La promesa del Ferran

Em trobava conduïnt el cotxe d'en Ferran, amb el meu braç rodejant el còs de la seva nóvia, sentin una lleugera escalfor del seu còs amb el meu costat, la sempre delicada carícia dels seus cabells en el meu rostre, i preguntan-me; li explicaria tot això al meu amic Ferran?
Com reaccionaria ell quant jo li haguesi explicat tot això.
Farà quelcom; d'això jo nestic segur. El Ferran és d'aquells que sempre retornen la pilota. El coneixo molt bé; junts haviem treballat ha la Hidroelectrique de Catalunya, abanç de treslladarme a la central del pantà de Sau. Ell és afable campexano, però incapaç de perdonar una trastada. Ell? Com els "elefans" mai oblida.
Quant treballavem a la Hidro, el Jesús invertí un cop els cables del seu cotxe, al del Ferran, sense cap mes proposit que el de gastar-li une brometa, el Ferran va tenir de marxar a la seva casa caminant, sota una torrencial pluja. Maimés va parlar d'allò. Però quant sis mesos mes tard el Jesús tenia pressa per visitar un posible client de les líneas electriques, va trovar el seu cotxe encadenat a una reixa, el Jesús no va poguer fer aquella tant important visita, va rebre una bona bronca del seu cap i amés va tenir de pagar la reixa malmesa i una multa al damunt. Va quedar sumament enfutismat per matar al Ferran.
Però aquest es va limitar a somriure em to burlesc, dient: I bé noi ara soposso que estem em pau!
Em pau! Un fred va recorrer el meu còs. El Jesús sols li havia gastat una brometa inocent. Mentre que jo... Jo, m'havia emportat la seva nóvia, la nóvia del Ferran.
La cosa havia començat uns quinze dies abanç, quant em vaig trovar-me amb ell en les oficines del carrer dels Archs de Barcelona.
Hola noi? Que fas tu per aquí jo et feia a Sau. Quant de temps oi? Qüasivé tres anys oi? Com estàs noi?
-Molt bé li vaig contestar. No puc queixarme, és un bon lloc.
Millor! Va dir, donan-me unas palmadetes a l'espatlle T'has casat ja?
De cap de las maneras! Li digué. I tú?
El Ferran va fer quelcom amb la cara:
-Tu ja em coneixes amic.
Savia el que volia dir. El Ferran estava satisfet de la seva solteria.
Però si un home sent certa inclinació... Continuá dient el Ferran, asenyalant amb el cap l'interior de l'oficina. Bonic ramillet de floretes joves per algú, per algú que les tregui d'aquí.
Jo mai m'havia fixat amb elles li digué.
Nó hé? Va dirme el Ferran, amb un nou moviment de cara em guinyà un ull. Bé noi ja ens veurem. Ara tinc de marxar.
El vareix tornar a veure aquella mateixa tarde.
S'acostà a la meva taula del lloc de Barcelona en que estava berenant:
Hola vell amic, vols ferme un favor?
Qué és? Li vaig preguntar.
Donç res del altre mòn home, és que he estat parlant amb une bonique moreneta... De nom Marian.
Marian? Li vaig preguntar.
Home! Em dié el Ferran. Ja veig com que mai t'havias fixat amb elles eh? Bé escolta; he quedat amb sortir amb ella aquesta nit per anar al cinema, però precisament el meu cap acaba de dirme que tinc de fer quelcom, saps.
De manera que et tens de portar com un bon amic i acompanyarla per a mí oi que ho faràs? Tinc ja les localitats.
Jo tenia altres coses per fer aquella nit, però li digué que si!
Aquesta noieta és un angel, amic va insistir el Ferran. Amés m'ho deus.
Com?
Recordes aquella rossa que jo et vaig treure del damunt ara farà tres llarg anys.
Allò fou diferent li digué.
Perquè?
No em prengué la molestia d'explicarli. Però la veritat és que el Ferran no me la va treure del damunt. Aquella rossa estave boja per ell, pel Ferran, vaig ser jo que me la vaig treure del damun perquè sortisin ells dos junts tal com desitjave ella.
Vingue noi va dir el Ferran-. Aquí tens las entrades del cinema. Si vols pots agafar el meu cotxe. El tinc afora. Pots ferlo servir sempre que vulguis. Jo estaré fora unes dues o tres setmanes a Girona. Després el deixes al garatge, aquí tens les claus de tots els llocs les del cotxe i les del garatge.
On és?
Em donà un número del carrer i al devant mateix estava aparcat.
Visc al devant on està el cotxa amb una família. Bé donç entesos; amic ara tinc de marxar.
Va donar la mà. Dient-me gràcies amic per ferte cárrec de la Marian... Però no oblidis amic que ella és la meva nóvia.
