LA VEU DE L'AIGUA

Tinc sis dies per lliurar l’article. Només sis. I un munt de coses per explicar! He d’ordenar les idees. Un treball de recerca de batxillerat, el digne punt d’arrencada. En Jan de ca la Mercè. Fa quatre anys, en Jan no era un noi com els altres. Se’l veia més entenimentat. Precoç. Abans d’arribar als disset, els de La Veu de Tots ja li havien publicat alguna entrevista. Capaç d’extreure de dins el pap de l’avi de Puigcendrós unes quantes paraules gruixudes, acusatòries..., referents a un individu que, durant la postguerra, va arribar a regidor i president de la Sección Local de la Falange després d’haver escampat el terror per una comarca veïna, set o vuit anys abans, sota les sigles de la FAI. Déu n’hi do! Al poble, si convé, les brames corren com el foc; però, de tant en tant, el silenci i l’amnèsia ho devoren tot. Prometien noves sorpreses, les primeres passes d’aquest xicot... Pratdesaba, Jan Pratdesaba. De ca la Mercè. Fill únic. I..., ai las!, la primera vegada que un professor de l’institut em va parlar del tema del treball de recerca d’en Jan, una barreja d’emocions va impedir que escoltés amb claredat la seva explicació. Com pot ser que aquest marrec s’atreveixi a...! En el fons, ara ho sé, la mare de la meva reacció era la covardia. La covardia d’haver endarrerit, sine die, la investigació periodística sobre els pous i la font de les Feixes que els de La Veu de Tots m’havien demanat. Llavors vaig respondre que ja ho veuríem..., que damunt la taula hi tenia un munt de feines que... Però després d’enllestir aquests treballs, en vaig endegar d’altres..., i aviat vaig oblidar-me dels pous i la font. Prou sabia que, tot i treballar i viure de dilluns a divendres a setanta quilòmetres del poble, els dits venjatius eren capaços d’ocasionar-me més d’un maldecap. Per por, ho mantenia, doncs, al marge de la memòria. Fins que em van parlar del treball de recerca del noi de ca la Mercè. Hi descriu molt bé el poble. L’ordre antic de les coses. De la vida. L’església de Sant Sebastià, amb una setantena llarga de cases al voltant. El pastor i el ramat que jau, segons les paraules memorables de mossèn Guitart; les que va citar el senyor Soleràs quan... El senyor Soleràs, l’erudit local, amb aquells aires tan elegants de patrici. S’ha mostrat mesell durant tot aquest temps. Pitjor que jo. La notícia del treball d’en Jan també li haurà produït cremors d’estómac? No ho crec. Ell, des del pedestal, l’haurà considerat un treballet de noiet de poblet. I santes pasqües! El mateix que pontificava a propòsit dels primers textos que em van publicar, abans que entrés a la facultat de Ciències de la Informació. Molt abans de baixar a la capital a oferir els meus serveis com a periodista. Abans de... Però ara és ara. I el noi de ca la Mercè es mereix el reconeixement de qualsevol veí amb dos dits de front i sensibilitat. Sí, hi descriu molt bé el poble. L’ordre antic de la vida. Les cases terroses, apinyades, i els horts; l’ordre antic que bevia l’aigua dels pous i la font de les Feixes. Les persones, el bestiar i la vianda. Quan vaig refer-me de les emocions que m’entelaven l’enteniment, quan vaig ser capaç de demanar una còpia del treball de recerca, quan vaig començar a passejar-me per les línies modelades per en Jan, els ulls de dins van viatjar-me lluny, molt lluny. Al temps dels avis, quan les deus de les Feixes mai no s’assecaven. Encara que la pluja passés de llarg, i l’eixut impedís l’esveltesa dels blats i els ordis dels contraforts de la plana. Mai no s’assecaven. Sempre hi havia aigua per abeurar les vaques, per regar les mongeteres. Només els de la Torre i els masovers del Bac en tenien, de vaques. Després em van viatjar al temps dels pares, els ulls de dins, quan les ferides de la guerra no havien tingut temps de cicatritzar, i el nou ordre era imposat manu militari. Amb nous manaires, com el milicià reconvertit en falangista, que se servien de la mesquinesa repugnant d’uns quants sequaços. I del silenci. O sigui, de les paraules que a tots (als pares i als que vindríem) ens havien estat robades. La fàbrica De Reguer es va alçar llavors, als anys quaranta. La fesomia del poble trasmudava. El pastor, el ramat de cases, la fàbrica i els quatre horts mal comptats que els De Reguer encara no havien pogut comprar: heus ací la nova descripció. Els masovers del Bac van vendre’s les vaques. Encara menaven les terres del mas, per bé que abans de les set del matí, a toc de sirena, cada dia pares i fills entraven a la fàbrica. Com molts d’altres. Del poble i de fora. L’any que vaig néixer, un De Reguer, el més enllustrat de tots, va esdevenir alcalde. En Jan no ha