La síntesi de l'essència

S'havia assegut davant l'ordinador esperonat per dues qüestions i fent front a una realitat. O sigui, tres qüestions. O tres problemes, segons com s'hi miri.
La primera qüestió era que volia demostrar al món, i en el fons del fons a ell mateix, que després d'anys de silenci era capaç d'escriure. De tornar a escriure. D'omplir fols i més fols (escrivia en una pantalla, i després imprimia en DIN A-4, però mai no havia deixat de parlar, de pensar, en fols, en holandeses, en quartilles). I omplir-los amb històries impressionants, seductores, curulles de suggerents imatges, farcides d'agosarades idees...
La segona qüestió era que necessitava els diners del premi. Així de pla. Sense embuts i sense enganyar-se. Els necessitava, i prou.
I la realitat a la que s'enfrontava, o tercera qüestió, o tercer problema, era que no tenia cap idea a desenvolupar. Cap ni una. D'idees és clar que en tenia. Moltes. Una pila. Ara bé, cap no semblava susceptible de, amb ella o a partir d'ella, omplir fols i més fols, holandeses i més holandeses. O DIN A-4 i més DIN A4, que era com calia dir a la papereria per tal d'evitar que la noieta que despatxava el mirés amb cara d'estar veient un estrany ésser sorgit d'algun estrany i arcaic passat. Si fa no fa, com passaria si entrés a una farmàcia i demanés farina de llinosa per fer una cataplasma. Ara bé, si fol o holandesa ja estan obsolets, ¿no fora millor dir, i escriure, "dinaquatre", posem per cas, que no una denominació que més aviat sembla la d'un androide de novel·la de ciència-ficció?: "DIN A-4, sofisticat membre de la sisena generació d'androides suburbans, va girar-se i va emetre uns estranys, però significatius sons...". O el que encara és pitjor, quasi sona a crit de joc d'enfonsar vaixells: "A-4! -cridà el Jonàs-. "Tocat un din" -respongué tristament l'Ezequiel. Havia tocat un dinamitador! Allò anava bé, pensà el Jonàs". És clar que no hi ha vaixells dinamitadors, sinó minadors... Però si segons una novel·la històrica que havia llegit feia poc, els contemporanis d'Ausias March menjaven patates, ¿perquè no podia haver vaixells dinamitadors?
Dissortadament, aquestes divagacions no portaven enlloc, i el problema estava allà. Davant seu. Sense moure's. Persistent en la seva presència. Obstinat en la seva emprenyadora realitat. Perquè una idea, una idea capaç de ser desenvolupada a través d'un argument de forma més o menys clàssica: plantejament, nus i desenllaç, al llarg del qual poder enquibir totes les frases brillants, opinions agosarades, sentències profundes i receptes ètiques que bullien, encara que sense forma definida, dins del seu cap, i que a través de les holandeses, o dinaquatres, que havia d'omplir volia que quedessin ben clares i ben expressades... Doncs, d'això, res de res.
Però, estava assegut davant l'ordinador per tal de fer alguna cosa més que contemplar la fosca pantalla i divagar. Per tant, l'engegà, juga un parell de partides d'escacs, que va perdre, com sempre, perquè l'altre, l'ordinador, no sols era millor jugador, sinó que se sabia de memòria tots els seus, per altra banda no massa abundosos, recursos, i endevinava quina seria la seva estratègia sols que havia mogut la primera peça.
