La plaça d'aparcament

L'home que els havia acompanyat fins al peu d'aquell edifici va fer un breu senyal amb la mà per que s'aturessin i va agafar el telèfon mòbil que brunzia a la butxaca del pit de la seva camisa.
La parella va observar aquella proesa de l'horror arquitectònic que s'aixecava entre els solars de dues cases velles, enderrocades feia poc. Les runes s'amuntegaven a banda i banda d'aquell bloc imponent i gris, barrinat per finestres que semblaven forats fets per un enorme martell, en un temps en què la construcció era tan tova com una bola d'argila.
L'home continuava gesticulant, mentre parlava amb la persona que havia fet sonar l'aparell ancestral i enorme que recolzava contra la seva orella.
-No m'agrada aquest lloc -va murmurar ell, amb una expressió a mig camí entre el fàstic i la superstició.
-Ens queda molt a prop de l'agència, Pere, i és l'única plaça d'aparcament de la zona que està per sota dels vuitanta euros...
-Per alguna cosa serà -va reflexionar en Pere, que no podia treure els ulls de l'edifici. No semblava que estigués habitat. Tant les finestres com el portal (una espècie de rectangle irregular encastat al bell mig de la façana atrotinada) romanien foscos fins i tot a plena llum del dia, com si estiguessin fets d'un tel d'antigor que no deixés passar la claror. A la banda esquerra del portal, segons es mirava, hi havia una ampla porta de persiana marcada amb la paraula ENTRADA.
-On és la sortida? -va preguntar en Pere.
-Pel carrer de darrere -respongué l'home.
-Veus què ben organitzat? -va dir ella, optimista- S'entra i se surt per portes diferents, com a mi m'agrada.
-No sé, Magda. No m'agrada -va repetir ell.
L'home va penjar i es va dirigir a la parella amb un somriure que, més que il·luminar-li la cara, li apagava. Tenia un aspecte tan decrèpit com l'edifici, però les seves faccions i els seus gestos feien impossible calcular la seva edat. A vegades semblava no arribar a la seixantena, a estones podia tenir mil anys.
-Era un senyor interessat en la plaça -va explicar-. Ja els he dit que és una zona molt bona, i molt buscada, i el preu... bé, és més de caràcter simbòlic que una altra cosa. Jo no sóc d'aquells que s'aprofiten de la gent, saben?
-La veritat és que està molt bé -va somriure en Pere, en un intent per ser cordial i per treure's de sobre aquella sensació malastruga-... I com diu que és la plaça?
-Oh, ja la veuran. Espero que els agradi, perquè li he dit a aquell senyor que, segurament, ja la tenia llogada. Vostès són els primers que la veuran, però estic segur que se la quedaran. Està a peu de carrer, i no s'ha de fer cap maniobra per entrar-hi, tret de les necessàries per aparcar, és clar. Hi ha molt poques columnes, i no hi ha cap rampa. Amés a més, la plaça és molt ampla...
-Sembla ideal, no? -va dir la Magda, engrescada.
-M'està malament dir-ho, però és collonuda! -va exclamar l'home.
-I si la veiem? -va fer en Pere, posant un punt de realitat a aquella conversa del País de les Meravelles.
-És clar, és clar -va riure l'home. Es va dirigir a la porta de persiana i va fer un gest per què el seguissin. Els seus moviments eren lents, cerimoniosos.
La persiana es trobava a uns quatre metres més endins del nivell del carrer. Quedava sota una mena de porxo on predominaven la pudor a pixums i les pintades de tota índole. A mà esquerra, a la paret, hi havia una porta metàl·lica destinada al pas de persones.
El Pere va agafar la mà de la Magda i la va mirar, fent una ganyota per burlar-se del seu guia, tot aprofitant que els donava l'esquena per obrir la porta metàl·lica. La Magda va fer una altra ganyota, fingint que el renyava però exhibint, al mateix temps, un d'aquells somriures brillants d'innocència que tant havien captivat al Pere quan la va conèixer.
-Passin, passin -va fer l'home, tot agafant la maneta i fent-la baixar. Un grinyol va precedir a l'obertura de la porta, que ho feia cap a l'interior, a l'esquerra.
En Pere i la Magda continuaven intercanviant mirades, però ja no hi havia humor als seus rostres. La porta s'obria a la foscor més absoluta.
-Aquí, a la dreta, trobareu l'interruptor -va indicar el vell. Va prémer un polsador quadrat enorme i un parell de fluorescents van cobrar vida al sostre d'un passadís estret i llarg, per on només hi cabia (i bastant just) una persona. Les parets tenien un color indefinit i indefinible, ni blanc, ni gris, ni beige... qualsevol descripció cromàtica podria ser errònia. Potser el terme més adient per definir l'aspecte d'aquelles parets fes referència a la brutícia, a la pols, o a la decadència. Amb aquesta superfície immunda envoltant el passadís, la llum quedava completament esmorteïda i es concentrava bàsicament a la perpendicular dels fluorescents, sumint en una penombra tèrbola la resta del pas. Al fons, mig devorada per les tenebres, s'endevinava una altra porta metàl·lica.
