La vida d'un pagès!

La vida del pagès, abans era: Treballar, i treballar sempre de sol a sol, llaurant els seus camps, amb la fanga, eina en forma de tres pues per clavar en la terra i voltejar-la, era un treball molt cansat i gens agraït si desprès de tota la feina venia una granissada i tot el treball aquell de fangar i plantar es perdia. La feina del pagès era sembrar gran varietat de llavor, quantes mes millor, per tal de que produïren i donar molt mes per a prevenir els perjudicis que poguessin sortir durant els llargs hiverns, els freds, las turmentes torrencials i les neus, dons si passava qualsevol d'aqueixos fenòmens de la natura tot aquell gran esforç no havia servit de res i aleshores no es feia un sentim.
Aleshores per a completar aqueixes possibles pèrdues, els que podien es dedicaven a la cria de bestiar de totes les classes per a compensar, en el camp les collites, i si anaven malament el que quedava malmès era per donar de menjar al bestiar. Però els animals també els seus prejudicis, encara que menys que cuitar dels camps de conreeu.
També alguns tenien ruscos d'abelles, amb el seu perill, però amb molt de compta se els i treia la mel i es venia a mercat (la mel d'aquelles tant bones de les flors del camp, allò si que era mel natural, no com ara que tot està conservat mitjançant amb productes químics. Aquella mel del camp d'abans, si que era vertadera glòria.)
Alguns també plantaven vinyes o ceps, i quant recollien, ells mateixos sens cooperatives, amb el cup i trepitjant el raïm es feien elm vi! Allò si que era vi natural i no el d'ara, que quasi be tot es química. Recordo que deixaven en unes botes de roure en el seu fons sempre una mica, per que es fes un dels millors vinagres natural que hi havia aleshores, tant natural com aquell vi que ells es produïen, i si no el venien era pel seu propi consum. Avui casi be no hi ha res natural. En camps de sacà es plantaven oliveres, per què desprès d'uns anys donessin fruits i amb ells es pogués elaborar un deliciós oli color d'or pur verge, amb el trull que cada casa pairal tenia en el celler. Allò si que era oli, abans es tenia poc de tot, però el poc que hi havia tot era deliciós, i feia tot mes il·lusió que el que hi ha ara que no falta de res.
Abans aquell treball del pagès era molt mes pesat que el d'ara, es treballava amb eines rudimentàries, era dur i sacrificat i gens pagat. Avui en dia si que es un treball agraït dins del que cap, dons hi ha tractors hi eines mes modernes que son un descans pels pocs pagesos que queden, avui tenen eines mes modernes, però ningú es vol esclavitzar en el camp, quasi no en queden son treballs durs i mal pagats, i nos gaire protegit ni abans ni ara.
Avui en dia la joventut, ja no te respecta per aquells camps d'abans, dona la sensació que quant van al camp o poden trepitjar tot, trepitjar aquelles plantes que han donat tant de sacrifici, avui no es dona valor a res i quant de les ciutats arriben als camps, es creuen en el dret de trepitjar-ho tot, i arranjar tot el que a ells els i sembla, s'emporten fruits, i verdures sens preguntar al pagès que ho ha estat cultivant amb aquell amor tot l'any. Es una pena que las gents de ciutat, no doni valor a res del camp.
El meu ofici fou pagès, i abans o va ser el pare i abans d'ell l'avi, jo vaig seguir les seves passes des de molt jove, recordo que la mare i l'avi també ajudaven en las labors del camp, vaig anar a la guerra, al tornar em vaig casar però no vàrem tenir fills, el camp desprès de la guerra no era un lloc per treballar tot era mal pagat i jo i la dona quant varen morir els meus pares vàrem deixar aquella casa pairal i els seus camps i marxarem al poble on els dos vàrem entrar a treballar en una fàbrica tèxtil, no en sabien de res, però em vàrem aprendre hi allí vàrem envellir junts ens jubilarem de la fàbrica, de tant en tant anàvem a veure la vella casa pairal que de mica en mica es feia ruïnosa, per l'abandó de la casa i dels camps plens ara de infinitat d'herbes i flors de camp.
Avui els dos vivim en el poble lluny d'aquella casa pairal que em veié néixer, però vivim feliços... Recordant aquella terra que ens va donar tantes penes i també tantes alegries, recordant aquell cansament però agraït de la vida del pagès.
Fi.
Es tret del diari d'un pagès de "L'ALTA-GARROTXA" Pirineus de (Girona) el relat, es arreglat i escrit per en Ferran de Montagut, escrit avui dia 3 de Març del 2005, en el meu estudi el del "MAS EL SOL SOLET" en la Comarca de "L'ALTA-GARROTXA" Pirineus de (Girona) Catalunya! E-Mail: demontagut@yahoo.es mas_el_sol_solet@hispavista.com fnaspleda@hotmail.com etc.