Cercador
La vida es bella.
Un relat de: Promises- Compartir:
Era un dia d’hivern d’aquells que feia molt que no es veia, justament aquell dia va nevar. Enunciaven que no hi havia classes i els pares havien demanat festa per poder estar amb l’Arnau, el meu germà bessó i amb mi. L’Arnau era un noi bastant pacífic i no tenia cap problema en dir o fer el que pensava, en canvi jo era una noia reservada, tocava el violoncel des de que tenia set anys, ara en tenia quinze i tenia un examen per poder entrar a una de les orquestres més famoses, però si m’acceptaven tindria de deixar-ho tot, les amigues, la família, el poble.. Alice era el meu nom, però tots els meus amics em deien Ali.
Aquell dia vam decidir fer l’esmorzar entre tots, crosants amb xocolata desfeta, amb aquell temps alguna cosa calenta aniria bé, el me germà i jo ens vam encarregar de anar a comprar els crosants a una fleca que teníem molt aprop, vivíem en un poble no gaire gran, ens vam abrigar ven abrigats i vam sortir, portàvem uns gorros a conjunt que ens havia fet l’havia per aquest Nadal. Al tornar veia com els flocs de neu queien lentament, vaig mirar enlaire, era un paisatge realment magnífic, el meu germà em va tenir de cridar l’atenció per que el menjar es refredava.
Al arribar a casa ens vam desabrigar, ja teníem les tasses amb la xocolata. Mentre esmorzàvem els pares van enunciar que aniríem a fer un excursió amb cotxe fins a la muntanya, això em va alegrar, podria desconnectar de tot i poder pensar amb la meva nova composició.
Ens vam abrigar, l’Arnau va agafar el trineu i ens vam ficar dins el cotxe, el pare va arrancar el cotxe i tots junts vam agafar direcció cap a la muntanya, el meu germà com era una marmota es va posar a dormir, desgraciadament en una corba les rodes van patinar més del que nosaltres podríem haver imaginat, vam tenir un accident i desgraciadament l’únic ferit greu vaig ser jo. Al cap de dos hores de l’accident ja estàvem tots a l’hospital revisats, el doctor els i va dir a la meva família que havia tingut un cop molt greu, la meva cama esquerra havia estat travessada per un tronc d’un arbre i que estava en coma, els meus pares estaven fets pols estaven tristos i els colors de les seves cares no eren els mateixos, el meu germà es va quedar pàl•lid, no es volia moure del meu costat, duran molt de temps ell havia sigut el meu únic i verdader amic. Anàvem passant els dies i jo lluitava per continuar amb la meva vida, la meva millor amiga, l’Elisenda, havia vingut sempre des de que sabia que estava amb aquestes condicions, no es podia creure el que havia passat, i venir-me a veure era lo que la feia veure la realitat, ella també tenia de fer l’examen amb mi, tocava des de que jo també havia començat però feia relativament poc que ens coneixíem, teníem de tocar una duet però ella va decidir que ho fèiem les dos juntes, passes lo que passes. Ella sempre em parlava, tothom es pensava que estava boja per que es pensaven que no l’escoltava però si, em feia sentir que encara podia continuar amb la lluita que tenia dins el meu interior. Aquell dia em parlava sobre l’Ignasi, sobre el meu ex-novio que feia setmanes que no sabia res d’ell, havia començat a oblidar-lo, però segons l’Elisenda m’estava explicant que ell ni tant sols ho havia fet, era com una pel•lícula d’aquelles que mirava per la televisió i el meu germà sempre es queixava de que totes eren iguales, però no, no era una pel•lícula, era real. Ja era bastant tard, la meva amiga es va tenir que anar. Aquella nit amb vaig tenir problemes, la meva respiració era cada vegada més lenta i jo cada cop sentia com si m’estigués a punt de dormir per sempre, em venien totes les imatges de la meva vida, les podia observar i semblava que amb les llemes dels dits, tot passava en un ritme bastant accelerat, però es va anar alentint quan arribava en els records de l’Ignasi i meus, era bastant dur reviure una altre vegada l’historia, però de cop vaig sentir un batec profund, sentia el soroll de les maquines i dels doctors celebrant amb ulls plorosos que continuava lluitant. Va ser una nit que mai podré oblidar.
