La sang

La sang corre per les meves mans,
dels cossos morts és d'on en mana,
com si vida tingués,
salta de les mans per tornar a caure
d'on havia sortit.

Els ulls blancs es tornen foscos,
la vida cau per les llàgrimes
d'aquells qui saben
que no tornaran a veure els seus.

Torno a mirar les meves mans,
totes plenes de sang.

Puc veure com surt l'ànima,
d'aquells a qui he matat,
després de l'últim sospir.

Intento agafar-les i tornar-les
a deixar on estaven,
però la sang que porto a les mans fa que quedin tacades,
ja no són blanques.

La seva pròpia sang no les deixa volar.

Aquestes cauen,
no per tornar a entrar dins els cossos
sinó per enfonsar-se en la terra
i desaparèixer.

Aquelles ànimes que he enterrat
fan dels seus cossos cendra,
i la cendra vola
per ésser escampada per tota la guerra
i així recordar que passa
quan la cobdícia i el poder
tenen més importància
que l'amistat i l'amor.

Encara tinc les mans tacades de sang,
aquesta em fa mal,
em consumeix com si de fusta em tractés i cendra hagués d'ésser.


El meu consumir és lent, veig passar tots aquells a qui he matat, les seves ànimes vaguen pels camps de les batalles.

Sense fi,
sense rumb,
sense destí.

Van deixar la vida finita
per trobar-ne una d'infinita,
van deixar el plaer
per trobar el dolor.

No pensen, no mengen, no descansen.

El mal que em crema
m'entra per les venes
per consumir-me l'ànima immortal
i fer-ne una de mortal.

Veig la claror,
i em diu el que he de fer.
El meu camí s'acaba en un espadat,
puc llançar-me o ser llançat.

Només hi ha una manera de corregir els errors en la vida.

Em llenço.

Caic a l'infinit.

El meu cos resta inert sobre la sang dels altres a qui he matat.

Ja pensen, ja mengen, ja descansen.