Avorrit de perdre, com sempre, tancà el programa d'escacs i passà al de tractament de textos. Pantalla blanca. Uns moments de meditació. ¿Com arrencar? L'arrencada, el començament, el primer paràgraf, la primera frase, són molt importants, perquè han de cobrir dues vessants. Una és interessar immediatament el lector (especialment si aquest és membre del jurat d'un concurs, i per tant té al seu davant una pila d'originals a llegir, calibrar, jutjar i sentenciar), tot obligant-lo a seguir fins el final. Sense respirar si és possible. L'altra, i això és encara més important, aquesta arrencada, aquest primer paràgraf, aquesta primera frase, ha de cloure, ha de contenir, el germen de tot el desenvolupament posterior. Ha de ser com la petita gla en l'interior de la qual hi ha clos un poderós roure, tota la informació que fa possible aquest miracle, conegut encara que inexplicable. Ha de ser com les quatre primeres notes -allò de ta-ta-ta-tàaaa- que són la cèl·lula generadora a partir de la qual es forma, per simple, encara que complex, desenvolupament, tota la Quinta. I, com ell sempre deia, que ningú no gosi demanar: "La Quinta de qui?" perquè de Quinta, la Quinta per antonomàsia, sols hi ha una. Les altres són la Cinquena de dallonses, o la de daixonses, però ella, la del ta-ta-ta-tàaa, és la Quinta, a seques...
Va adonar-se'n que tornava a estar divagant, ara sobre temes extra literaris, i tornà a pensar en l'arrencada, el primer paràgraf, la primera frase, la gla, el ta-ta-ta-tàaa, d'aquell treball que estava esperant que ell comencés a picar les tecles (perquè les tecles, com els timbres, es pitgen a la literatura i la gramàtica, però es piquen a la vida real), per així començar a ser, a existir.
Naturalment, quan ja de bell antuvi es té clar quin ha de ser el tema d'allò que s'és a punt de començar -si més no, en quina època o quin lloc s'ha de descabdellar la història-, la cosa és molt més fàcil. I va maleir que en les bases del concurs es digués que la narració era de tema lliure, perquè malgrat que això sembli facilitar la creativitat i la fantasia dels autors, fet i fet, si el tema ja està fixat en la convocatòria, la cosa és molt més fàcil a l'hora de fer l'arrencada, de construir la primera frase: "Que exalti -posem per cas- el vi i els costums de la subcomarca vinícola de Sant Joan de Matafaluga". Aleshores ja tenim un tema i un espai ben determinats: el vi i Sant Joan de Matafauga. Per a la part geogràfica, qualsevol llibre de geografia comarcal ens dóna els trets característics del relleu i del paisatge. I, si cal, també interessants notes sobre l'arquitectura popular, la cuina típica, les festes tradicionals (molt especialment les inventades no fa ni quatre dies i que tant entusiasmen i omplen d'orgull els qui amorosament les conreen i practiquen per tal que no desapareguin tan sobtadament com han aparegut). Fins i tot alguna llegenda pròpia i genuïna de la subcomarca vinícola de Sant Joan de Matafaluga.
Si al marc geogràfic ja ben delimitat, s'afegeix que com a tema bàsic, de fons, hi tenim el vi, i per tant unes vinyes, uns ceps plantats a l'aire lliure (mai no havia sentit parlar de ceps plantats sota cobert. Maduixeres sí, però ceps mai), aleshores, la primera frase, el ta-ta-ta-tàaa, podria ser: "El sol feia esdevenir cada cop més verds i ufanosos els pàmpols d'uns ceps que assenyalaven, prometedors, un esdevenidor de generosa collita...", i a partir d'aquí sortiria una narració optimista, assolellada, mediterrània, prenya de color, vida i lluminositat... Encara que si començava amb l'adjectiu "inclement": "L'inclement sol...", etcètera, era possible que sortís una narració amb un clímax feixuc, anguniós.
Altra possibilitat era: "La suau pluja anava rentant lentament els pàmpols d'uns ceps que assenyalaven, prometedors, un esdevenidor de generosa collita...", frase la qual podria molt bé ser el punt d'arrencada d'una narració de ritme lent, líricament melangiosa. Fins i tot un si és no és elegíaca. En aquest cas, la variant "furient tempesta": "La furient tempesta batia brutalment els pàmpols...", donaria el resultat d'una narració violenta, dramàtica. Épica segons com es descabdellés la cosa.
