La presó

Sovint me'n faig creus que porti tant de temps aquí dins. El mes que ve ja farà vuit anys. Recordo el primer dia que vaig entrar. La por em rosegava per dins i m'obligava a estar constantment a alerta. Tot era nou i estrany. No podia parar de pensar que el meu lloc no era aquell, que com coi hi havia anat a parar jo allà dins. El cert, però, és que em vaig adaptar més ràpid del que pensava. Encara que sembli mentida és la rutina el que et fa sobreviure aquí dins. Saber el que et depara el dia t'ajuda a estar previngut i, per què no dir-ho, a no pensar gaire.
Vuit anys... Intento recordar com era la meva vida abans d'entrar aquí. Sens dubte això m'ha canviat. Ara què sóc? Qui sóc? Aquí dins el meu uniforme em diu qui sóc, li diu a la resta de gent qui sóc. Em recorda constantment quines normes he de seguir, què he de fer i com he d'actuar..
Em torturo dia a dia pensant que voldria sortir d'aquí, que n'estic fart de mirar a través de les barres de les garjoles, que no m'agrada ser qui no sóc. Però no puc sortir, he de seguir aquí dins...
De sobte sona el timbre de les set. Comença un nou dia. Toca recompte de presos. Avanço i m'acosto a la porta de la cel·la. Enfundo la mà a la butxaca dels pantalons i agafo les claus. Obro la porta. "Un, dos, tres, quatre, cinc i sis. Perfecte, hi són tots. Seguim". Tanco la porta i em dirigeixo a la següent cambra convençut que sí, que allà també hi seran tots. I és que ja se sap, aquí cada dia és igual i jo voldria fugir...