La Soga

A Antoñito López li agradaven els jocs perillosos: pujar per l'escala de mà del tanc d'aigua, llençar-se per la lluerna del sostre de la casa, encendre papers en la xemeneia. Aquests jocs ho van entretenir fins que va descobrir la soga, la soga vella que servia otrora per a lligar els baguls, per a pujar els baldis del fons de l'aljub i, en definitiva, per a qualsevol cosa; sí, els jocs ho van entretenir fins que la soga va caure en les seves mans. Tot un any, de la seva vida de set anys, Antoñito havia esperat que li donessin la soga; ara podia fer amb ella el que volgués. Primerament va fer una hamaca penjada d'un arbre, després un arnés per al cavall, després una liana per a baixar dels arbres, després un salvavides, després una horca per als reus, després un passamans, finalment una serp. Llençant-la amb força cap a davant, la soga es retorçava i es tornava amb el cap cap a enrere, amb ímpetu, com amatent a mossegar. De vegades pujava darrere de Toñito les escales, grimpava als arbres, s'arraulia en els bancs. Toñito sempre anava amb compte d'evitar que la soga ho toqués; era part del joc. Jo ho vaig veure cridar a la soga, com qui flama a un gos, i la soga se li acostava, a contracor, al principi, després, a poc a poc, obedientment. Amb tant mestratge Antoñito llançava la soga i li donava aquell moviment de serp maligna i retorçada que els dos haguessin pogut treballar en un circ. Ningú li deia: "Toñito, no juguis amb la soga." La soga semblava tranquil·la quan dormia sobre la taula o en el sòl. Ningú l'hagués cregut capaç de penjar a ningú. Amb el temps es va tornar més flexible i fosca, gairebé verda i, finalment, un poc viscosa i desagradable, al meu entendre. El gat no se li acostava i de vegades, pels matins, entre els seus nusos, es demoraven gripaus extasiats. Habitualment, Toñito l'acariciava abans de tirar-la a l'aire, com els discòbols o llançadors de javelines, ja no necessitava parar esment als seus moviments: sola, s'hagués dit, la soga saltava de les seves mans per a llançar-se cap a davant, per a retorçar-se millor. Si algú li demanava: -Toñito, presta'm la soga. El noi invariablement contestava: -No. A la soga ja li havia sortit una lengüita, en el situat del cap, que era una mica aixafada, amb barba; la seva cua, deshilachada, semblava de drac. Toñito va voler penjar un gat amb la soga. La soga es va refusar. Era bona. Una soga, de quina s'alimenta? Hi ha tantes en el món! En els vaixells, en les cases, en les botigues, en els museus, a tot arreu... Toñito va decidir que era herbívora; li va donar pastura i li va donar aigua. La va batejar amb el nomeni Prímula. Quan llançava la soga, a cada moviment, deia: "Prímula, anem Prímula." I Prímula obeïa. Toñito va prendre el costum de dormir amb Prímula en el llit, amb la precaució de col·locar-li la cabecita sobre el coixí i la cua bé baix, entre les aculls. Una tarda de desembre, el sol, com una bola de foc, brillava en l'horitzó, de manera que tot el món ho mirava comparant-lo amb la lluna, fins al mateix Toñito, quan llançava la soga. Aquella vegada la soga va tornar cap a enrere amb l'energia de sempre I Toñito no va retrocedir. El cap de Prímula li va copejar el pit i li va clavar la llengua a través de la brusa. Així va morir Toñito. Jo li vaig veure, estesa, amb els ulls oberts. La soga, amb el serrell despentinat, enroscada al costat d'ell, ho vetllava.