La recerca de "MARÈNIA". (Més sobre el noms dels Països Catalans. Carta a Cris).

Un relat de: Joanjo Aguar Matoses

LA RECERCA DE "MARÈNIA".
(MÉS SOBRE EL NOM DELS "PAÏSOS CATALANS". CARTA A CRIS).

En la carta que ve a continuació, hi trobareu unes quantes reflexions personals (més) que he escrit sobre el nom dels "Països Catalans" i sobre la problemàtica que pot comportar aquest nom, alhora que explique per què vaig inventar el terme alternatiu de "Marènia" (o "Països Marencs") i com vaig arribar fins a ell.

Esta carta (ara una mica retocada) la vaig adreçar originàriament a Cris, una amiga meua d'Algemesí, el poble de la Moixaranga. En ella pretenia respondre a uns comentaris seus respecte a la meua proposta de canvi, aquella que us vaig enviar fa temps, titulada: "¿Països Marencs (Marènia) o Països Catalans?"

Per si us interessa llegir-ho, ací ho teniu.

(NOTA: En cas que vulgueu agafar-ho amb més calma, podeu imprimir-vos-ho. Cosa que us aconselle).

Sueca, 12 de desembre del 2005.
Joanjo Aguar Matoses.

(PODEU REENVIAR AQUEST TEXT A QUI US DONE LA GANA. I TAMBÉ PODEU PUBLICAR-LO, TOT O PART. CAP PROBLEMA).
_____________________________________________________________________________________

Títol: Exactament, Cris. Tu mateixa ho has dit.
De: "Joanjo"
Data: Dissabte, Novembre 19, 2005 7:20 am
A: cris****@hotmail.com
_____________________________________________________________________________________


LA RECERCA DE "MARÈNIA".
(MÉS SOBRE EL NOM DELS "PAÏSOS CATALANS". CARTA A CRIS).


Sueca, 16 de novembre del 2005.

Exactament, Cris. Tu mateixa ho has dit.


CENTRALISME. VALÈNCIA / PAÍS VALENCIÀ. BARCELONA / CATALUNYA. ¿I CATALUNYA / PAÏSOS CATALANS?

Resulta que, per culpa del centralisme de la ciutat de València (centralisme ja de segles), hi ha persones a Castelló de la Plana que no poden veure als "valencians" (és a dir, a la gent de València), i, a més, els costa anomenar-se a ells mateixos "valencians" (en el sentit d'habitants del País Valencià), només per l'associació d'aquest nom amb la capital del Túria.

Igualment, també hi ha gent a Alacant que cada vegada se sent més deslligada del País Valencià (en gran part, a causa d'eixe centralisme de València), i s'autoanomenen, exclusivament, "alacantins". És més, a molts no els fa gràcia que es referisquen a ells com a "valencians", ni accepten eixe terme com a propi.

A sobre, quan contemples tots els altres conflictes que ens divideixen (com la guerra de l'aigua entre valencians i alacantins, l'esPPeculació urbanística, la marginació de la nostra llengua...), problemes introduïts artificialment pel Partit Popular i altres espanyolistes, aleshores ja és per a morir-se. Estan obsessionats amb la "sagrada" unitat d'Espanya, i t'adones que els importa una merda la unitat del País Valencià.

Potser no vulgues admetre-ho, o estimes que és poc important. Però, t'agrade o no, estes coses estan succeint. I jo crec que tenen més importància del que sembla. Tot, o en bona part, per qüestió de noms, i de centralisme. (I de mala gestió. I de "mesinfotisme" de la majoria).

Que la ciutat de València és molt centralista, és una cosa de sobra coneguda al nostre país. I també ho és el sentiment que sorgeix per reacció, de vegades, en contra d'eixa ciutat. El gran inconvenient és que existeix un nom duplicat, que s'utilitza per a designar dues coses ben diferents (i no sempre afins) al mateix temps: València i País Valencià. Valencians, habitants de la ciutat. I valencians, habitants de tot el país.