Però la primera frase també podria ser: "L'Agnès, perseguida per l'Amadeu, corria riallera per entre els verds i ufanosos pàmpols...", amb la qual cosa la narració podria estar tenyida d'un joiós erotisme bucòlic i pagesívol. És clar que canviant "riallera" per "llançant crits de terror": "L'Agnès, perseguida per l'Amadeu, corria llançant crits de terror per entre...", ens trobaríem en l'inici d'una dura denúncia de la persistència del més brutal masclisme en un món, el rural, sovint presentat com a idíl·lic bo i volent-lo contraposar al més inhòspit de les grans urbs.
No, això no, ja que no és gens aconsellable que una exaltació del vi de la subcomarca vinícola de Sant Joan de Matafaluga s'iniciï amb un pagès mig borratxo perseguint una noia aterrida per entre uns ceps curulls de verds pàmpols. No, no és pas aconsellable.
Per altra banda, la veritat era que no tenia ni punyetera idea si els pàmpols surten abans que ho faci el raïm, o si és el raïm el que surt primer i després és cobert pels pàmpols. Era, però, aquest, un detall que podria solucionar consultant qualsevol llibre que tractés del tema. O millor encara, podia trucar al Jaume, que havia nascut a Torroja del Priorat i tenia un oncle que ben segur que havia de ser algú d'allò més important a la Unió de Pagesos, ja que sortia a la tele sempre que hi havia algun enrenou protagonitzat per la pagesia d'aquelles contrades. És a dir, un mes sí i l'altre no...
Altra vegada estava divagant! Quan la qüestió era que es trobava davant una blanca i buida pantalla sense saber com començar, ja que no se l'acudia cap tema possible de ser desenvolupat (això de la subcomarca vinícola de Sant Joan de Matafaluga, era evidentment una conya inviable). Aleshores va pensar no pas en el què, sinó en el com. Aquest era el camí. Una narració en primera persona partint dels trets propis de l'absurd, o millor encara, del non sense, usant la tècnica de l'escriptura automàtica. Sí! Aquesta era la solució! Posà, doncs, les mans sobre el teclat, posà en blanc el cervell, tancà els ulls i... "La ciutat era buida, els carrers eren buits, les cases eren buides. Jo mateix, l'únic ésser que caminava per aquells buits paratges de buits carrers que s'allargassaven per entre buides cases, i que possiblement era l'únic ésser viu que existia a la buida ciutat que era a algun lloc d'un buit món, també era buit".
Llegí aquell primer resultat... I s'esverà. Sí, s'esverà davant la desolació que s'hi desprenia. Però tenia grapa. Sí que en tenia. I partint d'aquella arrencada s'obria un ample ventall de possibilitats, per la qu
al cosa va seguir escrivint, omplint fulls i més fulls (potser caldria dir pantalles i més pantalles?) sobre aquells carrers buits, aquella ciutat buida, aquell món buit, i aquell únic ésser existent, ell mateix, també buit... I dut per una immensa fúria creadora, va estar quatre dies sencers escrivint. Sense parar si no era per cobrir les necessitats més immediates i més indispensables. Quatre dies sense descansar, i encara menys llegir res de tot allò que anava escrivint immers en un estat entre l'èxtasi i l'arravatament, entre el deseiximent i el deliri. Sense saber ben bé què era el que escrivia ni quin sentit podia tenir res del que estava sortint, ja que si s'hagués parat a llegir els mots, frases i paràgrafs que anava escrivint, allò que li estava sortint del més pregon inconscient, hauria acabat per corregir mots, frases i paràgrafs, amb la conseqüència que tot allò de l'escriptura automàtica i del non sense se n'hauria anat en orris.
Quatre dies d'estat febril i obsessió creadora. I quan després de noranta-sis hores, durant les quals gairebé no havia menjat ni dormit, va decidir que ja havia arribat el moment de posar el darrer signe, el punt final, estava massa cansat, massa fatigat, massa tens per dedicar ni cinc minuts a comprovar què havia obtingut. De manera que el resultat d'aquells quatre dies va quedar guardat en el misteriós lloc que alguns anomenen disc dur, i altres d'una manera molt més familiar el C, de l'ordinador.
