aquests moments és un Miquel pensatiu. Està deixant-se portar pels records i
la imaginació. Ara no necessita ficar-se ninguna màscara, ni representar cap tipus de
paper.
Ara és ell, Miquel.

Observa la ciutat com canvia quan el dia està a punt de caure i la vesprada
disposada a ser reemplaçada per la nit. Els tons ocres i ataronjats comencen lenta, però
inexorablement, a envair el cel.
Veu la gent que puja i la gent que baixa. Gent normal. Persones com ell. Hòmens i
dones que també es fiquen i lleven màscares. Miquel, en certa parada és una d'eixes per-
sones que baixen.
Pausadament, es dirigeix a l'estació i compra un bitllet de tren cap a Sueca, sols
d'anada. Pensa quedar-se a dormir en casa dels seus pares.
Una vegada esbrina la via on s'emplaça el tren València-Gandia, comença a caminar
cap allí.


Eguzkia mendiaren artean
ipintzen denean
Bere Zenitan ikusten dudanean
Eta espezialki eguma jaiotzen denean

Gogoratzen zaitut.

Ja feia temps que no recordava eixe poema, però pujar al tren, com feia tots els dies
quan anava a Empresarials, li l'ha dut a la memòria.
El va composar Aitor, un basc amic seu, que també cursava Empresarials.
Miquel, en un principi, volia estudiar Medicina. Però, justament els dies de la
Selectivitat, va caure malalt i la Medicina no el va ajudar per a que fera els exàmens
com els hauria fet si hagués estat sa. El resultat va ser que la Selectivitat li baixà molt la
nota global i no tingué més remei que entrar en Empresarials. Allí conegué a Aitor i es
feren bons amics.
Aitor i la seua família es mudaren a viure a València quan aquest anava a tercer de
B.U.P. Li contava a Miquel que en Euskadi havia deixat a la xica que li agradava, Clara,
però havia decidit que en acabar la carrera tornaria a viure allí i potser es casara amb
ella.
Aitor deia que li escrivia de cada dues setmanes i, de vegades, mostrava a Miquel la
carta que anava a enviar-li. Aquest no s'enterava de res, perquè estava en euskera, però li
cridà l'atenció que el final de totes les cartes que va veure fóra sempre la mateixa com-
posició. El basc li explicà que era un poema dedicat a Clara, la qual tenia els cabells tan
daurats que semblaven raigs de sol. I, quan escrivia, sempre li enviava aquests versos,
que li comunicaven que en veure el sol, s'enrecordava d'ella. Seguidament, Aitor recità
el poema amb tant de sentiment que a Miquel se li quedà gravat en l'ànima paraula per
paraula. I això que encara no sap què significa cadascuna per separat.
Quan recorda (com hui) aquest poema, que expressa un amor tan ferm cap una xica,
sempre li ve a la memòria un nom: Alba.
No! Vol oblidar, vol apartar-lo de la seua ment, soterrar-lo...

De sobte, el t
ren es posa en marxa i agafa d'improvís a Miquel, que aconsegueix el
que volia, oblidar el nom que li ha vingut a la memòria. " Doncs sí que m'ha vingut jus-
tet! ", es sorprén. " Pensava que el tren eixia més tard ".

Quan s'asseu, torna a recordar a Aitor. Ja fa molt de temps que no es veuen, des que
Miquel acabà la carrera, ja que després se n'anà a Bétera a fer la mili, episodi de la seua
vida que no li agrada recordar, en el qual tenia que dur contínuament una màscara de
superioritat amb els altres reclutes, més joves que ell, i d'inferioritat amb els seus su-
periors. Es penedí per no haver-se fet objector.
Durant la mili no va poder veure a Aitor i, quan l'acabà, el basc ja havia aprovat les
assignatures que li quedaven i se n'havia tornat a Euskadi. De tant en tant s'escriuen, i a
Miquel el conforta saber que Aitor està junt amb Clara de nou en la terra on van nàixer,
que era un dels majors desigs del basc.
" Jo també estic tornant on vaig nàixer ", pensa Miquel.

Eixint de València, es veu envoltat d'edificis, uns més vells que altres, però tots de
color brut pel fum del tren i dels cotxes.
Aquest passeig urbà conclou quan el tren comença a solcar els camps. Camps de to-
maques, de bledes, horts de tarongers...
Aleshores, Miquel mira el cel. Ara es pot veure el sol, que ja està prop del seu llit,
en el qual té dret a descansar després d'estar tot un dia sencer donant llum i calor.
Com si s'acomiadara, l'astre rei segueix omplint el cel d'uns colors càlids, que
sembla que acaricien la vista. Alguns núvols, amics del sol, l'ajuden a crear un dels
crepuscles més bonics que ha vist mai Miquel.
Aquest espectacle de llums i colors li torna a la ment el poema d'Aitor i,
irremeiablement, una persona del passat: Alba.
Vol oblidar. Aparta la mirada del cel i la dirigeix als camps.
Són d'arròs. Ja queda poc per a arribar a Sueca.