És cert que a Catalunya també trobem un considerable centralisme, per part de la ciutat de Barcelona. Però ells no tenen el problema dels noms dobles. Un habitant de Barcelona és un barceloní, i un habitant de Tarragona és un tarragoní. El tarragoní no és barceloní. Ni el barceloní és tarragoní. Tots dos són "catalans", sense confusió possible.

En canvi, al País Valencià, els de Castelló de la Plana són castellonencs i, alhora, són valencians. Els d'Alacant són alacantins, i també valencians. Però els de la ciutat de València només són valencians, no castellonencs, ni alacantins. (O són valencians per partida doble, segons es mire).

No tenim una paraula per a designar als habitants de la capital, i un altra diferent per als de tot el país, com succeeix a Catalunya, a Euskadi, a Galícia, a Espanya, a França, a Itàlia... (L'exemple més aproximat que em ve al cap és el dels mexicans, amb Mèxic i la seua capital, Mèxic DF. I supose que ells deuen tindre el mateix problema que nosaltres).

Des d'un punt de vista lògic (pensem en termes informàtics), açò crea malentesos, i pot induir a error en alguns casos. Per això, jo crec que l'assumpte dels noms sí que pot ser més decisiu del que molta gent pensa. Perquè poden tornar-lo en contra nostra. Ja veus el conflicte que han originat a partir d'una cosa tan "innocent" com és el nom de la llengua. Que si "valencià", que si "català", que si són el mateix, que si són dues llengües diferents...

Aprofitant-se d'unes denominacions històriques, han trobat la manera d'enfrontar-nos i dividir-nos. I, simplement, per una qüestió de noms. Açò no és cap broma.

Hui en dia, la duplicitat del terme "valencià" per a referir-nos tant als habitants de la capital com als de tot el país, ja no té solució, perquè el fet d'utilitzar la paraula "València" (o "valencià"), per a designar, alhora, la ciutat i el país sencer està massa assumit, històricament.

Però, els mateixos dubtes o problemes que planteja aquest tema, podrien sorgir a la llarga (i sorgeixen ja) amb el terme de "Països Catalans". El que juga al nostre favor, en aquest cas, és que encara estem a temps de previndre conflictes posteriors (siguen creats artificialment, o no).

Si ja han fet servir el nom de la llengua per a separar-nos, també poden emprar (i empren, i empraran) el nom del país, o de la (futura) unitat política, per a continuar ampliant la distància entre nosaltres.


UNITAT CULTURAL. UNITAT POLÍTICA.

Una nit de paella, a Sueca, vaig estar parlant sobre aquest tema amb Vicent, un amic meu de la Safor. I em comentava que, això de "Països Catalans" (o, millor encara, "Catalanoparlants"), a ell no li suposava cap problema, entés com a unitat cultural. Em va posar l'exemple del "Països Anglosaxons", que tenen com a nexe d'unió la cultura anglosaxona, igual que nosaltres tenim la cultura catalana. Recordem, també, els països francòfons, àrabs, llatins...

Ben pensat, jo mateix, a nivell cultural, tampoc tinc problema en acceptar eixe terme derivat de la nostra cultura comuna, originàriament catalana. L'Espanya que ens volen vendre es basa majoritàriament en la cultura castellana, i també podríem dir-li, sense complexos, "Països Castellans", perquè en realitat ho són (i ens volen fer ser-ho).

Respecte a la unitat de la cultura catalana, se li diga com se li diga, al País Valencià sí que existeix (per molt que ho neguen alguns). I és que, la majoria de la gent que realment s'implica a nivell artístic o intel·lectual al País Valencià, té clars els nostres vincles comuns. Els que protesten i es manifesten en contra d'això, a l'hora de la veritat no solen acostar-se al món cultural valencià (és a dir, no castellà, o castellanitzat), perquè, si bé es mira, resulta ser una cosa aliena a ells.

Malgrat estar disminuint la nostra producció, a causa de tots els factors (polítics, mediàtics, socials, econòmics, etc) que tenim en contra, la cultura catalana continua viva al País Valencià. Si deixem de banda alguns vestigis de blaverisme, més o menys folklòrics, i amb poca incidència real en l'àmbit cultural o artístic del nostre país, podem constatar fàcilment que, en la pràctica, no s'hi troba cap divisió palpable entre cultura catalana i cultura valenciana.