passat per alt que el gust de l’aigua estava canviant. I molt! Aquella aigua tan bona dels avis, que tots els pobles veïns envejaven, s’havia tornat vulgar, o pitjor que vulgar, amb un gust que alguns relacionaven amb el lleixiu i d’altres, els més entesos, amb el clor. Gust de pixats de burra!, segons la tercera versió, la més popular i anònima de totes. L’alcalde De Reguer va aprofitar el programa de festa major, que entrava a totes les llars, per explicar, en un castellà acadèmic, corregit i millorat per Don Martínez de Colsada, maestro nacional, que, com que els hàbits dels pagesos havien canviat, com que s’havien acostumat a abocar adobs artificials als camps, en comptes dels fems de tota la vida, que..., per tot això, l’aigua estava contaminada. I que, és clar, l’excel·lentíssim Ajuntament havia hagut d’intervenir, per evitar problemes greus que tothom hauria lamentat, barrejant-hi rajolins (controlats per no sé quina empresa química) de clor. Val més que pateixi el paladar que no pas els òrgans vitals, segons el regidor de Sanitat d’aleshores. Però els anònims partidaris de la tercera versió, com que no podien abatre el poder, optaven per riure-se’n. La brama que l’alcaldessa anava a la boca del pou gros a orinar va aconseguir un èxit fàcil. Les versions més desenvolupades asseguraven que, atès que el fetge i els ronyons de la primera dama no filtraven ni la meitat de l’alcohol que diàriament engolia, el contingut etílic d’aquelles pixarades eliminava, amb més garanties que el clor, tots els microbis de les deus i la mare que els va parir. Quan el farmacèutic, de qui algú coneixia els vincles amb cert dirigent clandestí del PSUC, va reforçar amb un parell d’arguments científics la tercera versió, durant la sobretaula d’un àpat familiar, i en presència d’un cunyat funcionari, l’Ajuntament va multar-los, a ell i a vint persones més, per mofas contra la dignidad de la autoridad, desacato, desorden público..., i va amenaçar amb detencions, engarjolaments i processos sumaríssims els suposats instigadors d’aquella mena de rebel·lió (tots ells, clients habituals del cafè de la Cantonada). Es diu que el senyor Soleràs es fregava les mans i es retocava el bigoti mentre afirmava que, per fi, es posaria ordre i es faria justícia; aquestes paraules van ser repetides uns quants dissabtes en el transcurs de la tertúlia que mantenia amb Don Martínez de Colsada, un De Reguer i tres senyoretes de companyia (cap dissabte no eren les mateixes), en un saló del Casino dels Industrials de la ciutat veïna. Ja que, al poble, les versions enfrontades eren la del clor i la de la primera dama, fins anys després ningú no va referir-se al contacte de l’aigua amb uns abocaments de color fosc i d’olor, millor dit, pudor semblant a l’aiguarràs, segons un parell de testimoniatges recollits per en Jan, procedents de la fàbrica. El primer consistori democràtic (això sí, sense fer gaire soroll) va aconseguir que els De Reguer portessin les restes dels processos de fabricació, també les líquides, uns quants quilòmetres enllà, a l’abocador de Miranda. Fins que al poble no va arribar un metge jove, i historiador de caps de setmana, només l’argument de la fatalitat servia per explicar que tantes persones agafessin un mal lleig que, després de setmanes llargues, eternes, de patiment, les conduïa irremissiblement al Clos de l’Obaga. O sigui, al cementiri. El metge jove es va entretenir a anotar en una llibreteta, ara desapareguda, les paraules d’uns quants veïns del poble que no entenien gaire bé per què coi aquell foraster, però doctor!, xafardejava amb tant d’interès a propòsit d’algun familiar que havia mort feia vint o, potser, trenta anys. Segons un altre testimoni que s’esmenta al treball d’en Jan, però amb el nom i el primer cognom reduïts a inicials, el metge jove estava preparant un informe, un article, en el qual, de manera encara hipotètica, relacionava l’increment de càncers de l’aparell digestiu durant els seixanta i els setanta amb els abocaments de la fàbrica, quan sorprenentment va ser traslladat a un consultori d’un indret llunyà. En Jan també explica que, als vuitanta, després de dècades de creixement urbanístic forassenyat, quan la metàfora del pastor i el ramat se n’havia anat en doina, els pous i la font de les Feixes (que ja no havien pogut recuperar el gust, definitivament llegendari, de l’època dels avis) es van assecar. Tot i que l’aigua d’aixeta venia del Ter, els quatre horts que encara es mantenien actius, irreductibles, van haver de ser venuts. A contracor. La fàbrica havia guanyat la batalla. Ja res ni ningú no li impedia organitzar tota la geografia urbana al seu