S'enrecorda de quan anava a birbar en estiu amb son pare. No li agradava gens.
Sempre acabava amb els peus plens de tallets que li coïen molt, i més encara quan anava
a la platja a nedar, els diumenges.
I la sega? La sega. Encara pitjor. Justament quan eren les festes de Sueca, havien
d'anar a segar l'arròs. No podien avançar-les o endarrerir-les una mica? Doncs no. Si
anava a les festes per la nit, estava mig mort de son pel dia i els llauradors més majors es
burlaven dels seus errors, causats per la falta de descans.
I, si pel dia estava fresc, era perquè la nit anterior no havia anat amb els seus amics
a la fira, i després li dirien que havien lligat amb unes ties.
Total, mai estava content.

Miquel ja veu les muntanyes: la de Cullera, la de Corbera... Pot distingir el Cavall
Bernat, encara que la foscor s'està engolint les formes.
Allí està la Muntanyeta dels Sants.

Aquesta vista li fa recordar que no tot el seu passat ha estat descontent. No li agra-
dava treballar en el camp. Però sí se sentia a gust contemplant-lo, recorrent en bicicleta
els camins, per entre els horts, per entre els camps... Esplaiant la vista i l'esperit quan es
trobava enmig d'una immensa mar de verdor, l'arròs preparant-se a fer els grans.
En realitat, allò que l'emocionava, allò que l'entusiasmava de veritat era pujar a peu
la muntanya de Cullera. Per a ell era una aventura.
No és que fóra una tasca molt arriscada. No és que volguera enfrontar-se amb
perills desconeguts i eixir victoriós. No. Allò que ell volia era explorar, recórrer nous in-
drets.
Encara que l'havia pujada moltes vegades, sempre trobava alguna cosa nova,
sempre anava a algun lloc desconegut que li desvetllaria els seus secrets. Aleshores,
passaria a ser un lloc especial per a Miquel.
La muntanya de Cullera alberga uns quants indrets que per a la resta del món tan
sols són una part de la muntanya i que, en canvi, per a ell són una part del seu cor.
Miquel recorda un d'eixos llocs. Ell estava un dia pujant la muntanya i ja feia una
estona que no mirava cap a dalt quan, de cop, sentí una gran ventada d'aire. Alçà la
vista i, de sobte, es trobà contemplant la badia de Cullera. No s'havia adonat que ja
havia arribat al cim i el canvi de passar de veure tot roca i brosses punxegudes a trobar-
se amb la immensitat de la mar, banyada pel sol del migdia, sent abraçada per la terra i
acariciada pel vent li va causar una impressió que se li quedà gravada en l'ànima, com el
poema d'Aitor.
La mar li agrada molt a Miquel. No sols banyar-se en ella, sinó que allò que
especialment el fascina és contemplar-la. Un dels seus llocs preferits per a complir eixe
desig, que podria anomenar-se necessitat, és, a banda de la muntanya de Cullera,
l'escullera del Xúquer. Per a ell, també és un lloc ple de màgia.
Algunes vegades l'ha contemplada des del Cavall Bernat, en la muntanya de Cor-
bera, però, al estar situat més a l'interior, se sent massa allunyat de la seua mar.
Li encanta la Mediterrània.