Caminaren seguint aquell home que, de sobte, semblava el guardià d'un estrany calabós. El Pere, fins i tot, va tenir la sensació que la figura del seu guia minvava i s'encorbava, i que ara arrossegava els peus més que abans. Va sentir un calfred i va sacsejar el cap per expulsar aquella absurda imatge. En mirar la Magda, que, fins el moment, semblava prendre's aquella situació amb més normalitat, es va trobar amb l'expressió d'una nena espantada al túnel de la bruixa d'un parc d'atraccions.
En acostar-se al final del passadís i a aquella altra porta, el Pere es va poder fixar en que la superfície metàl·lica era completament llisa. No hi havia cap maneta, ni un pany on introduir una clau. Abans que se n'adonés, la seva veu es va obrir pas a través de l'atmosfera enrarida del passadís.
-Aquesta porta... a on dóna?
L'home va deturar-se just abans de torçar a la dreta, on el passadís es convertia en una enorme extensió de tenebres fredes. Va girar-se i va dibuixar un somriure indesxifrable. L'efecte que feia la seva figura, esgrogueïda per la claror escanyada dels fluorescents i mig enterrada en la foscor de l'aparcament, va fer que el Pere empassés saliva en acabar la seva pregunta.
-Enlloc -va dir, misteriós al principi. Un segon després semblava recuperar la humanitat per continuar la seva explicació-: Bé, sí. Dóna a l'edifici, al que eren abans els habitatges. Des que es va buidar, vaig decidir que eliminaria l'accés a l'aparcament, perquè ningú el faria servir, i no volia que els usuaris de les places poguessin pujar als pisos. Allà dalt no s'hi ha de fer res.
-Tot l'edifici és seu? -inquirí la Magda.
-Efectivament.
-I no hi viu ningú? -va intervenir el Pere.
-No, fa molt de temps que va quedar deshabitat.
-I com és, si no és molt preguntar, que no ha tapiat l'entrada, si volia tancar l'accés a l'aparcament? -va fer la Magda.
L'home la va mirar, dibuixant una expressió enigmàtica a la seva cara de guardià del calabós.
-Quina necessitat hi ha, si no hi viu ningú?
-Hem vist que estan enderrocant les cases dels costats. Si aquest edifici està buit, no li voldran comprar, o expropiar, per construir? -va reflexionar en Pere, potser per trencar el silenci tens que es va instal·lar entre els tres després de la resposta del propietari- A veure si li llogarem la plaça i al cap de quatre dies ens faran fora...
-No, no. No poden enderrocar-lo, ans el contrari. Està catalogat, té valor històric i el volen restaurar.
L'home es va deixar empassar definitivament per la negror. Les seves passes es podien escoltar, multiplicades per un eco fantasmagòric que semblava arrossegar-se pel terra, més que rebotar per les parets. Uns segons després, una claror gairebé tan precària i trèmula com la del passadís va il·luminar un espai ample, pràcticament diàfan. Efectivament, en Pere i la Magda només van poder veure un parell de pilars en tot el local, lluny l'un de l'altre. Un era a tocar de la sortida del passadís. Allà esperava el propietari de l'edifici, amb la mà encara recolzada a l'interruptor que acabava d'accionar. L'altra s'endevinava a prop d'una altra porta de persiana que, indubtablement, era la sortida.
La parella es va endinsar a l'aparcament en el mateix moment en què el passadís tornava a quedar-se a les fosques. Observaren l'interior del local amb expressió complaguda. Aquell indret no era més tètric que qualsevol altre pàrquing, uns llocs que, normalment, semblen fets expressament per a despertar les més obscures pors. Amés, era tal i com havia explicat el seu propietari, un espai ample i de fàcil maniobra, amb places grans i poca clientela. Van poder veure tres cotxes aparcats d'un total de quinze places, i cap d'ells es trobava a la banda que l'home els assenyalava:
-És aquesta -va dir, mostrant-los una plaça perfecta per a l'aparcament. Era a prop de la porta d'entrada i les places que tenia als costats estaven buides.
-Hi ha algú ocupant aquestes places? -va preguntar la Magda.
-No -va somriure l'home-. Ja els deia que era una molt bona oportunitat.
-Ens permet un moment? -va dir el Pere. Ell, superades les supersticions inicials, ho veia molt clar.
-Si, i tant! -va fer l'home. Va ficar les mans a les butxaques del pantaló i es va allunyar de la parella, en direcció als altres cotxes aparcats.
-Com ho veus? -li va preguntar el Pere a la Magda.
