LA VALL DE L'HARMONÍA

Un dia, anant d'excursió per els Pirineus, em vaig trobar un poble enrunat i mig ensorrat per la neu. En aquell moment, passava a la vora un pastor que portava a pasturar al bestiar. Li vaig preguntar que n'havia sigut de tot allò i em va explicar el següent:
Aquesta història es situa a les valls més profundes i aïllades de tots els Pirineus catalans, un dels llogarets més antics i incomunicats de tota Catalunya. Aquest poble s'anomena la Vil·la de la Guineu, perquè per els voltants del poble ni havia moltes i la gent les respectava i no les caçava com en altres llocs. Evidentment, la seva mascota era una guineu en forma d'escultura que marcava l'entrada de la vil·la. La gent hi vivia amb molta pau i harmonia, i entre tots estaven molt avinguts, com si fossin una sola família. A l'estiu, quan s'acostaven les festes, tothom es reunia a la Plaça i començava la Gran Setmana de la Festa. Durant aquesta setmana la gent s'ho passava molt bé i s'organitzaven jocs i esports propis de muntanya: curses pel bosc, concurs de tall de troncs, carreres de sacs pel menuts i no tant menuts.... Al migdia es reunien de nou al mateix lloc. Allà dinaven tots plegats com es propi d'una gran família, el jovent anava a jugar i els grans la "feien petar". A la tarda, els grans afinaven els seus instruments i organitzaven balls, però la mainada seguia jugant i divertint-se entre ells. I així sense parar durant els set dies, excepte les poques hores que dormien a la nit per agafar suficient forces i continuar a l'endemà.
Aquest costum va passar de pares a fills durant molts anys, però un mal dia, una allau va destruir gran part de la nostra estimada Vil·la de la Guineu. Recent passada aquesta horrible desgràcia, tot el poble es va posar a treballar de valent per reconstruir les seves cases i seguir amb la seva vida paradisíaca. Malgrat tot l'esforç que van fer, els habitants de la Vil·la de la Guineu no van aconseguir refer el seu estimat vilatge. L'alcalde va convocar una reunió a la Plaça i va dir a tot els ciutadans que dimitia, perquè ell no es veia en condicions de poder trobar solucions. Seguidament, entre tots, es va arribar a la conclusió de que haurien de deixar el poble i emigrar a un lloc proper, per si els podien ajudar fins que poguessin refer la seva vil·la o sinó integrar-se en un altre poble; però de manera que sempre estiguessin tots junts, com una veritable família. Tothom va estar-hi d'acord i tots els homes van començar a marxar en busca d'altres llocs per a veure si els volien acollir sabent la seva situació. Al cap d'una setmana van començar a tornar tots. Cap portava una bona nova, doncs tots els alcaldes deien: "Ho sentim però aquí també ens costa tirar endavant. Una o dues famílies si que podríem, però tot el poble... En quan us puguem acollir us anirem a buscar." A la vil·la tot eren lamentacions i queixes. Els que s'havien quedat sense casa a causa de l'allau anaren a viure amb els parents, o bé amb d'altes veïns les cases dels quals no havien patit gaires danys, compartint els uns amb els altres tot allò que tenien.
Un dia, a l'hora de dinar, van començar a sonar les campanes de l'església a deshora. Sorpresos, s'hi van acostar per veure que passava. Una vegada tot el poble va estar reunit a la porta de l'església, va sortir el mossèn a explicar que havia vingut un home i li havia dit que on ell residia hi havia lloc suficient per acollir a tots els habitants de la Vil·la de la Guineu. L'home va sortir de l'església i els va explicar que al seu vilatge sabien com es trobaven i estaven disposats a acollir-los. La gent preguntava: "On és aquest poble? Com es diu?". L'home va dir: "El meu llogaret és més gran que el vostre, no té nom i tampoc apareix a cap mapa. Si veniu, quan arribem, ho entendreu." Tothom es va estranyar que un poble sense nom i que no sortia a cap mapa els volgués acollir. L'estrany va tornar a parlar dient: "Si us decidiu a venir, jo mateix us guiaré per un camí de muntanya. Heu d'agafar, només, el més indispensable. En el meu poble vivim del que tenim i del que conreem, no necessitareu res de fora i res trobareu a faltar". La gent es va reunir i, entre tots, van arribar a la conclusió que ara que s'acostaven les èpoques més dures de l'hivern, no sobreviurien i no quedava altra opció que marxar. Tots van agafar les seves pertinences i es van posar a seguir a aquell individu, deixant que el destí els portés on volgués. A l'hora d'arribar al poble es van quedar tots meravellats, doncs hi havia tot el que pogués tenir un poble. Semblava ben bé un jardí florit, amb una font al mig, i per dins de la vil·la no hi passava cap cotxe, els carrers eren molt nets i polits. A un costat del poble hi havia unes quantes cases que destacaven de les demés perquè es veien molt noves. L'alcalde s'hi va parar a davant i va dir per a sorpresa de tots, que aquelles cases s'havien construït única i exclusivament per als habitants de la Vil·la de la Guineu. A l'entrar tots en aquelles cases, es van adonar, que les parets eren de pedra, d'aproximadament mig metre d'amplada igual que les velles cases que havien tingut que abandonar. Allò representava un bon bloqueig per els freds dels Pirineus, però també un aïllant perfecte per la calor dels forts raigs de sol que, de manera incontrolada, cremen com dimonis. Tot i que aquella vall no semblava que tingués que patir les inclemències del temps com passa en els demés indrets de les altes muntanyes, les portes eren massisses; estaven fetes de fusta de roure. Les bigues del sostre també eren de roure, que resistia durant molt de temps. Els terres eren de lloses de pedra polida i les dependències principals gaudien de grans llars, a l'igual que la cuina, on dominava l'estança una cuina de llenya o carbó que s'anomenaven econòmiques. En aquell moment, tots els habitants de la Vil·la de la Guineu van entendre perquè aquell poble no sortia a cap mapa. Si la gent el sabés trobar, hi hauria volgut anar a aprofitar-se dels seus recursos, les seves riqueses i trencant el seu encant.
Al cap i a la fi, tots es van acostumar a viure amb totes les facilitats possibles, amb pau i harmonia com sempre havien viscut; i van haver de prometre que no marxarien mai d'aquell poble i mai revelarien la seva existència, per, d'aquesta manera, conservar el poble. A partir d'aquí tots dos pobles van intercanviar cultures, creences i costums, i van conservar el paisatge i el llogaret per gaudir-ne fins la fi de la seva existència; i la dels Pirineus catalans.
Hores d'ara ningú sap on està situat la vil·la sense nom. Moltes són les persones que n'han sentit de parlar i fins i tot hi ha qui diu que hi ha estat, però després d'explicar-ho alguna cosa els feia diferents i sempre hi somiaven desperts i dormits. La qüestió és que al cap de poc alguna cosa els havia fet desaparèixer junt amb la família. Mai s'ha sabut res més d'aquestes persones ni de les seves famílies. I molts ens preguntem si no hauran marxat pel seu propi peu a aquest llogaret tan misteriós i a la vegada tan pur.