La tardor d'un magraner

La tardor d’un magraner

Em cauen les fulles...
m’estic morint.
Els fruits secs pengen...
m’estic morint.
Tinc fred i em despullo...
m’estic morint.
Marxen els ocells de les branques...
m’estic morint.
Els nius follats m’acompanyen...
m’estic morint.
No puc pensar ni menjar...
m’estic morint.
Soc un ensurt arrelat...
m’estic morint.
El xiprer que l’escoltava
va dir diligent:
cada tardor em meravella
la mateixa cantarella
hivernaràs sense res
només punxes i fusta
i reviuràs a la primavera.
Calla magraner tanoca
la teva fi encara és lluny
deixa la cançó de l’enfadós
descansa, dorm i somia.
El magraner va callar
i un llamp el va matar.
-Doncs sí que es moria
va dir el xiprer.
Les últimes voluntats
les coneixia
ja que feia tant que es moria.
-Quan em mori, m’enterreu
i em colgueu. Damunt meu
petits magraners ben esverats
que juguin amb daus
carmesins ben envellutats.
A sota meu molsa ben verda
com un matalàs sense cap pedaç.