A l'endemà, ben dormit, ben dutxat, ben esmorzat i, per tant, descansat i relaxat, va imprimir el resultat d'aquells quatre dies de dur treball, de brutal esforç. Va llegir-lo i aleshores va adonar-se que, possiblement pel fet d'haver començat a escriure sense cap tema, alhora que també d'haver-ho fet directament des de l'inconscient al teclat, el text que tenia a les mans era una mica dispers, un xic confós. Mirant-s'ho críticament, potser que massa dispers i excessivament confós. Repeticions. Inconcreció en moltes parts. Divagacions sense massa, o cap, sentit. Passatges sense cap ni peus, deslligats de l'anterior i sense cap lligam amb el posterior... També va adonar-se'n d'un altre fet força important, com era que en les bases del concurs s'assenyalava que la narració no havia de tenir més de vuit dinaquatres... I el treball que tenia a les mans en tenia vint-i-sis. Era, per tant, imprescindible passar la tisora.
Difícil, però. En la primera versió d'un treball literari una mica massa llarg, sempre hi ha episodis secundaris, complementaris, que no sols no aporten res al nucli bàsic de la història, sinó que de vegades més aviat emboliquen la troca i creen confusió. Són tot just les parts que poden ser suprimides, si és que toca fer-ho, de manera que suprimint-les no sols s'aconsegueix reduir l'extensió, i així complir les condicions de la convocatòria, sinó que de retruc es guanya en síntesi i concreció encara que es perdi en frondositat. Però, ai! no era aquest el cas del text que tenia a les mans. En ell no hi havia episodis, ni com a part del nucli central de la història ni en qualitat de secundaris. De fet no hi havia ni història, per la qual cosa tot era suprimible sense afectar per a res la lògica del discurs. Ara bé, tot just això obria un dubte d'abast absolut sobre què era essencial, què era susceptible de ser suprimit i què era allò que calia suprimir. Tot i res Vet aquí el problema!
Podia començar, però, per les repeticions. No els passatges reiteratius tots i cap ho eren, sinó les repeticions, que eren abundoses. En excés. Era fàcil veure com el mot buit, en tots els seus derivats i variants: buidor, buidat, buidar, buidedat, etcètera. Fins i tot algun neologisme creat per ell mateix, com buidisme o buidalesa, senyorejava els vint-i-sis dinaquatres. Ara bé, ¿aquest terrible i desolador mot, "buit", en totes les seves possibles variants i derivats, reflectia amb exactitud allò que de forma automàtica havia creat el seu inconscient? ¿És el buit un lloc on de debò no hi ha res? No, certament. Ara ja se sap, si més no se sospita, que el buit absolut no existeix. Igual que entre els humans hi ha imbècils que malgrat l'evident buidor del seu cervell arriben a dir coses relativament intel·ligibles, fins i tot a ocupar alts càrrecs i sortir per televisió i els diaris -no a tall de monstres de fira, sinó perquè són gent important: directors de teatre, subsecretaris, consellers, ministres i coses semblants- no obstant l'absència no sols d'idees, sinó que de qualsevol mena de matèria, sòlida o líquida, dins la seva caixa cranial, també els immensos espais siderals són plens de matèria invisible, diuen els qui entenen d'aquestes coses. Res no és buit, res no hi ha de buit, a l'Univers!
En aquest cas, va dir-se, tot allò que ell creia que havia aconseguit expressar a partir de la cèl·lula, el ta-ta-ta-tàaa, que era la primera frase, havia estat endebades, perquè l'angoixós clímax que pensava haver aconseguit era traït pel terriblement inexacte, i possiblement un xic frívol, mot buit.
Així que, recorrent a una de les meravelles del programa informàtic que usava -la possibilitat de, sense haver-se de llegir una per una totes les paraules escrites, cercar tots els mots que comencessin per bui per tal de substituir-los per un altre de més exacte, com no-res- aconseguí reduir la narració de vint-i-sis a disset dinaquatres. No sols, naturalment, per la simple substitució d'un mot per un altre, que a més té dos caràcters més, sinó que també eliminant tot els components de qualsevol frase que ara es feien sobrers i inútils gràcies a la tan exacta i precisa definició que del no-res fa el mot no-res.
