La soletat

És un dilluns, havia passat un cap de setmana tancada a casa i sense comunica'm amb ningú per culpa dels exàmens, però com cada dia, a les set i trenta cinc, per no perdre la rutina, sona el despertador i ja sento el soroll del carrer, trànsit, gent que només corre'n amunt i avall amb preses sense disfrutar del moment. Em dutxo, esmorzo i surt al carrer, carregada amb les nostres obligacions, es a dir, amb la motxilla plena de llibretes i llibres que només diuen frases inútils que mai les necessitaré als moments més importants de la meva vida.
Arribo a l'institut, intentant fer un dia diferent dels altres, intentant treure una rialla del meu interior i parlar amb l'única persona que em comprèn, amb tu, però no hi erets; veig als companys amb cara trista, intentant dissimular uns sentiments no molt agradables, però jo els hi noto de seguida que en passa alguna de grossa, i no m'equivocava, que tu, la meva amiga va tindre un accident dissabte al mati amb la seva mare i el final va ser molt tràgic per les dos. Quan em comuniquen aquell fet el món em cau a terra; es com si de cop hi volta algú m'hagués llegit es meus pensaments i em canvies la rutina de la vida, però cap a un costat equivocat. Em sento com un persona estranya, que no formo part d'aquest món, un món que cada vegada costa més de reconèixer. I de cop hi volta em quedo parada, sense poder reaccionar, n'hi tan sols plorar l'única reacció que em surt es començar a córrer, sense un destí final, però amb ganes de marxar d'aquell racó i intentant fugir de la realitat.
Arribo a un parc, cansada, amb dificultats de respirar i es llavors quan reacciono, quan accepto que no et tornaré a veure més en vida, a tu, l'única persona que em podia fer un món més simple, la persona que em divertia, que escoltava els meus problemes, però en aquells moments no hi erets per ajuda'm a superar un fet molt més important que una esbaralla amb les pares, l'adéu del xicot, les diferencies amb els companys... i es aleshores quan començo a pensar els bons moments que em passat juntes i que mai s'esborraran dels nostres cors, de les frases que em deies quan jo estava malament les tenia que fer servir en aquells moments per agafar força i continuar amb la vida, que segur que hagués sigut el consell que m'haguessis donat.
Quan decideixo mirar el rellotge comprovo que son la una, que he estat hores donant tombs al cap i es quan agafo forces de llocs que no havia pensat mai que tingues i anar al tanatori , no se perquè ho feia, però era la única cosa que veia que podia fer útil.
Agafo un taxi i de cop hi volta ja soc davant del destí, un destí que no estava segura que fos allí. Avanç d'accedir-hi he estat pensant si això era el que volia, i desprès d'una bona estona no n'he tingut cap dubte, però quan he entrat hi he vist el teu pare, un home trist, amb els ulls vermells, acompanyat de la seva família però alhora semblava sol, ma donat la sensació que m'havia equivocat. Me atansat i m'ha reconegut de seguida i no ha calgut que ens dirigíssim la paraula , perquè a vegades les mirades valen més que mil paraules. Amb la mà, m'ha senyalat una porta oberta, jo sense pensar-m'ho dos vegades he entrat i ha sigut quan he vist a la teva mare, estesa, arreglada com anava sempre, semblava una nina, però quan t'he vist a tu, plena de rascades, llocs on et falten cabells, una mica inflada... m'he quedat sense paraules durant uns minuts fins que he decidit narrat l'historia d'avui. No se sí m'has pogut sentir, n'hi veurem, però jo tinc l'esperança que si, que tot el que te dit i els sentiments que he patit, tu els has pogut notar i segur que m'has entès, com sempre feies.
Ara me'n penedeixo de les nostres enfadades per tonteries, de les vegades que hem perdut el temps, ja se que tu no ho pots recuperar, però jo ho faré per les dos, viure més que mai, no em capficaré tan els nois, fer més a la meva sense importa'm els que pensin els altres i sobretot disfrutar del moment, fer que cada dia sigui especial i tot pensant amb tu.