Ara bé, una cosa és la unitat cultural, i una altra, molt diferent, és la unitat política.

Quan vaig interrogar al meu amic Vicent respecte a esta qüestió, em va dir que ell només creia en els "Països Catalans" en termes de cultura, no de política. Deia que no veia factible eixa unió de països, a nivell pràctic. Que podia agradar-li, però que li semblava irrealitzable.

El cas és que no tots pensem d'eixa manera. Moltes persones (entre elles, jo mateix) creiem que la unió de Catalunya, el País Valencià i Ses Illes sí que podria arribar a ser una realitat en un futur, més pròxim o més llunyà. (O, com a mínim, anem a fer tot el que puguem per a intentar que siga així).

Però, si volem construir una unió futura, hem de dotar-la dels instruments necessaris per a què siga un país real. I un d'estos instruments és el nom. Llavors és quan topem, lògicament, amb el problema de les denominacions. Vegem... Encara que semble una ximpleria, plantegem-nos algunes qüestions, ¿val?

Per exemple, si a eixa futura unitat política se l'anomena "Països Catalans", ¿com hauríem de dir-li a la gent que viu dins d'ella? ¿Catalans? ¿Però els catalans no serien només els habitants de Catalunya? ¿I els dels altres territoris, també s'anomenarien catalans, al mateix temps que valencians, mallorquins, menorquins, etc? ¿Per què uns només serien catalans i els altres tindrien doble denominació? ¿No podria provocar açò alguna confusió, quan no un conflicte? ¿No se sentirien els catalans de Catalunya més catalans que tots? ¿No es veurien els altres discriminats, o com de segon ordre?

He parlat amb moltes persones d'ací Sueca (fins i tot, amics de la meua colla), que accepten la nomenclatura de "Països Catalans" sense cap inconvenient. Però, quan els pregunte si, veritablement, ells es consideren catalans, alguns em responen que sí, i altres em diuen que no, que ells són valencians. I no saben explicar-me quin nom comú, o gentilici, haurien de tindre tots els habitants dels "Països Catalans".

També veiem que hi
ha gent que, a Catalunya, li diu "el Principat". Però poques vegades he sentit als d'eixe territori dir-se a ells mateixos "principencs", "principatins" o alguna cosa semblant. En la pràctica, no és un nom consolidat. Per exemple, quan escoltes "Catalunya Ràdio" i diuen "catalans", quasi sempre es refereixen exclusivament als habitants del "Principat de Catalunya". Poques vegades diferencien entre catalans del Principat i catalans d'altres territoris. ¿Aleshores...?

Si ens fixem en altres països, comprovem que no tenen aquest problema lògic, o que han fet tot allò possible per eludir-lo.

Per exemple, en els països anglosaxons (unitat cultural) no trobem mai el terme "anglo" per a designar una unitat política de diversos països o nacions. Tenim els "Estats Units d'Amèrica", "Austràlia"... I el "Regne Unit", que es refereix al conjunt format per Anglaterra, Gal·les (o Cymru), Escòcia i Irlanda del Nord. No li diuen "Regne Anglosaxó", ni "Regne Anglés". Més que res, perquè als gal·lesos, escocesos i irlandesos no els posa massa contents que els anomenen "anglesos", ni que es confonga el seu país amb Anglaterra. Perquè no ho és.

Ja sé que molta gent d'ací Sueca, i de més llocs, identifiquen com a "Anglaterra" a tot el Regne Unit, i es queden tan amples. Però els d'eixes illes sí que van amb molt de compte en estes qüestions. Alguna raó tindran.

Fins i tot, posant un cas més proper, a l'hora de crear l'Estat Espanyol (o de forçar la seua creació), els que ostentaven el poder aleshores (i hui en dia també) intentaren evitar qualsevol referència a Castella en la qüestió dels noms, per a què no quedés tant patent la dominació castellana sobre els altres territoris. Fins i tot, a allò que abans anomenaven únicament "llengua castellana" o "castellà", a partir d'un determinat moment començaren a dir-li "espanyol", amb tal d'encobrir millor eixa dominació. Però, això sí, continuaren imposant-lo igualment a tots els territoris on abans no es parlava.

