LA RONDALLA D'EN RABASSA

Fa molt de temps, quan jo era petita, els hiverns eren llargs, no hi havia televisió i les famílies s'ajuntaven a la vora del foc i la feien petar. Recordo que el pare i l'avi m'explicaven rondalles que, segons ells, eren ben certes, algunes eren tan fantàstiques que dubto molt que fossin reals, d'altres, com la que us explicaré a continuació és possible que fos una d'aquelles històries que van de boca en boca de pares a fills.
"T'ho pots ben creure nena", em deia el meu pare "Això és el que li va passar a en Rabassa."

En Manel Rabassa se sentia orgullós de la seva Masia. Era una de les millors de la contrada, tenia moltes terres de conreu, ningú tant com ell sabia el que li havia costat aconseguir que tot rotllés. Ell havia estat l'hereu de Can Rabassa, un dels hereus mes desitjats de la comarca. Encara recordava els balls i com sentia xiuxiuejar a les noies quant ell passava.
"T'has de casar amb una noia de casa bona, digna d'un hereu com tu!", deia el seu pare "Sí, pare...", però a ell li agradava la Carmet. Era la petita d'uns masovers de la masia de Can Guillot, ell sabia que li costaria molt convèncer al seu pare, però ja ho tenia ben decidit, la Carmeta seria la seva dona.
I a fe de Déu que li va costar molt. Anys, van haver de passar fins que finalment el pare, cansat de veure com tots els seus esforços per trobar-li dona eren en va, va claudicar i el famós Hereu de Can Rabassa va casar-se amb la Carmeta.
El pare va viure el temps suficient per adonar-se que el seu fill va escollir la millor dona per a la casa. Treballadora com cap altre, donava menjar als porcs, cuidava les gallines, feia pa, tenia cura de la casa, portava el menjar als homes al camp i sempre amb aquell somriure, mai es queixava de res. Deia que ella era la dona més feliç del món perquè el millor home de tots l'havia triat a ella i l'estimava molt. La Carmeta li va donar un únic fill, Can Rabassa ja tenia un nou hereu.

Varen passar els anys, van treballar molt tots dos i varen aconseguir fer la Masia tres vegades més gran del que era, però qui dies passa anys empeny i ell se sentia cada vegada més cansat i més feixuc i va anar deixant les terres en mans del seu hereu.
El seu fill s'havia casat amb una noia molt ambiciosa. En Manel sabia que mentre fossin útils a la casa, les coses anirien més o menys bé, però temia perdre la força i que esdevinguessin una càrrega per a la jove.
El seu temor es va fer realitat. Un dia, la Carmeta, els va deixar, i les seves forces se'n van anar amb ella, de cop es va sentir vell, cansat, sense esma de res.

Els dies passaven i la seva jove no parava de dir que el millor que podia fer era donar-los totes les propietats, perquè com que ja era molt gran, qualsevol dia tindrien problemes, i tant va insistir i tant poca virtut tenia en Rabassa que els ho va donar tot.
Uns dies després la seva jove li va dir que no el volia menjant a la taula perquè li feia fàstic, després li va dir que no li volia rentar la roba tan sovint perquè tenia feina, i a la hora de menjar li donava les sobres i li deia que com que era gran ja en tenia prou. I així cada dia pitjor fins que una nit, els va sentir discutir. Ella li deia "el teu pare és una nosa, només fa angúnia i no ens serveix per res, jo tinc molta feina i no puc encarregar-me d'ell, hem de fer alguna cosa".

A en Rabassa se li va glaçar la sang, "Com he pogut ser tan burro de donar-los-hi tot? No me'n vull anar, aquí és casa meva, aquí és on he estat feliç amb la Carmeta, tota la Masia és plena dels seus records.

El dia següent va anar a la casa veïna on vivia el seu millor amic per explicar-li tot, estava desesperat i el seu amic li va dir: "No ploris més! Tinc la solució per tu, has estat un tanoca, però et deixaré unes coses que ho canviaran tot".

A la nit següent quan la jove es disposava anar a dormir va sentir un soroll de monedes que venia de la habitació del padrí. Tota encuriosida va anar sense fer soroll a mirar pel forat de la clau i quina va ser la seva sorpresa quan va veure a en Rabassa contant monedes d'or que anava traient d'un cofre. I això cada nit durant molts dies. Un matí la jove ja no podia més i li va dir si ell encara tenia alguna cosa, i ell li contestà , "alguna cosa tinc encara, però només la donaré a qui millor em cuidi."

No cal que us digui el que va passar, doncs sí. En Rabassa va viure encara molts anys i sempre net polit i ben cuidat per la seva estimada jove. Bé, no gaire estimada però el primer plat era per ell i el millor tall també, va poder gaudir dels seus néts mentre tancava els ulls pensant en la seva dona.

El dia que es va morir, la seva jove tornant de l'enterrament ja no podia esperar més i va anar a buscar la clau que ell sempre portava a sobre.

I quin esglai van tenir quan van obrir el cofre i a dins nomes i havia una massa i un paper que deia el següent

El que sigui tan burro com en Rabassa que es clavi un cop amb una massa!