LA VEU NARRADORA D'UNA NOVEL·LA HISTÒRICA

Intento escriure una novel·la històrica ambientada al comtat de Barcelona durant el segle XI. Després d'un temps de documentació vaig decidir-me a escriure, em vaig llença a la piscina, com si diguéssim. De finals de juliol a principis de setembre vaig escriure 70 pàgines bones d'un primer esborrany: els primers capítols i un nus dramàtic. Als lectors de RC que no han provat a escriure potser els semblarà poc però els autors s'adonaran de l'embranzida que havia agafat i com n'estava de satisfet. De setembre ençà (16 de desembre) que gairebé no he escrit res i, encara pitjor, m'han entrat molts dubtes pel què fa a la forma correcta d'escriure-la.

Espero posar-m'hi aquest Nadal i reprendre el projecte. Quan tens poc temps és difícil escriure una novel·la com aquesta per diverses raons: la trama és complexa, cal documentar-se a cada pas, cal estar atent als detalls d'estil, de psicologia dels personatges, de lèxic... Hi ha, però, un altre factor; un conte es pot escriure d'unes quantes tirades i es pot entrar i sortir per afegir coses, acabar-lo o fer correccions; en canvi quan obres la porta del món d'una novel·la t'hi has de quedar unes hores, només després d'immergir-te i acomodar-te bé pots començar a escriure amb alguna possibilitat d'èxit, especialment si és un món pretèrit. Per això aquests mesos quan he tingut un moment entre escriure o corregir algun dels contes que tinc a mitges o fer avançar la novel·la sempre m'he decantat pel primer.

Però deixem-nos de circumloquis, aquest escrit és una reflexió al voltant de la importància de la veu narradora en una novel·la històrica. Reflexió que espero em serveixi per escriure millor i tenir més clar com narrar la meva història ja que tinc molts dubtes i inseguretats en aquesta qüestió.

Com ha de ser la veu narradora d'una novel·la que s'ambienti a l'Edat Mitjana? Hem de calcar com parlaven aquella gent? No, resultaria incomprensible (llegiu les Cròniques en versió original) i a més hi ha períodes que tampoc sabem com parlaven-narraven. Fins i tot podríem dir que el que es parlava el segle XI no era encara català pròpiament. O potser ens oblidem d'aquesta possibilitat inviable i narrem amb un estil totalment modern? És una opció però hi perdem recursos, la possibilitat de suggerir i evocar un món i una època a partir de l'estil i la tria lèxica. O fem una imitació de la forma que se suposa que parlava aquella gent per tal que el lector s'imagini escoltar-los? Possible, però perillós, sovint els diàlegs de les novel·les històriques (i fins i tot de les pel·lícules) queden engolats i pretensiosos.
La tria pel que fa als diàlegs ha anat cap a la màxima senzillesa, sense formes estranyes i només admeten un punt de “barroquisme” medieval: el dels tractaments.
Però la meva novel·la de moment té pocs diàlegs i el que em preocupa i m'omple de dubtes és la veu narradora, els fragments descriptius. He escollit una estructura una mica especial: capítols alterns en present i en passat. Els de present segueixen una trama lineal que durarà uns anys, encara per determinar (del 1050 al 1060 potser). I els de passat són records del personatge principal i històries explicades pel seu pare, avi...(del 985 al 1049).
La idea seria aconseguir una prosa senzilla, àgil i gens barroca que incorpori alguns elements que “simulin” un llenguatge medieval. I dic que simulin perquè es tracta d'un altre graó de la ficció, seria un llenguatge tan de ficció i no veritable com els personatges o la trama. Dins d'aquest estil de prosa serà important una bona tria lèxica que caracteritzi l'època però que no enfarfegui. En alguns casos caldrà posar unes crides numèriques per a aquells mots poc habituals

Per treballar el tema i veure com ho han solucionat altres autors m'he llegit tres novel·les que succeeixen en aquest segle: “L'any dels francs”, “El pont dels jueus” i “El manuscrit de Wadi al-Abmar”. I després les he estudiat buscant errors, encerts i un model de prosa que em convingués. També m'he fet un petit diccionari de lèxic del segle XI, no sols lèxic medieval, també de lèxic modern però que m'ha semblat interessant. Comentaré els tres textos més extensament en un altre article però avui comento un parell de troballes curioses de “El manuscrit de Wadi al-Abmar” de Silvestre Hernández premi Leandro Colomer del 2007.

És una novel·la molt correctament escrita, agradable però que no m'ha enganxat, potser perquè té un punt de llibre adolescent; vull dir amb protagonista principal adolescent i adreçada, em sembla, a lectors adolescents. He trobat dues coses dignes de comentar-se, un error i un encert.

L'error és una discontinuïtat en l'estil: durant força pàgines es manté molt correcte i molt igual i de sobte hi ha alguns paràgrafs que trenquen el ritme i et desconcerten. Potser un lector comú no ho podrà definir però segur que nota un canvi desagradable o una pèrdua de qualitat que afectarà la valoració del llibre i com gaudeix de la lectura. Aquesta discontinuïtat en l'estil no és rara, penso, una novel·la s'escriu durant molts mesos i les circumstàncies que envolten a l'escriptor poden variar força i l'estil de forma inevitable ho ha de reflectir però potser cal estar atent mentre s'escriu i al final fer una revisió unificadora, fixant-nos sobretot en l'homogenitat de l'estil. Aquesta em sembla una primera conclusió cabdal.

I quin estil és aquest que de tant en tant s'escola al text i el fa malbé? Un de burocràtic, funcionarial, excessivament modern, amb frases fetes, automatismes i clixés. Un estil que entrebanca la prosa no perquè sigui erroni sinó per inconseqüent.

Uns quants exemples de tres pàgines:

.... les calçades que els romans van “realitzar”....

“Tanmateix”, “quelcom” havia canviat, “possiblement” per.....

En dos paràgrafs : ...”continuar cercant informació”..... treballa conjuntament.....perfectament conscients....”culminar” amb èxit..... especialment (dos cops en dues frases successives)....robar temporalment...

Jo procuro, en general, no fer servir adverbis acabats en -ment per tal d'aconseguir una prosa àgil i planera; això en un text actual és una opció però en un text narrat per un noi jueu de l'edat mitjana abusar tant d'aquests adverbis ja és un error. Això, més les frases engolades tipus “culminar amb èxit” fa que aquests paràgrafs entrebanquin molt la continuïtat del text.

De tota manera no tot han de ser crítiques, l'autor utilitza a cada capítol/ escena un truc força interessant, dedica un paràgraf o dos a un tema: el temps, els ocells, els insectes, les flors, la vegetació, la descripció del camí, del paisatge... Ho fa de forma força natural i no queda estrany. El paràgraf dibuixa o crea un sentiment o una emoció: la solitud, l'aprensió per algun perill, la bellesa... Al final del paràgraf a vegades posa una frase reblant el sentiment o l'emoció amb una observació o pensament del narrador, altres vegades ho deixa sense cap comentari final. En ambdós casos continua l'acció havent marcat la pauta del capítol o de l'escena amb aquest paràgraf introductori. El que us deia, un recurs tècnic força interessant.

Ho deixo aquí per no fer-me pesat, espero que us hagi interessat.

Lluís