Al projecte "ESPANYA" no el batejaren amb el nom de "PAÏSOS CASTELLANS" simplement per dissimular, perquè aleshores haurien quedat massa al descobert. Malgrat que, en realitat, eixe és el seu objectiu final, la castellanització (= espanyolització) total del conjunt de territoris de l'estat, com s'ha demostrat al llarg de la Història. L'etapa de la dictadura franquista va ser només un exemple de la concepció d'Espanya que tenen els espanyolistes (o nacionalistes espanyols).

Si ho estudies bé, la majoria de països (o d'estats que engloben uns quants països) han procurat no caure en el parany que implica la duplicitat de noms (d'una part del territori i de la seua totalitat), perquè saben que açò, més prompte o més tard, acabarà provocant baralles o discussions. I opine que nosaltres també hauríem de fer el mateix.

Pense que, més endavant (i hui també), si continuem emprant solament el terme de "Països Catalans" ens podríem trobar amb un problema general semblant al que patim localment al País Valencià. Seria com reproduir-lo a gran escala, a tota la nostra unió.

Crec que, ara que encara no està plenament assentat eixe nom, és quan podem evitar l'aparició de discòrdies futures (i presents).

Ara és l'hora. Després podria ser massa tard.


ALTERNATIVA AL NOM DE "PAÏSOS CATALANS": "MARÈNIA" O "PAÏSOS MARENCS" (PROPOSTA MEUA). HISTÒRIA DE LA RECERCA.

Per això se'm va acudir la idea de buscar o inventar un nom alternatiu al de "Països Catalans". Vaig estar pegant-li voltes durant uns quants anys, i vaig contemplar moltes possibilitats. Sempre, tenint en consideració algun nexe comú que ens unira, però que no deixés lloc a dubte o a confusió, i que no poguessen agafar-lo com a excusa per a enfrontar-nos. Per això, vaig descartar alguns noms històrics o geogràfics massa localitzats.

També vaig provar amb la combinació de lletres de noms dels tres països: CATVALILL, CATVALBAL, BALCAVAL, VABALCAT, BACATVAL, BALCÀTCIA, BALCÀCIA, VALBALUNYA, VALCALEARS... (Sense èxit). Coneixia, a més, l'existència del terme "BACAVIA" (de BAlears, CAtalunya i ValèncIA), amb el gentilici "BACAVÉS". Però no m'acabava de convèncer. I es veu que a molta gent tampoc, perquè quasi ningú l'utilitza. (Al cap i a la fi, no resulta un nom massa bonic).

Per tant, a l'hora de la recerca, havia de tindre en compte, a sobre, el factor estètic. Havia de trobar un nom que posseïra alguna cosa comuna a tots nosaltres, que no generés confusió o conflicte, i que, alhora, fos bell. Tan gran faena, només per a què arribés a agradar-li a la gent, per a què pogués acceptar-lo (amb més o menys reserves), amb tal de complir, així, la seua tasca cohesionadora. (Si no, tot el treball seria en va. Per molt de mèrit lingüístic o literari que impliqués).

Durant un temps vaig considerar bastant seriosament el nom de "Països Anencs", al qual vaig aplegar d'una forma massa forçada: Per a sintetitzar un component comú a tots, vaig anomenar als habitants del Principat de Catalunya, "principencs", als del Regne de València, "regnencs", i als de Ses Illes, "illencs". I, com tots acabaven en "-encs", vaig dir: "¡Ja està: PAÏSOS ANENCS!". (I "Anènquia", o "Anènkia", com a nom curt). Tu ara et riuràs, però vaig estar dient-los "Països Anencs" una bona temporada. I sempre em recordaven a l'Anet, el pic més alt dels Pirineus. Però no em convencia totalment, i ho vaig descartar.