Després d'aquesta revisió, la primera frase del treball va quedar així: "Ciutat, carrers i cases eren al no-res. Jo mateix, l'únic ésser que, essent no-res, caminava per aquell no-res que existia a algun lloc d'un món que existia al no-res era un no-res que deambulava pel no-res". Havia condensat cinc ratlles en dues i mitja! Una bona reducció des del punt de vista quantitatiu, molt més bona, però, des del punt de vista qualitatiu. Fins i tot des del punt de vista conceptual, perquè, ara, la sensació d'angoixa, de desolació, d'absurd i total no-resisme (si se'm permet que jo també m'inventi un neologisme) era molt més colpidora, angoixant i opriment.
A partir d'aquí, la tasca de sintetitzar, d'eliminar tot allò que de res no servís, que res no aportés, que sols fes que distreure el lector del que era el nucli central, fou dura, obsessionant. Així va ser com després de buit i derivats, van caure tots els sinònims, els reals, de diccionari, com vacu, forat o desert, i els que d'una o altra manera, per subtil i allunyada que fos, duguessin una connotació que pogués referir-s'hi: absència, finestra, llunyania o el ja citat imbècil, amb, naturalment, també tots els seus derivats i sinònims propis. De manera complementària va eliminar tots els antònims: ple, i curull, i farcit, etcètera, que si en la primera redacció havien creat algunes frases francament paradoxals, "curull de buidor", podia llegir-se en la pàgina disset, ara, en la nova redacció, havien esdevingut una contradicció insuportable, sense oponent, és a dir, sense cap sentit. Aquesta segona esporgada fou no ja extraordinària, sinó titànica. No sols aconseguí ultrapassar, en ordre minvant, els vuit dinaquatres exigits com a màxim, sinó que ara tot el treball sols feia que seixanta-dues línies. Dos fulls sencers i sis línies d'un tercer!
Acabada aquesta tan titànica tasca, ara va haver d'enfrontar-se a un altre, i nou, problema. En aquella enorme condensació assolida, el mot no-res apareixia dues-centes setze vegades, gairebé tres cops per línia, la qual cosa creava una inquietant reiteració que impedia la formació d'una atmosfera on el silenci i el no-res fossin absoluts. Hi havia un tal excés de no-res, que aquest es veia massa! Una nova i enèrgica poda deixà el treball en poc més de mig full. En vint-i-una línies. En mil quatre-cents set caràcters, signes de puntuació i espais inclosos. Abocar-se damunt aquell mig full, entrar dins aquell colpidor espai, esfereïa, creava una angoixosa sensació de mareig, feia vertigen. Però encara es podia anar més enllà! Sí, era possible anar més enllà! Sintetitzar encara més! Febrilment va lluitar per tal de trobar l'absència absoluta de tot, el no-res absolut i, finalment, tingué la convicció que havia aconseguit crear la més sintètica i abstracta essència de tot allò que havia estat la cèl·lula generadora, el ta-ta-ta-tàaa... Ho havia aconseguit!
Havent arribat aquí, preny d'emoció cercà la icona de la impressora, feu el clic de rigor, i escoltà el seguit de misteriosos sorollets que precedeixen el màgic acte que permet que tot allò que en un moment o altre ha estat en la pantalla, es plasmi damunt d'un paper. I va ser així com, lliscant suaument, sortí de la impressora un full, un únic full, on hi havia la més intensa condensació de silenci, de desolació i d'inexistència possibles. Un full en el que en un mínim d'espai hi havia una densitat semblant a la que hi havia a l'Univers, o al preunivers, fa quinze o vint mil milions d'anys una deu mil milionèsima de segon abans de començar el gran esclat. Amb la immesurable diferència, però, de què si la immensa concentració prèvia al big bang era prenya de matèria, i per tant de vida, en aquell full hi havia una immensa, gèlida i tel·lúrica concentració de res, sintetitzada en un sol, únic i definitiu mot: No-res.
