La pròpia identitat

Obre la porta i entra a casa. Viu sol i per tant, per una qüestió de simple lògica, els llums haurien d’estar apagats. Avui, però, no és així. Al menjador hi ha llum i se sent música. Identifica el que sona: Crossroads, de Robert Johnson. No sap, però, qui ha entrat a casa seva i escolta la seva música. S’inquieta. Cautelosament, s’apropa al menjador, esperant trobar-hi un lladre. Nota certa olor a tabac. Poc a poc, fa una passa rere l’altra però no s’atreveix a dir res. Arriba a la porta i hi posa l’orella. Segueix escoltant la mateixa música que abans. Obre la porta, treu el cap i s’hi veu. Qui està al menjador és ell mateix. Està fumant una cigarreta, bevent un whisky i escoltant plàcidament aquell blues del delta del Mississippi. Es demana si pot acompanyar-lo. Es respon que sí, i tant. Se serveix un altre whisky, agafa una altra cigarreta i torna a seure al sofà. Al cap d’una estona, la porta de casa es torna a obrir i torna a arribar al menjador. Es torna a fer les mateixes preguntes i un cop més, es fuma una altra cigarreta amb un whisky a la mà. I així successivament, va arribant múltiples vegades i repeteix el ritual un i altre cop.

No es fan nosa. Ja es coneixen, ja saben qui són i són conscients que el que faci un ho farà també l’altre. Només una pregunta els balla a tots pel cap: qui de nosaltres sóc jo?