La vall de la por

Havia arribat a la regió com a nou vigilant de muntanya feia pocs dies. Els habitants eren gent forta i dura com la terra en què vivien. Allà no hi havia espai per a res que no fos essencial, i ells eren així, ni un moviment de més, ni una paraula de més. Per això em va sorprendre especialment que aquells homes , que semblaven tan cabals, em diguessin que a la vall que hi havia passat el coll de la cabra boja, no gaire lluny al nord del poble, no m'hi havia d'acostar de cap de les maneres. Segons la seva llegenda, en aquella vall hi havia l'Ungla del Diable, custodiada pel seu servent Kruchno, i la seva maledicció feia que aquell que hi entrava no en tornés a sortir.

Diguessin el que diguessin les antigues supersticions, per la meva feina era important conèixer el territori. En quan vaig tenir un dia lliure vaig decidir, per tant, fer via cap a la vall prohibida amb la intenció de resoldre aquell misteri el més aviat possible. El camí coll de les cabra amunt era força complicat, s'havia de passar el que quedava de bosc, la roca i la neu per pas estret que feia honor al nom que tenia la zona. De primeres semblava evident que, com deien els del poble, ningú anava mai per allà, però quan ja era prop de la carena em vaig trobar amb unes petjades a la neu que anaven en la mateixa direcció que jo. Em van anar la mar de bé per a ajudar-me a triar el camí correcte, i així havia aconseguit arribar al coll a mig matí, disposant ben bé de quatre o cinc hores per a visitar la vall prohibida.

A dalt del coll de la cabra boja hi bufava una ventada de por, vaig haver de cordar-me bé l'abric, posar-me els guants i tapar-me ben tapat amb el passamuntanyes per poder aturar-me a donar un cop d'ull, amb tranquil·litat, a l'objectiu de la meva excursió. La vall de l'altra banda era petita, no gaire fonda. El terreny era abundant en grans roques, i la vegetació creixia en formes entortolligades, donant a tot el conjunt un aire una mica tenebrós que el cel enteranyinat ajudava a reforçar. Al fons hi havia un gran llac d'aigües molt tranquil·les i completament negres, i al bell mig en sortia un illot estret, punxegut. Tot i que estava orientada al nord, s'hi veia força menys neu que al camí per on jo havia arribat. Tot i el lleuger toc sinistre que tenia el conjunt, era una vista que captivava pel seu toc de bellesa feréstega.

Vaig decidir explorar seguir explorant una mica i vaig començar a baixar. La vall prohibida em va rebre amb un silenci que ho amarava tot, un silenci tan extrem que hom hauria dit que allà no s'hi havia mogut res en segles. Poc a poc, aquell silenci, acompanyat d'aquella vegetació de formes impossibles, se'm va començar a fer asfixiant, i fins i tot una mica hostil. A les petjades que havia seguit per arribar a la vall feia estona que els hi havia perdut la pista. Respirava amb dificultat, i a cada minut que passava m'anava creixent més i més la sensació de que cada matoll, cada arbre, fins i tot cada roca, estava controlant els meus moviments. L'ambient de la vall era cada vegada més aclaparador, vaig començar a entendre per què la gent del poble no volia acostar-s'hi. Encara que encara tenia temps de voltat una estona més, vaig decidir començar a recular cap a casa.

Encara no feia ni cinc minuts que havia començat a fer marxa enrera quan un soroll sec, no gaire lluny, em va posar en alerta. Per precaució, em vaig amagar ràpidament en un petit sot darrera d'un gran faig que tenia a la vora. Uns segons més tard vaig veure, arraulit en el meu amagatall, un homenot d'edat indeterminada que s'acostava mirant una mica cap a tot arreu. Era prim i no massa alt, de faccions dures, i amb prou feines duia més roba de la necessària per a anar a la platja. Tenia la impressió de que aquell home m'estava buscant a mi, i vaig decidir de seguida que no em feia cap mena d'il·lusió que em trobés. Vaig donar un cop d'ull al meu voltant, i mentalment vaig dibuixar de seguida el camí que havia de seguir per desaparèixer el més aviat possible del seu camp visual. Només havia de córrer uns cinc metres cap a la meva dreta per a atansar la protecció d'una gran roca i perdre'm des d'allà muntanya amunt camí de la meva tranquil·la i acollidora vall. L'home es va parar mirant en direcció contrària d'on era jo, i es va ajupir com buscant alguna mena de pista al terra. Era el meu moment.

Però no vaig poder sortir del meu forat. En el moment de fer-ho, vaig notar un fort cop al cap. El faig, mentre jo feia els meus plans, havia estirat les seves branques i havia bloquejat la sortida. Vaig tenir la sensació de que m'estava mirant amb un cert aire cruelment burlesc. Encara vaig arribar a veure, abans de perdre el coneixement, com l'home que no tenia fred es s'acostava cap on era jo amb un somriure triomfant.

Quan em vaig despertar tot em feia mal, com si m'haguessin flagel·lat per tot el cos. Vaig mirar al meu voltant i vaig descobrir que el lloc on era no podia ser altre que l'illa en mig del llac, una minsa explanada amb una gran pedra alta, estreta i corbada sobresortint d'una manera que semblava gairebé sobrenatural. Sens dubte era l'Ungla del Diable de la que m'havien parlat els vilatans. I aquell homenot, que ara s'allunyava amb una barca, no podia ser altre que Kruchno. Em preguntava si era possible travessar aquell llac nedant per mirar de fugir d'aquell infern, però de seguida em vaig adonar de no: tenia el turmell lligat amb una cadena que sortia de terra endins. Aleshores vaig veure, horroritzat, que no estava sol a l'illa. Un espiadimonis gegant va sortir de l'altra banda de l'ungla. Va deixar anar quelcom de la seva boca. Estava molt rossegat, però encara vaig poder distingir què era: les restes d'una tíbia humana. Per l'aspecte que tenia, ja feia força temps que l'havia escurat fins a l'última engruna. Però ara tornava a ser feliç. Ja tornava a tenir carn fresca.