Cercador
La Princesa i el seu gosset.
Un relat de: cecilia- Compartir:
Havia una vegada un gosset , que s’anomenava Caramel però li deien Karmel. Aquest tenia un defecte en la seva poteta, i es que una la tenia mes curta que l’altre, i això feia que coixegés. Per aquest motiu ningú el volia. Sovint alguna família amb nens petits quan el veien a la gossera, aquets els hi feia pena, i volien emportar-se’l per cuidar-lo, però acabaven cansant-se i l’abandonaven a la carretera. Alguns passants, al veure’l perdut l’acollien i el portaven a casa seva, però quan el veien coixejar, no els agradava, i l’abandonaven de nou.
En una ocasió, un conductor que el trobà a la carretera el portà a la gossera. I allí pensaven “ja torna a ser aquí”, ningú el vol, no se que haurem de fer amb ell. El Karmel ho sentí, i temen que el volguessin sacrificà, de nit aprofitant que hi havia una porta que no tancava bé, va poder sortir i escapar-se.
Anar vagant d’un lloc al l’altre, s’endinsà al bosc perquè pensà que allí ningú el descobriria i se’l emportaria, no volia passar de nou pels abandonaments familiars, mai ningú no el voldria pel seu defecte físic.
Menjava el que trobava pel bosc, bevia l’aigua dels tolls, tenia ferides que es produïa amb les rames del arbres.
Un dia aparegué davant dels seus ulls una princesa molt bonica, per dins i per fora, amb els cabells daurats. Però el mes important era el seu cor que era d’or. En veure la princesa es quedà immòbil , no va posar-se a corre com d’altres vegades quan veia algú. Aquella persona era diferent, els seus ulls invitaven a atansar-se. I els seus braços l’estaven esperant. La princesa s`atansà vers el gos l’acaronà, i l’abraçà amb una tendresa indescriptible, el tingué als braços i li parlava , Karmel no s’havia sentit mai tan a gust als braços de ningú , se sentia feliç i segur. La princesa veient-lo trist i ferit se’l emportà al seu palau, a les muntanyes suïsses. Allí el curà ella mateixa i li donà de menjar, i després el netejà. El va fer dormir al costat seu a la seva cambra. Dormí i somnià amb els àngels.
Els dies que visqué al palau era feliç, sempre anava al darrera de la seva princesa. Però aviat la gent de palau comença a estar molesta per aquest gos que anava coix, i segons ells ho embrutava tot. El rei el seu pare li va dir que tenia que desfer-se d’en Karmel. Que si no ho feia el faria portar a la gossera. La princesa plorava, perquè des de que tenia al Karmel, ella també era mes feliç. Així que prengué una decisió, li va dir al rei que si marxava el gos ella també marxaria. I aquella mateixa nit, va agafar una mica de roba i de menjar i van marxar caminant per les muntanyes, fins que trobaren una caseta deshabitada i s’hi quedaren. La princesa la va arreglar i netejar. I allí s’hi trobaven bé, no tenien gaires coses, però es tenien un al l’altre i això era suficient.
La princesa l’ensinistrà, li ensenya a fer coses i d’aquesta manera podia ajudar-la. Així visqueren uns anys, Karmel era molt feliç i feia feliç a la seva princesa i també a la inversa.
Però un dia esdevingué que la princesa de Karmel es posà malalta duna malaltia incurable. Karmel caminà molts kilòmetres per arribar al hospital, i es feu entendre per explicar que hi havia una persona malalta a les muntanyes. El metge que l`anà a visitar va dir que estava molt malalta, que tindria que anar al hospital que estaria millor cuidada. Però ella veient que si hi anava es tindria que quedar sol el gosset, i com que ja no podien fer res per ella. Va decidir quedar-se. Karmel cada dia li portava menjar, i li portava tot allò que ella necessitava. I sobretot li feia companyia. No es movia del seu costat.
La princesa s`anà apagant cada cop mes. Ja casi no menjava. El Karmel estava molt trist perquè la seva princesa sen anava. Fins que un dia s’adormí i ja no es despertà. Karmel en veure que no responia als seus crits plorava i li llepava la cara.
Passaven per allí uns pastors i en sentir els gemecs del gos, entraren a la casa, i es trobaren a la dona morta. L’enterraren prop dallí. I el gos hi assistí també. Quan acabaren els pastors es volien emportar al Karmel, però ell no va voler deixar la seva princesa sola i es quedà. Cada dia anava fins la seva tomba, i hi estava molta estona. Cada dia estava mes trist i no menjava.
Aquells dies començà a nevar, i es cobrí tot de neu, però el gos cada dia anava a veure la princesa morta, i si quedava una estona, per molt fred que fes. Així tots els dies.