Van passar dies els doctors estaven preocupats ja que no despertava, havien passat quatre mesos des de l’accident, i el dia que feia dos mesos va venir a veurem l’Ignasi amb l’Elisenda, la situació si hagués estat desperta se m’haguessin pujat els colors a les galtes, ell es va començar a disculpar per tot el mal que em podia haver causat durant els vuit mesos que havien passat després de deixar-me sense cap explicació. Estava arrepentit de tot cor ho sabia per la seva veu. Em va acariciar la cara i em va agafar la mà, volia despertar en aquell moment per dir-li que el perdonava, vaig intentar moure algun dit la cama o tant sols fer un gest que pogués dir-li que tot estava arreglat, però ja era tard i s'en van anar, es va despedir fen-me un peto en el meu front.
Van passar dos mesos que els meus amics no veien, època d'exàmens, tenia sort del meu germà que m'entretenia, amb tot això els meus pares el deixaven que es quedes el meu costat, em donava suport amb tot el que estava passant, l'Ignasi, l'examen de violoncel, que continues lluitant que no s'em acabessin les forces...
El dia seguen van tornar l'Ignasi es va assentar el costat dret del meu llit i em va agafar la mà i la meva amiga l’altre, es van mirar com si això que estiguessin fen no estes funcionant, però continuaven, van començar a parlar i l’Ignasi es va posar a recordar tot el que vam viure, van estar-se hores parlant, jo en canvi no els estava escoltant, vaig guardar totes les forces i quan vaig notar que la ma de la meva amiga es deixava vaig esforçar-me tot el que vaig poder per moure, el primer intent va ser fallit, tenia de anar ràpid per el segon, vaig concentrar-me... Sí! Ho vaig poder aconseguir, L’Ignasi va avisar ràpidament els doctors, a la meva família, a tothom a qui va poder. Van detectar moviment en el cervell, al cap de no res vaig poder obrir els ulls. Era la sensació més meravellosa que havia sentit mai, no volia tornar més en aquell estat, aquella emoció de poder veure de nou, a partir de aquell moment faria que la vida sigues especial, ja que havia sentit la mort més aprop del que algun dia em pogués arribar a imaginar. La vida era bella i no la volia malgastar ni un segon més.
Aquell dia vam decidir fer l’esmorzar entre tots, crosants amb xocolata desfeta, amb aquell temps alguna cosa calenta aniria bé, el me germà i jo ens vam encarregar de anar a comprar els crosants a una fleca que teníem molt aprop, vivíem en un poble no gaire gran, ens vam abrigar ven abrigats i vam sortir, portàvem uns gorros a conjunt que ens havia fet l’havia per aquest Nadal. Al tornar veia com els flocs de neu queien lentament, vaig mirar enlaire, era un paisatge realment magnífic, el meu germà em va tenir de cridar l’atenció per que el menjar es refredava.
Al arribar a casa ens vam desabrigar, ja teníem les tasses amb la xocolata. Mentre esmorzàvem els pares van enunciar que aniríem a fer un excursió amb cotxe fins a la muntanya, això em va alegrar, podria desconnectar de tot i poder pensar amb la meva nova composició.
