LA REBEL.LIÓ DE LES LLETRES

La lletra o minúscula estava indignada.

No és just –deia. La meva veu és millor, més maca i clara que la seva. Mare, no és just!
La mare, l ’O majúscula, l’escoltava i esperava que es calmés per intervenir.
A la lletra i sempre li toca ser la protagonista, i ja n’estic més que cansada
–deia, plorosa.
Va, digue’m què ha passat! –la mare, condescendent, l’escoltava amb atenció però intentant treure importància al que ja s’imaginava que li explicaria. No era la primera vegada que això passava. Ni segurament la darrera.
Doncs que la senyoreta , la nostra professora de música, avui ha vingut per escollir a les lletres que intervindran al Festival de fi de curs, pel mes de juny.
I... que ha passat? –preguntà la mare, encuriosida.
Doncs que ha escollit set lletres, entre elles jo mateixa. Ens ha fet aixecar del lloc on seiem i ens ha fet pujar dalt de la tarima on ella es trobava.
Fins aquí tot bé, oi, filla?
Si em deixes, t’explico...
La lletra o minúscula era, ja de petita, molt expressiva i quan explicava les coses les tornava a viure de tal manera que era difícil no posar-te al seu lloc. Amb dotze anys, era molt madura.

Quan estàvem dalt de la tarima, la professora ens ha donat uns fulls amb una cançó que serà per cantar-la en el Festival de fi de curs i ens ha dit que faria proves de veu ja que la cançó estava dividida en tres parts, i una de les veus seria la protagonista. Llavors, i abans de començar a escoltar les veus de les lletres que havia escollit, ha dit que no volia ser ella sola la que elegís a la lletra protagonista sinó que serien totes les lletres que hi havia a la classe en aquell moment les que, democràticament, escollirien la primera veu.

La mare, en silenci, continuava escoltant i observant la filla. Aquesta, empassava saliva i continuava...

La manera d’escollir la veu protagonista serà mitjançant votacions. Aquests vots els escriureu vosaltres en un paper, o sigui escriureu en un paper els números de l’ 1 al 7. La lletra que tingui més vots serà l’elegida per fer de cantant protagonista al nostre Festival – ens digué la professora M.
Segueix, filla, segueix...
Llavors, la lletra p , que era la primera seguint l’ordre en que ens trobàvem dalt la tarima, i tant bon punt va donar el tret de sortida la professora de música ha començat a cantar la primera de les tres parts que hi havia dins de la mateixa cançó i que interpretarem al Festival escolar. A continuació, la lletra b, la tercera ha estat la lletra r; la quarta, jo; la cinquena, la lletra s; la sisena, la i; i la setena i última ha estat la lletra e.
I com t’ha sortit tot? Has cantat bé? Estaves nerviosa? –pregunta la mare.
Doncs, la veritat,mare, és que, i tu ja ho saps, m’agrada tant, però tant, cantar que en la primera nota els nervis s’han esfumat com per art de màgia. I allà, dalt de la tarima era com si hi estigués jo tota sola, més ben dit, la música i jo. La professora ha posat una música de fondo i tot era tan perfecte!
T´imagino allà dalt, tu, la meva filla, eres la lletra més feliç del món—digué la mare exultant.
Ni t’ho imagines, mare, però...
Ara ve la part tristona, oi?
Doncs si, la part més injusta de totes. La que més em costa d’explicar.
Continua.... –la mare estava ansiosa per saber com havia anat la cosa...
Una vegada hem cantat totes nosaltres set les tres parts de què es componia cada cançó, ha arribat l’hora de les votacions. Aquí la lletra o va començar a ploriquejar...

La mare va restar en silenci el parell de minuts que la filla va necessitar per retornar a l’explicació de tot plegat.
Jo sabia que guanyaria, ho he fet millor que totes elles! La lletra p s’ha equivocat, la r ha desafinat, la lletra e s’ha menjat paraules...i jo estava convençuda que guanyaria i seria la veu protagonista al Festival de fi de curs.
Jo no dubto que ho hagis fet molt bé, però... llavors, què ha passat?- preguntà la mare.
Doncs que ha guanyat la lletra i, saps per què? Ho saps?
No, digues, digues..., per què?
Doncs no ha estat per ser la que millor ha cantat! Tot i que ella no s’ha equivocat, però no era la millor, de veritat ho dic!.
Però la majoria de les lletres l’han votat a ella, no ho deu haver fet tan malament, oi? – digué la mare, estranyada.
Quan han acabat les votacions i la senyoreta M les ha comptat, jo m’he quedat de pedra. Havia quedat quarta! Quarta, no m’ ho podia creure... Hi havia alguna cosa que no em quadrava. Però he intentat posar bona cara i acceptar la votació. No seria la veu principal, però també cantaria la cançó junts amb les altres lletres, he pensat. Però, després hem tingut una estona d’esbarjo i llavors... –la lletra o tornava a ploriquejar –llavors, la lletra t m’ho ha dit; ella no té res a perdre ni res a guanyar ja que no formarà part del grup que cantarà per fi de curs, i saps què m’ha dit?

La pobra mare ja estava més nerviosa que la filla, esperant el final de la història. O potser, el principi.

Doncs m’ha dit que ha guanyat la lletra i perquè ella és més guapa i no està tan grassa com jo! Mare, ho escoltes? M’ha dit que no he guanyat perquè estic grassa! No han escoltat que jo he cantat millor? Els ha estat igual, la lletra i és més guapa, mes prima, més tooooot! Tinc jo la culpa de ser rodoneta, com sóc? No ho entenc, no ho entenc, és tot molt injust. A vegades no m’agrada ser la lletra o.

La mare la va intentar consolar però va ser en va. La lletra o plorava i plorava i no atenia a raons.

Després d’una estona, quan estava més calmada li va dir:

Saps? a mi, quan tenia més o menys la teva edat, em va passar una cosa semblant. Era en una obra de teatre, tampoc em van donar el paper de protagonista, quan me’l mereixia. Li van donar a la lletra z, també després d’unes senzilles votacions.
I que vas fer, mare?
Doncs primer vaig reaccionar com tu, però la teva àvia em va fer veure que per cap d’aquelles lletres no valia la pena que jo estigués trista i més per una cosa que havia fet bé.
Ja, però jo em sento molt malament perquè han valorat el meu físic abans que la meva veu. I l’han valorat negativament.
Mira, filla, al final tothom té el que és mereix, i deixa’m que t’acabi d’explicar la meva història.
Ah, encara hi ha més?– exclamà intrigada la lletra o.
Doncs, si. El dia abans de l’estrena de l’obra de teatre, la lletra z, la que havia de ser la protagonista , es va posar malalta. I, a saps a qui van anar a buscar per substituir-la?
Ostres, mare, no m’ho diguis: a tu?
Doncs si, tal com t’ho explico.
I... vas dir que no, oi?
Vaig dir que si! O creus que em volia posar a la seva alçada?
Però... t’havien fet mal, com a mi, i això no es perdona fàcilment –contestà molt indignada la filla.
Per això vaig dir que si, per donar-les una lliçó i també perquè... em sabia de memòria tota l’obra de teatre!

La lletra o va somriure per primera vegada aquell dia. I les dues es van abraçar ben fort.
El dia del Festival de fi de curs, la lletra i es va quedar afònica a mitja cançó i... sabeu qui la va rellevar?

La història es repetia.