Quan s’acabà l´hibern, un dia tornaren els dos pastors, i van voler visitar el lloc on havien enterrat aquella dona tan bonica, I trobaren al Karmel al costat de la tomba mort, havia mort congelat i també de tristor. Havia anat a reunir-se amb la seva princesa, perquè jo crec que al cel també hi haurà aquells animalets que hem estimat.
En una ocasió, un conductor que el trobà a la carretera el portà a la gossera. I allí pensaven “ja torna a ser aquí”, ningú el vol, no se que haurem de fer amb ell. El Karmel ho sentí, i temen que el volguessin sacrificà, de nit aprofitant que hi havia una porta que no tancava bé, va poder sortir i escapar-se.
Anar vagant d’un lloc al l’altre, s’endinsà al bosc perquè pensà que allí ningú el descobriria i se’l emportaria, no volia passar de nou pels abandonaments familiars, mai ningú no el voldria pel seu defecte físic.
Menjava el que trobava pel bosc, bevia l’aigua dels tolls, tenia ferides que es produïa amb les rames del arbres.
Un dia aparegué davant dels seus ulls una princesa molt bonica, per dins i per fora, amb els cabells daurats. Però el mes important era el seu cor que era d’or. En veure la princesa es quedà immòbil , no va posar-se a corre com d’altres vegades quan veia algú. Aquella persona era diferent, els seus ulls invitaven a atansar-se. I els seus braços l’estaven esperant. La princesa s`atansà vers el gos l’acaronà, i l’abraçà amb una tendresa indescriptible, el tingué als braços i li parlava , Karmel no s’havia sentit mai tan a gust als braços de ningú , se sentia feliç i segur. La princesa veient-lo trist i ferit se’l emportà al seu palau, a les muntanyes suïsses. Allí el curà ella mateixa i li donà de menjar, i després el netejà. El va fer dormir al costat seu a la seva cambra. Dormí i somnià amb els àngels.
Els dies que visqué al palau era feliç, sempre anava al darrera de la seva princesa. Però aviat la gent de palau comença a estar molesta per aquest gos que anava coix, i segons ells ho embrutava tot. El rei el seu pare li va dir que tenia que desfer-se d’en Karmel. Que si no ho feia el faria portar a la gossera. La princesa plorava, perquè des de que tenia al Karmel, ella també era mes feliç. Així que prengué una decisió, li va dir al rei que si marxava el gos ella també marxaria. I aquella mateixa nit, va agafar una mica de roba i de menjar i van marxar caminant per les muntanyes, fins que trobaren una caseta deshabitada i s’hi quedaren. La princesa la va arreglar i netejar. I allí s’hi trobaven bé, no tenien gaires coses, però es tenien un al l’altre i això era suficient.
La princesa l’ensinistrà, li ensenya a fer coses i d’aquesta manera podia ajudar-la. Així visqueren uns anys, Karmel era molt feliç i feia feliç a la seva princesa i també a la inversa.
Però un dia esdevingué que la princesa de Karmel es posà malalta duna malaltia incurable. Karmel caminà molts kilòmetres per arribar al hospital, i es feu entendre per explicar que hi havia una persona malalta a les muntanyes. El metge que l`anà a visitar va dir que estava molt malalta, que tindria que anar al hospital que estaria millor cuidada. Però ella veient que si hi anava es tindria que quedar sol el gosset, i com que ja no podien fer res per ella. Va decidir quedar-se. Karmel cada dia li portava menjar, i li portava tot allò que ella necessitava. I sobretot li feia companyia. No es movia del seu costat.
La princesa s`anà apagant cada cop mes. Ja casi no menjava. El Karmel estava molt trist perquè la seva princesa sen anava. Fins que un dia s’adormí i ja no es despertà. Karmel en veure que no responia als seus crits plorava i li llepava la cara.
Passaven per allí uns pastors i en sentir els gemecs del gos, entraren a la casa, i es trobaren a la dona morta. L’enterraren prop dallí. I el gos hi assistí també. Quan acabaren els pastors es volien emportar al Karmel, però ell no va voler deixar la seva princesa sola i es quedà. Cada dia anava fins la seva tomba, i hi estava molta estona. Cada dia estava mes trist i no menjava.
Aquells dies començà a nevar, i es cobrí tot de neu, però el gos cada dia anava a veure la princesa morta, i si quedava una estona, per molt fred que fes. Així tots els dies.
Quan s’acabà l´hibern, un dia tornaren els dos pastors, i van voler visitar el lloc on havien enterrat aquella dona tan bonica, I trobaren al Karmel al costat de la tomba mort, havia mort congelat i també de tristor. Havia anat a reunir-se amb la seva princesa, perquè jo crec que al cel també hi haurà aquells animalets que hem estimat.