La realitat

Sóc a la meva habitació. La llum és tènue. L’olor de l’encens que fumeja, impregna les parets liloses de somnis, de moments fantàstics.
Il•lusa i ajaguda al llit, tanco els ulls. Amb un somriure tímid – i amb un deix de pèrfid-, m’evadeixo de la crua realitat i el meu pensament, igualment com el rastre que deixa la fumarel·la, comença un viatge bohemi. Avui em faré el món a mida, dibuixaré una ciutat que vetlli per l’harmonia... i la pintaré de color de rosa. Allà mig, hi seré jo, envoltada d’individus desconeguts que, sense cap motiu que els empenyi a fer-ho, m’abraçaran, ballaran fent rodelles al meu voltant. Saltaran i em diran paraules boniques.
Malauradament, no puc oblidar-me de la impossibilitat de fer possible aquesta realitat idíl·lica... el subconscient m’envia senyals intermitents i em recorda que quan obri els ulls, em veure envoltada de quatre parets traïdores.
I és que molt sovint, quan tenim somnis per complir, quan les ninetes ens brillen d’il·lusió... i ens salten llàgrimes dolces com carícies... quelcom ens talla les ales, ens eixuga les llàgrimes fugisseres. Sense adonar-se’n, ens roba la perla del nostre tresor: la imaginació, les ganes de viure, de fantasiar.