entorn. Segons els seus interessos. El nou pastor del ramat! El vencedor de la batalla de l’aigua! Però hi ha hagut més interrupcions del silenci. Interrupcions de la construcció d’un poble pròsper i modern, amb germanor i unitat, dels abarrocats discursos del senyor Soleràs. El cap de l’oposició municipal va començar a recollir dades sobre l’ús de l’aigua. En un ple ordinari va afirmar que els aqüífers no s’havien assecat, que ara l’aigua anava a parar a la fàbrica, que en tenia proves. Déu n’hi do el rebombori que es va produir! A les eleccions municipals del noranta-cinc, després d’una misteriosa renúncia de darrera hora, només hi va concórrer una llista de noms. Arran d’això, als regidors que, des de la segona legislatura democràtica, els tocava de seure a les cadires de l’oposició, se’ls va presentar la magnífica oportunitat històrica, l’enorme responsabilitat d’haver de governar el poble, però vigilats de prop per un De Llobet i De Reguer, advocat i economista, el més format de tots els de la nova generació, que ningú no entenia com havia aconseguit apropiar-se del cinquè lloc d’aquell llistat d’antics comunistes. Algun dels fidels de la tertúlia del cafè de la Cantonada va exposar, mentre feia glopets de conyac per aclarir la gola, que als De Reguer els resultava més fàcil i rendible controlar una candidatura aliena, encara que lluís la paraula Progrés al bell mig del nom, que reiniciar-ne una de pròpia amb una colla d’ineptes reconsagrats. Va arrossegar els aplaudiments de la meitat de la concurrència. Mesos més tard, l’antic cap de l’oposició, ara digníssim alcalde, amb tants afers que li cremaven als dits i tants problemes que li bullien al cervell, va oblidar-se per complet de l’aigua de les deus de les Feixes, de l’ús que se’n feia, de qui l’aprofitava. De com la batalla de l’aigua havia esdevingut instrument per canviar el domini, la fesomia i la vida del poble. Llavors va ser el torn de La Veu de Tots. Un parell de redactors van voler recuperar el fil de les, diguem, investigacions. Només van conversar amb dues dones que..., i amb mi, demanant-me col·laboració. De seguida, van rebre amenaces telefòniques acompanyades de calúmnies que circulaven a gran velocitat pels carrers. En un tres i no res, tothom explicava, de l’un, que havia mantingut un afer extramatrimonial amb una companya de l’equip de redacció, i de l’altre, que havia intervingut en una estafa immobiliària de grans dimensions, que fins i tot alguna televisió (però ningú no sap quina) se n’havia fet ressò. Fals! Les úniques veritats són que la dona del primer, greument afectada per la remor del rumor, encara no s’ha recuperat de la depressió sobrevinguda, i que el segon es va haver de traslladar a vint-i-cinc quilòmetres d’on sóc ara amb l’esperança de trobar un local per obrir una impremta i un pis per refer, sense ensurts, la vida. La penúltima interrupció, la d’en Jan. De fet, aquí hi va haver un error de càlcul: els caps pensants no creien que el treball acadèmic del noi de ca la Mercè resultés tan molest com un informe de metge o unes declaracions de regidor o quatre pàgines de La Veu de Tots. Però, quan es va saber que el treball de recerca sobre l’aigua del poble havia estat premiat per la Universitat Autònoma, la qual es comprometia a publicar-lo en forma de llibre, els caps pensants van manar als seus sicaris que, degudament encaputxats, apallissessin aquell nano del dimoni i li diguessin, ben dit, que deixés de tocar els collons als benefactors del poble. La telefonada d’algú que volia parlar una estona de les deus de les Feixes va fer que en Jan, desprevingut i sol, anés al bosquet de la Coma quan ja fosquejava. Tres hores més tard, preocupat per la tardança del noi, el pare va baixar amb una lot cap a la Coma i el va trobar, en un clap d’herba de dins la roureda, mig inconscient, convertit en un sant llàtzer. Què t’han fet, fill meu, aquesta colla de malparits? Sis dies només, però tindran l’article. I tant que el tindran! De sis vegades sis pàgines, si convé! Ja que sortirà en un diari de la capital, aquí ningú no en sap ni en sabrà res fins que... Això és el que vull creure. L’article de l’aigua que havia abeurat el poble des de temps immemorials. Que els darrers anys ha abeurat la fàbrica De Reguer (la fàbrica..., que abans l’havia empastifada, contaminada, maltractada..., l'aigua). L’article que... Se’l mereixen... en Jan i els de La Veu de Tots i el metge jove. I els caminants que, al pic de l’estiu, voldrien calmar la set a la font. I, sobretot, el poble..., que mai no ha de perdre la memòria. Explicar la veritat és un acte de justícia. Cal que se senti ben nítida la veu de l’aigua!