L'èxit fou fulgurant. No sols va guanyar el concurs, sinó que la publicació del sintètic text fou una commoció literàrio-social. "Com un Munch que prescindint de tot element accessori, i per tant superflu, hagués pintat sols que el forat de la boca que clama contra el destí, amb un mot, amb un sol mot, aquest gran creador que crèiem ja perdut en els afraus dels camins sense retorn, ha sabut reduir a la més primigènia essència la desolació i el buit (és evident que qui escrivia aquestes paraules ignorava que el mot
"buit" havia estat rebutjat per inconcret, inexacte i fins i tot frívol) gairebé tel·lúric del món pel que erra sense fita ni destí l'home i la dona contemporani i contemporània", va escriure un crític que anys enrera s'havia fet famós per vendre poesies closes dins una llauna, com les de mongetes amb xoriço, obligant així al comprador del poema enllaunat a enfrontar-se amb el terrible dilema d'haver de malmetre el continent si volia accedir al contingut. Jo cloc, tu obres, es titulava aquesta interessant experiència interactiva, i van ser molts els qui davant la certesa de l'agradable disseny del continent i la incertesa de la qualitat del contingut, encara tenen la llauna íntegra, plena de pols, això sí, però sense encetar, per algun perdut racó de la casa.
L'article del crític, va provocar que Calixto Bieito projectés fer una òpera silent, o quasi, sense llibret ni música (un fet absolutament revolucionari en el terreny operístic, com és fàcil entendre), sobre aquell impressionant text, el qual, sense cap modificació ni alteració en la seva literalitat, seria repetit durant dues hores per un recitador tartamut penjant d'un magnolier, símbol de l'exuberància, però amb la copa tallada en forma de xiprer, símbol de l'ascetisme.
També començaren a ploure ofertes de traducció, algunes a les més impensables llengües. Va ser tot just en aquest moment, quan el seu treball començava a divulgar-se món enllà, que vaig trobar-me'l. Feia temps que no ens havíem vist i vaig anar a saludar-lo i, com és natural, a felicitar-lo per l'esclatant èxit que havia obtingut. Vaig fer-li una forta abraçada... i vaig quedar una mica perplex, perquè l'ara triomfant autor estava molt preocupat pel fet que les properes traduccions eren al frisó i al swahili.
-Són llengües sobre les que no tinc ni puta idea. -quan parlava no era gens sintètic ni primmirat-, per la qual cosa temo que no podré controlar el resultat final.
-No crec que sigui massa complicat -vaig dir-li jo-. Amb un senzill vocabulari català-frisó i un altre de català-swahili, si és que n'hi ha, és clar...
Mai no hagués fet aquesta brometa. Em mirà enfurismat, emprenyadíssim.
-No es tracta de traduir un mot, sinó un concepte gairebé tel·lúric -etzibà més que no digué. Fent evident de passada que havia llegit la laudatòria crítica abans esmentada-. Mira que m'ha passat amb la traducció a l'espanyol. Després de set mesos de treballar en ella, hi va haver una primera versió. "Absolutamente vacio". Te n'adones? Dos mots i nou sil·labes! Ni síntesi, ni concentració ni hòsties. Absolutamente vacio!
-I què vas fer?
-Oposar-me rotundament, com és lògic.
-S'hi ha trobat alguna solució?
-Sí, però ha estat molt pitjor. Nonada. Nonada! Ridícul, oi?
-I ho has consentit?
-Una editorial espanyola ja havia pagat una fortuna pels drets de traducció... I un cop a la vida que paguen alguna cosa... Ja m'entens, oi? -De sobte va canviar l'expressió d'emprenyamenta i la seva veu va prendre un to quasi melangiós-. Mira, Francesc, t'ho ben prometo que n'estic ben fart d'aquesta merda de societat que tot ho compra, que tot ho arregla amb diners... Fart, ben fart.
I després de fer-me, o fer-se, aquesta amarga reflexió, va marxar amb el cap cot cap a una institució financera que gestionava les seves coses. Anava a signar unes inversions en uns nous valors tecno-multimediàtics que en aquells moments, parlo d'un temps enrera, tot feia creure que anaven camí d'esdevenir d'allò més sucosos...