Continuant el tempteig amb els nexes d'unió, em va sorgir una altra idea interessant: "¿I si el nom fes referència a la mar Mediterrània? ¿Què tal?" També es tractava d'un element relacionat íntimament amb els tres països i, a més, era menys probable que aquest (tant neutre i tant pur) ocasionés algun tipus de rebuig.

Llavors vaig especular (no esPPecular) amb noves possibilitats, com la de "Països Medetans" o "Meditans". Però tampoc m'agradaven del tot, perquè el primer sonava a "Illes Medes" (massa determinat a una zona, la Costa Brava) i el segon, que s'assemblava a "meditants", ens hauria mostrat com un país de filòsofs (quan no és així).

La idea de la mar va seguir rodant-me pel cap, fins que una vesprada vaig pensar: "¿I... "marencs", "PAÏSOS MARENCS"? No sona tant malament."

"Marenc" era una paraula inventada per mi, únicament, sense passat històric, ni geogràfic, ni polític, i associada de forma exclusiva a la nostra unió de països. Per tant, no es podia confondre amb "Països Marítims", ni "Marins", ni "Mariners", ni "Litorals", ni "Mediterranis", que tenen un sentit més ampli i engloben a moltíssims més territoris.

Després de rumiar-ho dies i dies, el nom de "Països Marencs" no em va despertar quasi objeccions. No era restrictiu a una part de la nostra geografia, no era sensible a dubtes o a malentesos, no sembrava discòrdia, feia referència a la mar comuna (el MARE NOSTRUM) i, damunt, el veia com un terme mitjanament bonic i acceptable per tothom.

Finalment, crec havia descobert el que necessitava, i vaig decidir no buscar ja més. (Ja en tenia prou, ja. Que mira que li havia donat voltes i m'havia calfat el cap en aquest tema).

A partir de la fusió de "Països Marencs" i "Anènquia", vaig extraure el mot simple: "MARÈNQUIA". Cada vegada que sospesava una nova alternativa, sempre intentava condensar-la en un terme curt, al mateix temps, per si en un futur (encara més llunyà) volíem deixar de dir-nos "Països... Nosequè " (que pot resultar massa llarg o farragós) i optàvem per una formula més pràctica i senzilla.

Però "Marènquia" tampoc s'ajustava completament al meu gust. I, per últim, vaig arribar al nom de "MARÈNIA". Aquest sí que va ser el definitiu, per a mi. És una paraula preciosa, de nova creació, ens remet a un espai natural també molt bell que tots compartim (com és la Mediterrània), no indueix a errors ni confusions, i, el més important de tot, defuig possibles manipulacions històriques, culturals o geogràfiques (per suposat, amb el vist i plau d'Andorra, el país dels Pirineus).

Ja sé que la meua invenció no té cap arrel ni fonament que s'endinse en la nostra Història passada, però, per això mateix, és més difícil trobar-li fissures per on puguen introduir-hi nous conflictes. I d'açò es tractava, en bona part.

Una vegada havia accedit a aquest punt òptim, vaig deixar reposar les idees (per si sorgien espontàniament al·legacions dins del meu cap) i vaig descansar una mica. Transcorregut un temps, i amb les forces renovades, vaig passar a la següent fase, la de difusió. Em vaig dedicar, en cos i ànima, a mostrar-li a la gent el nou nom que havia dissenyat per al meu país (o futura unió política), i comencí a oferir-lo com a alternativa al de "Països Catalans". Ara ja teníem una altra opció: PAÏSOS MARENCS (o MARÈNIA).

És la meua proposta. Tothom podria presentar la seua. Som lliures de fer-ho, i d'acceptar-la o no. Jo ja he provat sort, i ací queda exposat.

En el fons, la meua intenció és que la gent es replantege algunes coses (en teoria "intocables") del nostre projecte de país, encara que siga només per a sacsejar una mica les consciències. Per a dir la tota la veritat, l'objectiu final seria obrir un debat sobre la unió que realment volem construir i sobre la manera en què volem arribar a ella. (Un gran debat, a nivell social i polític, entre TOTES les forces implicades).