" Mediterrània. Coses ben fetes, amb un somriure ", es pot llegir en un cartell de
l'estació.
- Hòstia! Açò ja és Sueca!- exclama Miquel i d'un bot ix del tren, el qual estava a
punt de tancar les portes.
S'interna en el Parc de l'Estació i avança per un enforfoguit caminet envoltat d'ar-
bres.
Quan ix a un passeig més clar i ample, es deté. Eixa persona d'allà lluny que ve cap
a ell li sembla coneguda.
- Eh! Pere!- crida Miquel una vegada el seu amic (un de la colla) s'ha acostat més i,
per fi, l'ha reconegut.
- Xe, " valenciano "! Com et va per la " capi "?- saluda Pere a Miquel, que ja s'ha
tornat a posar una màscara, la qual segueix sent més transparent que les d'aquest matí,
però ara no es desintegra, com li ha ocorregut farà més de tres quarts, quasi una hora, a
la d'immutable.
Encara que Miquel segueix amb bon ànim, ha acceptat col·locar-se la màscara de
lleugera superioritat (la que sempre utilitza amb els seus amics des que és director) però
amb un toc de modèstia. I, per a contestar a Pere, diu utilitzant un to despreocupat:
- Ei... bé. Ja he acabat per a esta setmana. Ara vaig a casa dels meus pares.
- Ah, sí? Aleshores t'acompanye fins a la Plaça de l'Ajuntament- s'ofereix Pere.- Tu
sí que tens sort. Jo demà haig d'anar a l'hort.
La màscara de lleugera superioritat amb un toc de modèstia brilla durant uns ins-
tants. A Miquel li agrada saber que viu millor que els demés. Sobtadament, un pensa-
ment fulmina la seua supèrbia: " Si Pere és el meu amic! Per què haig de voler ser més
que ell? ". Amb fúria, s'arranca la màscara i la destrossa contra terra. Ell sap que li'n
queden moltes més màscares així, moltíssimes, infinites. Però almenys esta l'ha
trencada.
- Què vas a fer? A regar?
- No, encara no- respon Pere, estranyat de què Miquel s'interesse per la seua feina.-
Vaig a arreglar uns planters- diu, i després resta en silenci.
Mentre s'enfilen pel carrer Sequial, Miquel, per dir alguna cosa, li pregunta:
- Encara ixes amb Núria?
- Sí. Si no fa molt que eixim junts... I tú? Per fi ixes amb alguna?
- Encara no... ¿Com està Alba?- se sorprén a si mateix preguntant Miquel. No ha
pogut resistir-ho, com ara no duu cap màscara.
- No?! Dos anys i mig a València i encara no ixes amb ninguna tia?- diu Pere, sense
creure-s'ho.- Com la setmana passada no vingueres, pensàvem que estaves fent-te a
alguna.
- Què?! Fent-me a alguna?! És que sempre esteu pensant en la mateixa cosa?!- ex-
clama Miquel.- Ja us vaig que en les oficines hi ha una tia que m'agrada, però encara no
isc amb ella. És més, no sé si jo li agrade. El cas és que xerrem prou i...
- Sí, sí, xerreu... - l'interromp Pere, fent-li l'ullet. I, com disculpant-se, contesta la
pregunta de Miquel- Ah! Respecte a Alba. Està tan bonica com sempre. Diuen que d'ací
a un any es casarà amb un arquitecte de Polinyà. No crec que el conegues... Encara
t'agrada?
- Des que tallàrem no he tornat a parlar amb ella. ¿Quan va ser? Farà quasi tres
anys, abans d'anar-me'n a València. Però encara m'agrada, sí. De vegades, quan estic sol
m'enrecorde d'ella...
- Bé Deixem estar eixe tema, que t'estàs posant molt melangiós- torna a interrom-
pre'l Pere. I, a continuació, inquireix.- Aleshores, si no estaves fent-te a ninguna tia,
¿com és que no vingueres el fi de setmana passat?
- És que vaig anar al cine, a veure " La llista de Schindler ".
- " La lista de Slinder "? Diuen que està bé.
- Slinder no, Schindler- el corregeix Miquel.- Doncs sí. Està bé. A mi em va agradar
molt.
- Serà qüestió d'anar a veure-la...- i seguidament afegeix- I el diumenge tampoc vin-
gueres.
- No, és que no tenia ganes d'eixir i em vaig quedar en casa- s'excusa Miquel.
Ja han arribat a la Plaça de l'Ajuntament, la qual, en aquest cas, és la de la seua
separació. Per això, Pere es deté al costat de la font que hi ha la plaça i li pregunta:
- Però demà sí que vas a les tasquetes, ¿veritat?
- Sí, allà a les set.
- Doncs, bé. Ja ens veurem allí- s'acomiada Pere, agafant el carrer Cullera.
- Sí. Adéu- diu Miquel i segueix al recte.
Quan arriba a una casa amb la façana pintada d'un agradable verd pàl·lid, es deté i
mira el seu rellotge. Encara queda mitja hora per al sopar. Aquest generalment és a les
nou, si tot va bé i no fa tard ningú.
Amb suavitat, toca el timbre. Se senten unes passes apressades i, finalment, s'obri la
porta.
- Miquelet! Menut! Com estàs? No vingueres la setmana passada!
La neguitosa dona que ha obert segueix agafant la porta. Està al mig d'una acollido-
ra entrada que es divideix en una escala, que puja als dormitoris, i en un passadís, que
acaba en un ample menjador.
Miquel entra en sa casa (no la considera luxosa, però sí confortable) i dóna un bes a
sa mare.
Ara es veu obligat a ficar-se de nou una màscara, i no és transparent. Està content
per estar en sa casa i de veure a sa mare, però actua com si hagués tornat d'anar a enviar
una carta, com si fera cinc minuts que s'ha acomiadat d'ella.
Li agrada que sa mare li
mostre l'afecte que li té. Però una cosa és mostrar afecte i
altra passar-se d'afectuosa. Per a ella, Miquel sempre serà el seu menut i sempre el
tractarà com a un xiquet.
El pare de Miquel contínuament intenta convéncer-la per a que el tracte com a una
persona major, però ella no vol acceptar-ho. Per a parar-li els peus, Miquel sempre s'ha
de ficar una màscara d'home fred, autosuficient, que no necessita ajuda de ningú.
Encara que moltes vegades se li filtra un poc de l'estima que sent per sa mare, i ella ho
nota.
- Hola, nano!- diu una veu des del menjador. És de la seua germana Montse. Sols té
un any més que ell i Miquel no suporta que li diga " nano ", encara que, en el fons, li fa
gràcia i li resultaria estrany que no el saludara així. Però no vol que ningú ho note.
Haurà d'utilitzar màscares fins i tot en sa casa, com ell encara considera la casa dels
seus pares.
Entra en el menjador i veu que també està Braulio, el marit de Montse. Aquest té la
mateixa edat que ella i Miquel el coneixia de vista quan anava a l'institut. Potser siga
eixa una de les raons per les quals es duu millor amb ell que amb Julián, l'home de
l'altra germana.

