La vida (1 de 2)

INCEST?
Conte? Realitat? Qui sap!

Molts, i molts anys enrera en el temps, hi va haver una vegada una família molt humil, que vivien en el bell mig d'un preciós bosc anomenat "La Garrotxa"; aquesta família estava composta per una parella que es de suposar que potser eren casats o qui sap ajuntats, però la qüestió es que formaven parella d'aquesta unió va néixer una nena, que en el moment d'explicar-vos aquesta història ja tenia divuit anys i també tenien un fill de catorze, a la casa sols i vivien els quatre.
Vivien en un lloc molt allunyats de tothom, si es que existien altres com ells, era tant llunyà el indret on vivien 1ue ni la noia ni aquell vailet no havien vist mai a ningú sols ells dos i els seus progenitors la veritat es que vivien com a bestioles, als seus progenitors no tenien massa clar com els havien d'anomenar; si pares o qualsevol altre cosa, des que varen néixer fins a la edat que tenien no havien anat a cap escola, que en el indret tant llunyà del bosc no ni havien d'això sols hi havia matolls per arreu arbres de tota mena un fresc i gran riu que casi a tocar la cabana que els hi feia de casa era com un vertader paradís terrenal, ja que el paradís no sabem be com es de bonic ja que dels qui hi han anat ningú torna per poder-ho explicar.
Els progenitors els alimentaven i els cuidavent be i quant estaven malaltissos, la mare o el pare que entenien moltisim de toma mena d'herbes del bosc sabien quines els hi havien de donar segons la enfermetat que era, ja que com os he dit per ells no hi havien mes metges que ells mateixos en una paraula vivien el quatre con les mateixes bestioles del bosc. La noia i el vailet es creien que sols en aqueix mon existien solament ells quatre, diferents esclar de les bestioletes que els envoltaven, vestien pells dels animalons tant els progenitors com ells dos. Pel d'animals que caçava quant podia el progenitor anomenat pare, es menjaven la carn i de las pell la mare i o progenitora en feia vestits; pare o mare ells tant el vailet com la noia no entenien massa quin significat tenien.
Quant la nena va fer els dotze anys li va venir la regla, ella se espantà molt, va corre cridant... Mare, mare m'estic dessagnant, el germà la mirava amb ulls estranys, clar era molt mes petit i tampoc entenia el que estava passant. La mare o progenitora la va acollir als seus braços i li va calmar aquells crits esglaiats i aquell plor i li va fer entendre d'alguna manera el per què d'aquella sang perduda per la vagina, li va posar herbes i trossos de pells esparracades fins a taponar aquell estrall que a la nena li havia causat tanta por i per ella tant estrany.
Encara que en realitat la mare o progenitora no li va saber explicar el perquè d'aquella pèrdua de sang per la vagina, la nena al passar dels anys i al anar fen-se gran ja ho va trobar normal que això passes cada mes o de tant en tant ja que no sabien si era cada mes o setmana ja que no contaven el dies ja que tampoc existien calendaris ells anaven amb la llum del sol, de nit dormien i de dia feien altres coses, llavors cada volta que això passava ja no se espantà mai mes, i cada volta que la regla donava la volta al cicle ella se hi posava allò que la mare li va posar el primer dia. Els anys passaven i la nena i el vailet sens donaren compta es feien grans i mes grans i els progenitors al inrevés cada volta es feien mes petits d'alçada i clar també d'anys d'edat. Però clar la vida no dura sempre i un jorn la mare dormin plàcidament va morir,el progenitor, el pare feia uns crits i plors que feien tremolar aquell bonic lloc, els nens a pesar de ser ja grandets no ho entenien, no havien vist mai ningú que es moris que deixes aquest mon de misèries, varen passar uns dies i el pare aquell cos inerta encartonat sens vida de la que havia sigut la seva companya molts i molts anys be ell això de si molts anys tampoc ho sabia de certs quants eren, ja que ni es recordava com ni quant es varen conèixer, ni on ni el perquè? El pobre era tant vellet que tenia una enfermetat que avui es coneix com "Alzeimer" que es pèrdua progressiva de la memòria, va arribar un moment desprès d'haver cremat a la que fou la seva companya, que ja ni caçava, ni per menjar ni per ni per treure la pell del Senglars que caçava, no podien vestir-se ni ell ni els seus dos joves fills cada volta els tres anaven mes despullats mes i mes el noi fou llavors quant feia dies que es fixava amb la seva germana mes gran que ell, veié que tenia unes montanyetas que ell no tenia a l'altura del pit.
Al progenitor quant li deien quelcom o pare, se els quedava embadalit mirant-los com si no sàpigues en realitat no sabia que li deien ja que en realitat el seu servell ja no li funcionava i cada volta tenia pèrdues irremeiables de memòria, ni sàvia qui era, ni qui eren aquells dos que li parlaven, aquells dos infants ja avui adolescents.

fi del primer capítol:
Autor: Ferran de Montagut, escrit el 5 de Juliol del 2003, en el meu estudi del "MAS EL SOL SOLET" el del "PATI VERD" Comarca de "L'ALTA-GARROTXA" Pirineus de (Girona) Catalunya.
E-Mails: ferran_de_montagut@hotmail.com drac_del_mon_i_cos@hotmail.com mas_el_sol_solet@hispavista.com ferran.mujalinaspled@lycos.es aneu_a_la_merda@yahoo.es el_primer_creador_de_somnis@msn.com

Notes: Qualsevol semblança amb altre narració, conta o escrit, es una casualitat, ja que aquest sols ha sortit de la meva ment d'autor. deMontagut