APLICACIÓ PRÀCTICA DEL NOU NOM. EXPERIMENTS.

Respecte al nom definitiu de "Marènia", he fet algunes proves amb ell, a veure què li semblava a la gent. Els primers experiments van ser amb la meua colla d'amics, els de la "Penya La Caseta".

Fa temps, quan ens reuníem tots els dissabtes de nit per a sopar, a l'hora de tractar qüestions polítiques o socials, hi havia alguns que protestaven de vegades, i cridaven, enfadats: "¡Xè! ¿Per què li dieu "Països Catalans"? ¿Per què no "Països Valencians"? ¿Que sempre hem d'estar per baix de Catalunya? ¿Sempre?". I, jo, arribava un moment en què no sabia què contestar-los.
(Sobretot, perquè ja estava fart d'acabar parlant una nit i altra del mateix tema, el dels noms. Semblava un pantà destinat a aturar, expressament, totes les nostres converses).

Fins que un dia els vaig dir: "¿I si els anomenem "Països Marencs" o "Marènia", també us sabria malament, o què?" Llavors, uns quants em respongueren: "Bo... En eixe cas... encara podríem acceptar-ho". O "Ei... Si no li doneu més importància a Catalunya que a València...aleshores". Això em va omplir (més o menys) d'ànims per a mostrar a molta més gent la meua proposta alternativa.

A mi no m'agradava, tampoc, el nom de "Països Valencians", perquè llavors seria Catalunya la que pareixeria subordinada al País Valencià. I tampoc ho veia just. "Marènia", d'altra banda, es presentaria com un terme unificador, no discriminador, ni fragmentador, ni incitador d'enfrontaments. (O, com a mínim, això és el que jo pretenc).

Però resulta que, després d'haver fet proves amb més persones (sobretot amb catalanistes), a l'hora de la veritat, la meua creació no ha tingut massa èxit. A poca gent compromesa amb el projecte de país li acaba de convèncer aquest canvi de nom. Ni als de l'extrem més catalanista, ni als del més blaver.

Només els fa gràcia als que estan enmig d'eixes dues tendències. Als valencianistes que no són blavers, però que tampoc són massa catalanistes. I hi ha gent així, encara que us coste reconéixer-ho. Hi ha gent de tots els colors. No solament de dues o tres classes.

Jo no estic d'acord amb tu en allò dels sentiments. Tu dius que, de sentiment, només hi ha un, i, d'excuses, moltes. Però jo crec que, de sentiments respecte a aquest tema, sí que n'hi ha de molts tipus, i de molts matisos. I no tot es pot simplificar tant com alguns voleu.

Si tu aspires a crear un país real, un que siga viable, has de contemplar l'opinió de gran diversitat de persones. No només la dels del teu rogle. És clar, vosaltres sí que parleu tranquil·lament de "Països Catalans", sense problemes. Però, ¿i els altres? ¿Què vols? ¿Que tots accepten la nostra denominació, per decret, com fan els blavers i els espanyolistes? (I, més encara, quan som nosaltres els que estem en minoria, de moment, al País Valencià...)

Jo crec que s'hauria d'arribar a un consens entre una àmplia majoria de gent (encara que exclogués als blavers més radicals). Com a punt de partida, el "Projecte MARÈNIA" busca eixe consens, o, almenys, llança una proposta a l'aire (com se'n podrien llançar moltes més). I sobretot, i cosa fonamental, fa que reflexionem sobre idees que semblen ja inqüestionables (quan, en realitat, tot es pot qüestionar).

A més a més, si ens donem compte, la denominació de "Països Catalans" no és tan històrica com els agradaria creure a alguns. (Supose que no tindrà ni un segle). De la mateixa manera que tampoc ho és, ben mirat, la de "País Valencià", ni la de "Comunitat Valenciana". Si de cas, el nom amb unes arrels més profundes seria el de "Regne de València", per molt que ens pese a nosaltres (en ser reivindicat pels blavers).