Ens vam abrigar, l’Arnau va agafar el trineu i ens vam ficar dins el cotxe, el pare va arrancar el cotxe i tots junts vam agafar direcció cap a la muntanya, el meu germà com era una marmota es va posar a dormir, desgraciadament en una corba les rodes van patinar més del que nosaltres podríem haver imaginat, vam tenir un accident i desgraciadament l’únic ferit greu vaig ser jo. Al cap de dos hores de l’accident ja estàvem tots a l’hospital revisats, el doctor els i va dir a la meva família que havia tingut un cop molt greu, la meva cama esquerra havia estat travessada per un tronc d’un arbre i que estava en coma, els meus pares estaven fets pols estaven tristos i els colors de les seves cares no eren els mateixos, el meu germà es va quedar pàl•lid, no es volia moure del meu costat, duran molt de temps ell havia sigut el meu únic i verdader amic. Anàvem passant els dies i jo lluitava per continuar amb la meva vida, la meva millor amiga, l’Elisenda, havia vingut sempre des de que sabia que estava amb aquestes condicions, no es podia creure el que havia passat, i venir-me a veure era lo que la feia veure la realitat, ella també tenia de fer l’examen amb mi, tocava des de que jo també havia començat però feia relativament poc que ens coneixíem, teníem de tocar una duet però ella va decidir que ho fèiem les dos juntes, passes lo que passes. Ella sempre em parlava, tothom es pensava que estava boja per que es pensaven que no l’escoltava però si, em feia sentir que encara podia continuar amb la lluita que tenia dins el meu interior. Aquell dia em parlava sobre l’Ignasi, sobre el meu ex-novio que feia setmanes que no sabia res d’ell, havia començat a oblidar-lo, però segons l’Elisenda m’estava explicant que ell ni tant sols ho havia fet, era com una pel•lícula d’aquelles que mirava per la televisió i el meu germà sempre es queixava de que totes eren iguales, però no, no era una pel•lícula, era real. Ja era bastant tard, la meva amiga es va tenir que anar. Aquella nit amb vaig tenir problemes, la meva respiració era cada vegada més lenta i jo cada cop sentia com si m’estigués a punt de dormir per sempre, em venien totes les imatges de la meva vida, les podia observar i semblava que amb les llemes dels dits, tot passava en un ritme bastant accelerat, però es va anar alentint quan arribava en els records de l’Ignasi i meus, era bastant dur reviure una altre vegada l’historia, però de cop vaig sentir un batec profund, sentia el soroll de les maquines i dels doctors celebrant amb ulls plorosos que continuava lluitant. Va ser una nit que mai podré oblidar.
Van passar dies els doctors estaven preocupats ja que no despertava, havien passat quatre mesos des de l’accident, i el dia que feia dos mesos va venir a veurem l’Ignasi amb l’Elisenda, la situació si hagués estat desperta se m’haguessin pujat els colors a les galtes, ell es va començar a disculpar per tot el mal que em podia haver causat durant els vuit mesos que havien passat després de deixar-me sense cap explicació. Estava arrepentit de tot cor ho sabia per la seva veu. Em va acariciar la cara i em va agafar la mà, volia despertar en aquell moment per dir-li que el perdonava, vaig intentar moure algun dit la cama o tant sols fer un gest que pogués dir-li que tot estava arreglat, però ja era tard i s'en van anar, es va despedir fen-me un peto en el meu front.
Van passar dos mesos que els meus amics no veien, època d'exàmens, tenia sort del meu germà que m'entretenia, amb tot això els meus pares el deixaven que es quedes el meu costat, em donava suport amb tot el que estava passant, l'Ignasi, l'examen de violoncel, que continues lluitant que no s'em acabessin les forces...
El dia seguen van tornar l'Ignasi es va assentar el costat dret del meu llit i em va agafar la mà i la meva amiga l’altre, es van mirar com si això que estiguessin fen no estes funcionant, però continuaven, van començar a parlar i l’Ignasi es va posar a recordar tot el que vam viure, van estar-se hores parlant, jo en canvi no els estava escoltant, vaig guardar totes les forces i quan vaig notar que la ma de la meva amiga es deixava vaig esforçar-me tot el que vaig poder per moure, el primer intent va ser fallit, tenia de anar ràpid per el segon, vaig concentrar-me... Sí! Ho vaig poder aconseguir, L’Ignasi va avisar ràpidament els doctors, a la meva família, a tothom a qui va poder. Van detectar moviment en el cervell, al cap de no res vaig poder obrir els ulls. Era la sensació més meravellosa que havia sentit mai, no volia tornar més en aquell estat, aquella emoció de poder veure de nou, a partir de aquell moment faria que la vida sigues especial, ja que havia sentit la mort més aprop del que algun dia em pogués arribar a imaginar. La vida era bella i no la volia malgastar ni un segon més.