Jo ja savia que la Marian era una noia maque, però mai m'hi havia fixat massa amb ella quant jo estava en aquella oficina del carrer dels Archs de Barcelona. Nobstant quant, la portava a casa seva, després del cinema, vaig quedar emvadalit al descubrir que aquella noieta, era molt més encantadora del que semblava a cop de vista. Feia una nit encantadora, expléndida; d'aquellas que ven poques ni han, varem passejar una bone estoneta ja era ven passada la mitjanit quant la vareix retornar a la seva casa. Després d'haberla deixat, em dié que havia sigut un grand dia, però res mes.
Em despertà pel matí amb bastant malhumor, i després del desdejuni vareix portar el cotxe del Ferran ha aquell garatge del carrer dels seus amics, preguntanme pel camí quina mena de casa sería. Obrí la porta i no estaba gens mal.lament: Com un hotelet molt net, al bell mig de la gespa ; amb una senyora avançada d'edad sentada a la porta. Aquesta senyora em mirà seriament quant jo vaig entrar el cotxe al garatge.
Després pasejan pels carrers de la grand Barcelona em sentia molt bé, fins hi tot canturrejava amb veu molt baixeta la canço de la pel.licula de la nit abanç que haviem vist els dos junts, la Marian i jo.
Després de dinar sobre les quatre de la tarde, que era precisament l'hora que sortia la Marian, jo estaba llest. Ella estava parada a la cantonada.
Hola li vaig dir Esperant el bus?
Va somriure.
Es tant bonique la tarde, que qüasi estava per anar caminant... Si no estiguesi la casa tant lluny?
De pronte una idéia em va venir a la ment:
Anem passegant fins al garatge del Ferran que és aquí prop, i aleshores la portaré a casa seva.
Si acepto l'invitació de vosté del cotxe llavors, es quedarà a sopar?
Vareix duptar sols uns segons.
Pastelets (tartaletas de pasta de full a la crema) va insistir.
-Bé d'acort, dié-, amb un atac d'abandó temerari.
Bé donç, aixís és com va començar, i ara ja saveu el final.
Cada tarda mentre el Ferran era a Girona, jo l'esperava a la sortides del seu treball, em trobaba sens donar-me compta amb la Marian.
I vaig començar a penssar seriament en el futur. Despres de tot, jo tinc seixanta dos anys, ja és hora de que senti el cap, ella la Marian sols te, no sé potser uns trentavuit; o a lo mes quaranta.
**********************
Al acabar la segona semana, varem tornar a agafar el cotxe del Ferran i varem anar a França, on ens varem casar.
Fins aquí el Ferran gens ni mique havia ocupat els meus pensements. Però ara corrent en la nit dins del seu cotxe de retornada a Barcelona, va resurgir en la meva imaginació un cert temor que anave creixent per moments. Havia prés al Ferran la seva promesa, hi el Ferran buscaria el medi de quedar en pau. No en el acte, potser; passarien anys. Però un jorn o altre caurie el cop.
Vaig deixar escapar un crit!
Marian aixecà sos ulls sorpresa:
Qué passa?
Res maque, estaba pensant, fent un suspir.
Ella digué Amb qué?
Amb el Ferran li digué aspirant l'aire de la nit profundament.
Saps Marian el Ferran et mira com si fosis la seva promesa.
Marian em va mirar sospresa:
La seva promesa? Però! Com?
Si ell em va pregar que sortisi amb tu, que tu li havias pregat que em pregués que jo sortisi amb tu.
Amb mí?
I tant. Va venir a veurem, varem parlar una estoneta, em digué que eras un antic amic de la seva família, i aleshores, em pregá si jo volia sortir amb tu... Yo li vareix dir que val. I que la teva edat no importava, que això no era cap mena d'impediment.
Llavors vols dir... Vols dir que el Ferran és el causant de tot això?
Li digué tot això sense saber apenas el que li deia.
Moltbé, aixís és, si tu vols que sigui aixís.
No ho comprenc li digué.
Marian, apretant el meu braç:
Digué: Amor meu. Qué importa això ara? Després de tot, no pots sentir gelos del Ferran. No és res més que un amic, i ha mes a més està felizment casat...
I casat!
I te una filleta que aviat farà dos anys.
Casat... I una filla... De repent ho vareix entendre-ho tot. Aquella caseta, ven cuidada la sogre de segur sentada en el portal Aquella rossa! Que jo li vareig presentar?
Deseguida em vaig sentir aliviat, vaig estrenya fortament a la Marian. Ja no tenia el perquè preocuparme pel Ferran. Mai més.
Desde el seu punt de vista, ell estaba em pau: Jo sensa saber-ho l'havia casat a ell; i ell a mí.

Autor: Ferran de Montagut, es Ferran ujal i Naspleda, escrita avui dia 14 de Maig del 2002, dimars en el meu estudi del "MAS EL SOL SOLET" el del "PATI VERD" Comarca de L'ALTA-GARROTXA, Pirineus de (Girona) Catalunya!

Notes: Qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència, és un conte sortit de dins de la meva ment. L'autor Ferran de Montagut E-mails: ferran_de_montagut@hotmail.com fnaspleda@hotmail.com drac_del_mon_i_cos@hotmail.com