Fixa't: Al territori de Catalunya, com ja he dit, molts l'anomenen "el Principat" (de príncep), i ningú posa el crit en el cel. Mentre que, ací, cap catalanista s'atreveix a dir-li "Regne" (de rei) a la nostra terra. ¿Per què?
(NOTA: De tota manera, a mi m'agrada més el terme de "País Valencià").

¡Ah! Per cert, no oblidem que, fins i tot, també hi ha vegades en què col·loquialment diem "València", a seques, referint-nos a TOT el país en conjunt. (Per ací és molt comú sentir-ho). ¡Imagina't quantes variants! I, que jo sàpiga, cap de les quatre alternatives està plenament consolidada, ni ha sigut acceptada per tothom. Cap.

¿Com no va a donar problemes el nom de "Països Catalans", si entre els valencians mateixos no ens aclarim amb el del nostre propi territori?

(Som un país en continua lluita).
_____________________________________

EXEMPLE PERSONAL. SOBRE ELS SENTIMENTS.

Per a il·lustrar-te la situació real d'alguns sentiments respecte a aquest tema, vaig a posar-te un exemple personal, el meu. Veuràs com no tot és tan fàcil com sembla.

Mira, quan pense al voltant dels nostres noms, en ocasions em pregunte: ¿Jo què sóc, valencià o català? ¿O valencià i català alhora? ¿I els catalans de Catalunya, què són? ¿Només catalans? ¿Però... més catalans que jo? ¿O igual?

Potser tu ho veges clar. Però jo no.

Si a mi, de vegades, ja em costa dir que sóc valencià, per reacció a eixe centralisme de la capital que t'he nomenat. ¿Com vols, aleshores, que no tinga dubtes respecte al fet de dir-me "català"?

Jo sé que, el que parle, sí que és català (català de Sueca). Però una altra cosa és que jo arribe a pensar que sóc català, havent nascut al País Valencià. No és el mateix.

Ara... que... en altres ocasions és precisament al contrari. Són dies en què em sent més català que valencià. I succeeix, sobretot, quan veig l'estat deplorable en què es troba el sentiment nacional i d'autoestima al nostre país. Llavors em trobe més identificat amb la gent de Catalunya, perquè veig que les seues reivindicacions són més properes a les meues que les de la majoria de valencians (si és que reivindiquen alguna cosa, que eixe és l'altre tema).

Aleshores pense que sí podria ser català. Un català d'adopció, no de naixement, però català, al cap i a la fi. Perquè... hi ha tants valencians amb els quals no m'identifique per a res. Com tampoc no m'identifique amb els espanyols (o espanyolistes), ni amb els francesos, ni amb els anglesos, ni amb els imperialistes americans (d'Estats Units)...

Quan li done voltes a estes qüestions, o quan les coses estan molt rebolicades, de vegades acabe per no saber si sóc valencià, català, europeu, o jo què sé. L'únic que tinc clar és una cosa: Que sóc de Sueca. I així ho dic. (Per molt que canvien els noms o les fronteres dels països, com a mínim, jo sé que sóc del meu poble. I això em tranquil·litza).

_____________________________________

Bo, i, per últim, respecte al fet de calfar-me massa el cap en aquest assumpte...

PRIMERA: Jo em calfe el cap en totes les coses. Tu ja em coneixes. Jo sóc així.
SEGONA: Per a no calfar-me el cap en les qüestions del País Valencià, el millor seria parlar directament en castellà-espanyol. Oblidar-me del problema, i ja està. Però no vull fer-ho.
I TERCERA (i més important): Jo em calfe el cap en el que em dóna la gana.

Bé, senyoreta Cris. Ens veiem.

Joanjo (el de Svheke)

(NOTA: POTS REENVIAR ESTA CARTA A QUI VULGUES. NO HI HA CAP PROBLEMA).