Montse i Braulio són novençans, a pesar de què el pare d'ella s'oposava a què es ca-
saren si sols vivien del sou de Montse, que és professora de física en l'institut d'Alzira.
A Miquel li ha caigut bé Braulio, perquè veu que vol de veritat a la seua germana i que
es preocupa per ella (quan no està buscant treball és ell qui fa tots els quefers de la casa).

Però amb Julián és diferent. Miquel començà a conéixer-lo quan ell encara anava a
E.G.B. i Julián acabava d'abandonar tercer de B.U.P., per a casar-se amb Carmen. Com
aquest considerava a Miquel com a una criatura (i així el tractava) i Miquel s'adonà que
Julián realment no estimava a la seua germana, nasqué en Miquel una espècie de ressen-
timent cap al seu cunyat. I encara perdura, a pesar de què veu que Julián i Carmen estan
començant a entendre's millor.

Miquel s'asseu en el menjador, es posa una màscara d'home segur de si mateix (més
que res per la seua germana) amb un to amigable (més que res pel seu cunyat) i comença
a xerrar amb ells dos, mentre fan temps, esperant la vinguda dels demés, i mentre sa
mare acaba de preparar el sopar.
Una vegada torna son pare del camp i arriba Juanet amb els seus pares, es posen a
menjar.
Miquel s'asseu junt al seu nebot. Juanet és quasi un germà menut per a ell, ja què,
des que va nàixer, s'ha quedat moltes vegades en eixa casa i li ha pres molt d'afecte.
Sempre que parla amb ell, es lleva qualsevol tipus de màscara.
Una vegada sopats, la mare i les germanes de Miquel lleven taula i es queden escu-
rant en la cuina, mentre els hòmens resten asseguts en les cadires del menjador, com
sempre.
Julián trau un cigarret i comença a fumar. És el primer en encetar la conversació:
- Xe, Miquel! Com et va el treball per València?- li pregunta amb to de burla.
- Doncs, molt bé- respon amb calma Miquel i, en aquest moment, recorda el mal
tràngol que ha tingut amb el matrimoni d'aquest matí, però la seua màscara d'home fred,
autosuficient, que no necessita ajuda de ningú, la qual també utilitza amb Julián, oculta
el seu dolor.- Hi ha prou faena- i, per a canviar de tema, es dirigeix a Baptiste, son pare,
substituint la màscara anterior per una de fill submís i afable.- Papà, m'ha dit Pere que
demà va a arreglar uns planters. És que ha comprat més terres?
- Pere? Qui és Pere?- pregunta son pare.
- Xe, Baptiste! Si tu el coneixes- clava ara Braulio la cullerada, coneixedor de qui
són els amics de Miquel.- És el fill de Pepet, el que té horts en La Torreta.
- Ah! El fill de Pepet- s'adona per fi son pare de Miquel.- Doncs sí, crec que va
comprar terres per la Partida de les Cendroses.
- Hui, en el taller, he estat arreglant-li la furgoneta a un amic de vosté, Baptiste.
Aquest de cabells rojos- es dirigeix Julián al pare de Miquel amb respecte, com sempre.
Ja està fart de sentir parlar sobre el camp, com ocorre en totes les ocasions que es reu-
neixen.
- Qui? Pasqual? Ja em va dir que...- comença a dir Baptiste quan, de sobte,
l'interromp Juanet:
- Me'n vaig a veure la tele!- exclama. No té ganes d'escoltar més als majors. Per
això, se'n entra en la saleta d'estar i tanca d'una portada. Tots s'han quedat mirant-lo.
- Cada vegada és més mal educat- es lamenta son pare, Julián.- L'altre dia el vaig
enganxar fumant. Li arreí dues galtades i li vaig dir que no tornara a fumar en la vida i
