La veritat puja en ascensor

Era mitja tarda. Ja fosquejava. El jove va agafar l'abric i va sortir. Just tancar la porta amb un cop, va començar a remugar. El remugueig anava en augment, com si l'estiguessin burxant per dintre, mentre recorria les quatre passes mal comptades, que hi ha de la porta del sobreàtic on vivia, a la porta de l'ascensor.
I es que no fallava mai. Sempre, sempre -o gairebé sempre, per no faltar a la veritat- estava ocupat. Pujant o baixant, tant se val. A quina mena d'inútil se li podia haver acudit posar només un ascensor, per als quaranta habitatges que tenia el bloc. A més, si pitjava el botonet de cridar l'ascensor al mateix temps que algú des d'un pis més baix, sempre tenia prioritat el de sota. Pensava queixar-se'n a l'administrador.
Aquests pensaments i d'altres semblants són els que omplien el seu cap, dia rere dia, mentre esperava palplantat davant la porta vermella i una mica rovellada, que donava al forat per on pujava i baixava el vell ascensor sense parar, talment com si tingués el mal de Sant Vito. De baixar per les escales no en volia ni sentir-ne parlar. Els dos mesos que es va passar a l'hospital, amb la cama i el braç penjant com una marioneta d'Herta Frankel, no els oblidaria mentre visqués. Aquell dia d'ingrata memòria, va anar-se'n la llum just quan passava pel tercer, on ves per on, la portera estava fregant l'escala, amb el "motxo", el detergent, la galleda,....
En les llargues estones d'espera, s'entretenia intentant endevinar qui ocupava en aquell moment l'artefacte. Quasi sempre l'encertava, si eren pels vols de les cinc: la patuleia que omplia l'àtic de sota -vuit germans i germanes- que sortien d'escola. Però hi havia una part bona, en això de tenir un regiment vivint al pis de baix. Quan l'ascensor es parava de sota per descarregar una patrulla de tres -cabuda màxima de la cabina-, ho aprofitava per baixar corrent a agafar-lo.
A on no n'hi veia cap de part bona, era en el fet que en el segon, segona, hi hagués una casa de relax, oberta 24 hores al dia, set dies a la setmana, que funcionava a tutti pleni. No sabia si era pel nom suggerent de Ninfoncitas, per la bona relació qualitat-preu dels seus serveis -ho va comprovar personalment un dia-; o bé per la situació cèntrica, però el cert és que la mestressa, de qui es deia que era viuda de militar, s'estava fent la barba d'or. I per tant l'ascensor, amunt i avall.
Una altra contribució d'importància al desfici de l'artefacte, eren les reunions, dos cops per setmana, d'una munió de testimonis de Jehòva, al cinquè, tercera. Com a mínim el devots del senyor Jahvè eren extremadament educats i sempre cedien el pas quan coincidien amb algú per agafar l'ascensor, no com el clients de Ninfocitas que ni miraven a la cara. Per acabar-ho d'arreglar al cinquè, tercera, hi vivia una pobre vella amb un Alzhaimer galopant, que potser baixava a comprar i a fer "recados", quaranta cops al dia, pel cap baix.
Tot plegat un desastre.
Aquell dia, després que el giny electromecànic estès un parell de minuts anant i tornant dels pisos mitjos a la planta baixa i viceversa, va escoltar el característic soroll que l'aparell feia en depassar la meitat del seu recorregut, de pujada. El soroll anava en augment, i això volia dir, indefectiblement, que per l'hora que era pararia a l'àtic. Va baixar de pressa les escales no fos pas que li prengués algú. Però en obrir-se la porta de l'ascensor, no va aparèixer cap membre de cap escamot carregat de llibres. En canvi, en va sortir una veu dolça, suau, que el cridava pel seu nom......"Eustaqui, Eustaqui".
Es va veure empès cap a dins la cabina, com per una força sobrenatural que li arribava de més amunt. En creuar la porta d'aquella mena de sarcòfag arnat que semblava la cabina de fusta, va poder contemplar una de les visions més impressionants de la seva no massa llarga -però tampoc curta- vida. Una noia morena, esplèndida, li somreia amorosament. Duia un vestit blanc, elegantíssim, fins els peus. La que s'endevinava llarga i frondosa cabellera, la portava recollida en un pentinat que semblava haver-lo esculpit la mà del millor mestre del Renaixament. Dels seus ulls, més blaus que el mar més blau de tots, en sortien espurnes de llum blanca, que feien quedar malament la pluja d'estels dels Leònids. La deessa se li va adreçar amb una llengua estranya, d'una sonoritat extraordinàriament agradable. Els mots lliscaven pel seus llavis, com una gavina en mig del mar llisca entre l'espessa boira. Ell fent veure que l'entenia anava fent que si amb el cap, tot aguantant la porta vermella amb el peu. Els seus ulls mai havien estat tan oberts, ni els seus forats del nas tan eixamplats, ni el seu coll tan tibat.
"Ascensorrrrrrrrrrrrrrrr", algú va bramar des de baix. Al noi, a qui li agradava molt la filosofia, li va venir al cap la frase d' Herder : els dos tirans més grans de la humanitat són l'atzar i el temps. En aquell precís moment no podia estar-hi més d'acord. Per què no podia eternitzar-se aquell instant, amb les busques de tots els rellotges del món encallades per sempre més? I per què l'atzar havia trigat tant a descobrir-li la veritat -es preguntava-, s'hauria estalviat aquell inútil i frustrant deambular pels braços de les pàl·lides ombres de dones, que fins aleshores havia conegut.
Durant uns segons no va saber que fer, però el temor de tornar escoltar el mateix esgarip, segurament acompanyat de cops violents, el va fer decidir a deixar anar el peu que aguantava la porta. Anava a prémer el piu per baixar, quan una mà blanca el va aturar. Aleshores, amb un moviment suau i harmoniós, l'aparició vinguda de no se sabia d'on va pitjar el botó de la planta. L'atrotinat artefacte va començar el lent davallar. "Eustaqui, Eustaqui", li va xiuxiuejar ella. Els ulls es van creuar en una mirada meitat passió, meitat tendresa i finalment els llavis humits de tots dos es van emboscar en un bes, que a ell li va semblar més dolç que un xarrupet de fruita. De sobta, la seva odiada caixa de fusta se li havia convertit en quelcom millor, que el Jardí de l'Edèn.
El catacrac característic de l'ascensor quan arriba a baix el va fer baixar del núvol on havia estat flotant, durant els vint segons escassos que va durar el trajecte. Ho havia somniat? Li estava succeint a ell? Que passaria ara? Ella se n'aniria?, es preguntava.
Va veure, a través del vidre rectangular que hi ha al mig de la porta, apropar-se la cara desagradable del mosso d'esquadra que vivia al sisè i que duia la clara intenció de pujar a l'ascensor. Alguna cosa li deia que si la porta s'obria, tot s'hauria acabat. Quan ja ho donava per perdut, la mà de la deessa va prémer el botó del sobreàtic. L'artefacte va començar a pujar. Quan va ser a dalt va tornar a baixar, i després va tornar a pujar,.....l'ascensor com cada dia, no va parar de pujar i baixar......mai més.

Pepa Pagès