(DATA DE LES ÚLTIMES CORRECCIONS: 31-12-2005).
_____________________________________________________________________________________


Comentaris

  • Fotos meues de Sueca, València i voltants[Ofensiu]




    ____________________________


    Podeu veure fotos meues de Sueca, el meu poble, i dels seus voltants, en esta pàgina:


    http://www.flickr.com/photos/joanjo_aguar_matoses/sets/72157618477002096/



    Imatges de València Ciutat, també n'he publicat ací:


    http://www.flickr.com/photos/joanjo_aguar_matoses/sets/72157618387881753/


    Sou lliures de baixar-vos-les a tamany original, si us agrada alguna per conservar-la, difondre-la o, fins i tot, emmarcar-la al corredor o al saló de casa. Per mi, seria un goig. ¡Total!

    Bon profit al visionat.


    MÉS FOTOS MEUES:


    http://www.flickr.com/photos/joanjo_aguar_matoses/sets/


    ____________________________

  • Fills de la Mar![Ofensiu]
    ginebre | 25-01-2007

    M'ha agradat aquest nom. Jo també sóc marènia o marenenca o marenina. Com aniria això dels gentilicis?
    El País de la Mar: Marènia. Molt guapo aquest nom.
    Ets un innovador buscant sol.lucions originals!!

  • Òstia tu!! Quantes veritat en un sol text! Meravellós!! Exel·lent!![Ofensiu]
    nastiliano | 28-10-2006 | Valoració: 10

    M'encanten les reflexions que fas, m'hi sent totalment identificat. M'agrada el nom de Marènia, tant de bo s'extengui per tot el país!

    VISCA MARÈNIA ! A PARTIR D'ARA SÓC MARÈNIC!!!!!!!!!!!!!!!!!

  • bé...[Ofensiu]

    que conste que m'ho he llegit tot d'una tirada... i sense imprimir!!

    Hi ha coses que dius amb les que estic d'acord i altres que no, simple qüestió de punts de vista. A mi, per exemple, em costa d'imaginar una unió política. Ja no solament pel fet que em sembla un pensament utòpic i irrealitzable, sinó perquè ja ni sé si ho voldria. En canvi, com tu dius, la unitat cultural és indiscutible -incluint la lingüística-, i sí que entenc la meua llengua com a valencià, dins la llengüa catalana, i català al cap i a la fi.

    M'agrada, per una altra banda, que et plantejes les coses. Ens queixem de que la gent de dretes és de mires tancades i de ment conservadora, però trobe que molts dels que s'amaguen darrere una estelada o del crit de "Països Catalans" ni tan sols s'han parat a pensar el perquè d'aquesta defensa. Em dona la sensació en molts moments que això del nacionalisme i l'independentisme s'estén com una moda, sobretot en la gent de quinze a 18 anys.

    Si em feres la pregunta a mi, jo diria que sóc valenciana. I catalana? Hauria de respondre't "sí, quan català representa el sentiment comú i no quan signifique una submissió o amotlament a la cultura específica del principat, que seria al cap i a la fi, un tipus de dominació". No sé si m'he explicat bé. En tot cas, hi ha una cosa que jo he pensat sempre igual que tu: puc ser valenciana, inclús catalana, però per sobre de tot sóc de Guadassuar.

    Pel que fa al nom que tu proposes per designar els Països Catalans, no em sembla una bona idea. No perquè no m'agrade, sinó perquè crec que un nom ha de eixir de natural, del propi ús del terme, i no d'algú qui el pensa -mira sinó, el terme Comunitat Valenciana-. I sí, qualsevol altre mot existent per designar aquest territori crea polèmica, però creus que en l'hipotètic cas de que el teu terme s'extenguera, no en crearia? I tant que sí. A més, més d'un diria: jo no em sent identificat amb el mot que ha inventat una persona que ni conec.

    I no sé si em deixe res, però crec que ja ho tens bé amb el tros de comentari que t'he escrit :P

    fins l'altra,
    annabella pampallugues

    PD: jo no sóc d'Algemesí, però em sent orgullosa de poder dir que sí que forme part de la Muixeranga.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Joanjo Aguar Matoses

Joanjo Aguar Matoses

204 Relats

244 Comentaris

225441 Lectures

Valoració de l'autor: 9.29

Biografia:
Sóc de Sueca, poble situat a la Ribera del Xúquer, al País Valencià i, per tant, a Marènia (com li dic jo) o Països Catalans (com li diu la resta del món).