que, a més, era massa menut per a començar. Em va prometre que no ho tornaria a fer.
Però no em fie d'ell ni un pèl.
La còlera envaeix a Miquel. " Li va pegar dues galtades a Juanet! Serà bèstia! ".
No pot, ni vol, aguantar-se i li replica a Julián d'una manera seca (ara des de darrere de
la màscara de dur) però directa:
- La culpa d'això la tens tu. Si vols que no fume, deixa tu primer de fumar, dona-li
exemple. A més, si li dius que és massa menut per a fumar, ell, com li agradaria ser més
fadrí, només cresca un poc ja pensarà que és prou major per a viciar-se com tu. I per a
començar a fumar ningú és prou major.
Tots resten en silenci. Es nota que Julián està ressentit, però, al mateix temps, es
mostra cohibit.
Quan la mare i les germanes de Miquel tornen al menjador, l'ambient es desglaça
una mica, però segueix tibant.
No transcorre molta estona fins que les dues parelles i Juanet s'acomiaden. Sols
queden en casa Miquel i els seus pares.
Miquel segueix pensant en allò que li ha dit a Julián: " Potser he sigut un poc massa
dur. Però és la veritat! I, a més, per què ha de pegar-li a Juanet ?! ". Sap que ell té raó,
així que intenta deixar de preocupar-se per l'incident. Torna a ficar-se la màscara
d'home fred, autosuficient, que no necessita ajuda de ningú, i de nou li explica a sa mare
per què no va tornar la setmana passada a Sueca, mentre passen a la saleta d'estar. De
totes formes, Miquel sap que demà li ho preguntarà altra vegada, la memòria mai ha
sigut el seu fort.
Després d'estar mitja hora avorrit, veient la tele, Miquel dóna la bona nit als seus
pares i es dirigeix al seu dormitori, on descansa molts fins de setmana, on dormia totes
les nits, fins que es mudà a València.

Una vegada tanca la porta, es lleva la màscara d'home fred, autosuficient, que no
necessita ajuda de ningú. És la darrera màscara que hui es llevarà.
Estar en el seu dormitori li fa evocar èpoques passades, no molt llunyanes en el
temps, però sí en els records.
Agafa amb suavitat el Geyper-Man, que mai s'ha atrevit a enretirar de la seua habi-
tació. Li sembla que ha transcorregut una eternitat des que va deixar de jugar amb ell.
Recorda la seua infantesa i creu que està somiant els records d'altra persona.
Lentament, torna a deixar el ninotet en el seu prestatge i comença a ficar-se el pija-
ma. Ara dirigeix la mirada cap al póster de Raimon, dalt del capçal del llit, i no aconse-
gueix identificar-se amb aquell jove que va sentir totes les cançons del cantant i que
volia canviar el món en quatre dies, i que, al final, ni ho intentà.
Mentre es gita en el llit, torna a recordar a Alba però, de sobte, un pensament
il·lumina a Miquel: " La veritat és que Laura és molt més simpàtica ".
Ara se sent bé perquè sap que el dilluns, quan torne al treball, la veurà de nou i po-
drà xerrar amb ella.
I amb aquest alleujador pensament es disposa a dormir relaxadament. En el llit se
sent a gust i segur. Ningun mal pot fer-li res. Abans d'apagar la llum deixa veure un
somriure de felicitat, el qual li dura encara després de tancar els ulls.

DORM, DORM, Miquel. La son t'envaeix i te trasllada a un altre món. Al teu propi
món.

DORM, DORM, Miquel. En els somnis seràs sempre tu mateix.


DORM, DORM, Miquel.






























Sueca, a 21 de setembre de 1994.
Joanjo Aguar Matoses.
A Neus.
18