La vida i tota la resta...

Em dic Albert i cada dia de la meua vida és igual, llevat de diferències poc substancials com xafar una caca de gos a l'eixida de casa o trobar un embussament més llarg de l'habitual en Peris i Valero, tot passa sempre de la mateixa manera. De matí em desperte a les 7'30 i cap a l'oficina. A la 1'30 és l'hora de dinar amb els companys al menjador de l'empresa, amb un microones i dos taules llargues envoltades de cadires. Allí escalfem el menjar que cadascú porta a la seua carmanyola i, havent acabat l'àpat, reprenc la feina fins les 6 de la vesprada.
Abans d'anar a casa, m'agrada fer una volteta passejant pel centre de la ciutat, València és molt bonica i sempre ve bé estirar les cames després de 8 hores d'oficina. En aplegar a casa em faig el sopar i el dinar de l'endemà. Sope, mire la tele, ho intente al menys perquè no fan res de bo mai, vaig a l'habitació i xatetge un poc amb la meua gent del poble després una infusió de timonet o de til·la i a dormir per esperar un nou dia.
En el tema sentimental, uf això sí que està agre!! Vaig tindre una nóvia fa molt de temps, casi ni recorde com era estar emparellat, a ella sí que la recorde, som bons amics, tot i que ja no la veig molt, parlem i em conta la seua vida. Ara viu amb un holandès que sembla fet a la seua mida i tot és meravellós. Jo, després de la relació, mai m'he volgut involucrar amb cap altra. Sempre he tingut persones que m'agradaven més però mai ha passat de ser una bogeria i tot ha quedat en una o un parell de nit divertides compartit afecte. Sempre ve bé tindre algú amb que compartir l'afecte de les persones per sentir-te algú important, estimat i recordar que el teu cos encara pot oferir calor.
Com dic sempre estic igual i m'agrada saber que ho tinc controlat, que tot està en ordre, però hui no és així. Este cap de setmana m'ha passat una cosa que no sé com explicar, és estrany i torbador, a més de decebedor i em fa sentir trist.
El divendres vaig anar amb uns amics de festa per València, els meus amics havien vingut de visita a la ciutat i es quedaven a casa. Una vegada més vam beure i vam fer el boig, res de l'altre món. En l'última discoteca en què estiguérem vam vore unes companyes de feina de Roser, una de les amigues que havia vingut de visita, a qui ella té molta estima. A mi sempre m'havia agradat Sònia, és la més guapa de totes i em vaig quedar enlluernat per la seua bellesa, era millor que els meus records d'ella. Vam acabar la nit tots junts i cadascú va tornar a sa casa. Ens vam divertir però no va passar res més.
El dissabte ens vam despertar quan ja era l'hora de dinar, molt típic de dies com estos. Mentre fèiem el dinar va sonar el telèfon de Roser, tres de les seues companyes amb qui ens trobarem la nit anterior es volien quedar a casa perquè havia mort un familiar de Laura, l'ama de la casa on es quedaven, i no volien tornar al poble fins el diumenge, per a una vegada que venien a la ciutat, volien acabar bé la festa i gaudir de tot allò que la ciutat els podia oferir. Ben de gust les vaig oferir ma casa per passar eixa nit i podríem anar de festa tots junts, al cap i a la fi, la nit anterior ben bé que ens ho passàrem.
Van acudir a casa havent dinat i ens vam passar tota la vesprada xerrant, jugant a cartes i fent broma. Entre les tres amigues que es quedaren a passar el dissabte hi era Sònia, la xica més guapa, però és estrany, no em vaig fixar amb ella ni un sol moment, una altra persona aclaparava tota la meua atenció, Davinia. Davinia no és, ni de lluny la més bonica, no és molt alta ni té un cos espectacular, és més bé de constitució ampla. A la cara se li veuen les primeres arruguetes d'expressió quan riu, cosa què encara la fa més interessant. Davinia és graciosa, amb molta espenta, riallera i, quan la mires bé, als seus ulls pots veure reflectida la seguretat d'aquelles persones que saben què volen i estan satisfetes amb el que tenen. Em va captivar. Ho admet, no m'he considerat mai superficial però no m'haguera fixat mai amb algú con Davinia si no haguera sigut per un dia com dissabte. Possiblement ja m'hi vaig fixar en ella la nit anterior, però gràcies a l'etilisme predominant durant tota la nit, els meus records enterbolien i no em deixaven recordar tot tal com realment va passar.
Durant tota la nit Roser, que sabia que m'agradava Sònia, no feia més que intentar que acabàrem junts, però jo no estava per romanços, ja no volia res amb Sònia. "Sí és guapíssima, pensava, però si faig res amb ella, després no tindré cap oportunitat amb Davinia i no sé si vull res amb Davinia, però segur que no vull res amb Sònia". Al final de la nit, van tornar tots a casa tan sols com havíem eixit i un poc més beguts.
Vaig passar tota la nit donant-li voltes al mateix, per què m'agradava Davinia? No, no la veia com una xica d'una la nit, no m'atrevia a entrar-li com ho haguera fet amb una altra tia, a per totes i a casa a acabar amb un bon... Amb ella era diferent, m'inspirava respecte, tendresa, em feia venir ganes d'abraçar-la i protegir-la, volia passar amb ella no sols una nit, TOTA LA VIDA.
Ara fa més d'un mes d'això i no hi ha nit que no pense si deuria d'haver-li entrat o si no, Roser la veu sovint però jo no sé quan la tornaré a vore. Cada dia em trobe assegut al sofà i veient-la a ella, asseguda a l'altre costat i amb els seus peus entrellaçats amb els meus, jugant, sense parlar, no cal que parlem , simplement ens estimem. Cada dia pense com seria viure amb ella, al poble, i anar a comprar i trobar-te les dones que diuen, "Mira quin foraster més aseadet que s'ha portat Davinia de la capital". Sempre que vaig a eixir de casa la veig com em diu adéu al portal de l'edifici i anem cadascú a una banda de carrer per enfilar cap al treball.
És estrany, des de que vaig deixar de tindre parella, sempre m'havia considerat una persona social però incapaç de viure en parella, pensava "si tu no et suportes, com has de fer que et suporten els demés?" Ara només que desitge tindre una persona al meu costat, per sempre, però no em val cap persona, només em val Davinia... Serà això l'amor?