-Està molt bé, Pere. Aquesta plaça ens aniria de conya. El lloc és una mica...
-Tètric?
-Jo pensava utilitzar la paraula acollonant , però sí, aquesta altra també pot servir. Però bé, això no importa. Ja ens acostumarem.
-La lloguem, doncs?
La Magda va fer un gest afirmatiu amb el cap i el Pere va cridar al propietari. Però l'home no va contestar.
-On s'ha ficat? -va dir ella.
-Ni idea.
Es va sentir un petit brunzit i els llums del local s'apagaren. En Pere i la Magda es van quedar petrificats, separats i perduts al bell mig de la foscor.
-Pere? -va cridar la Magda
-Sóc aquí, estic buscant el maleït interruptor -va fer ell. La Magda li va notar el neguit al to de veu i es va impacientar.
Els fluorescents van tornar
a la vida lentament. El propietari de l'edifici tornava a situar-se al costat de la columna on hi havia l'interruptor, somrient.
-Perdoneu. Així, què, us la quedeu? Voleu provar d'entrar el cotxe?
-No, no cal -va dir la Magda, un cop recuperada l'estabilitat a la respiració-. S'hi podria aparcar un portaavions sense fer cap maniobra, aquí...
-Si, ens la quedem -va confirmar el Pere. Es trobava a la banda dels cotxes aparcats, just al davant de la plaça que els acabava d'ensenyar aquell home, amb una lleu expressió de desorientació al rostre. Hauria jurat que caminava en la direcció oposada a la que es trobava, però, pel que es veia, no havia estat així.
-Molt bé! -celebrà el propietari de la plaça.
Tots tres es van reunir al costat de l'interruptor i l'home els va facilitar un clauer d'on penjava un comandament a distància i una còpia de la clau que obria la porta metàl·lica de la façana.
-Per sortir us heu de col·locar just davant de la porta de sortida. Allà veureu un botó a l'altra columna. Premeu-lo per obrir la persiana. Per tal que s'obri, hi ha d'haver un cotxe a sobre de les ratlles que hi veureu pintades. És molt fàcil.
-Bé, és que nosaltres no volíem agafar la plaça fins a principi de mes, per no haver de calcular la part proporcional -va començar a dir la Magda.
-No us amoïneu -va interrompre el vell-: com que només queda una setmana, feu-la servir per habituar-vos i comencem a contar a partir de principi de mes. Ara, això sí, us demanaré que em pagueu els dos primers mesos a la bestreta.
-Cap problema, gràcies -va somriure el Pere.
-I ara, si m'acompanyeu, sortirem al carrer, que haig de marxar. Per sortir a peu ho heu de fer per on hem entrat, que és per on hi ha el pas per a les persones. Espero que us vagi molt bé, i ja quedarem a primers de mes per fer comptes.
Van tornar a travessar aquell angost passadís en filera índia, silenciosos, el propietari en primer lloc, novament transformat en una criatura de masmorra, seguit pel Pere. Tancava la fila la Magda, que mirava les escates de pintura de les parets sense poder evitar imaginar-se-les com pell despresa. El rostre se li va desencaixar en una ganyota repugnada.
Sortiren al carrer i allà les sensacions opressives que havien estat experimentant es van esfumar amb un cop d'aire fresc. La Magda i el Pere es van acomiadar del propietari de l'edifici tot encaixant la seva mà i van caminar fins a la vorera oposada, on havien aparcat el seu Opel Corsa.
-Bé, ja està. A partir de demà, ja ens podem oblidar de pagar zona blava -va somriure la Magda.
-Si -va fer en Pere, reflexiu però de bon humor-, però ara ens haurem de gastar una pasta en crucifixos, amulets i cabeces d'alls...
Tots dos van esclatar en rialles mentre s'incorporaven a la circulació. Pel retrovisor encara veien la figura del propietari de la plaça d'aparcament que, saludant-los, estàtic, des del portal, semblava una gàrgola que hagués cobrat vida i hagués baixat de la cornisa més alta de l'edifici per a l'ocasió.

L'endemà, la parella es va aixecar una mica més d'hora del que era habitual. Volien anar a l'aparcament a provar d'aparcar i sortir una vegada cadascú abans d'obrir l'agència de viatges que regentaven, al centre de la ciutat.
La plaça era perfecta gairebé en tots els sentits. La persiana d'entrada s'enrotllava a la primera pulsació del botó del comandament, la ubicació de l'espai on havien d'aparcar era a tocar de la porta, i només s'havien de limitar a enfrontar el Corsa amb el cotxe que quedava just davant, amb un simple gir del volant, i a posar la marxa enrere per acabar d'adreçar i centrar el vehicle entre les ratlles pintades a terra. Sortir no era pas més difícil. Abandonaven l'aparcament girant a l'esquerra. Havien de fer un curt trajecte pel passadís central fins a la porta de sortida i, encarats amb aquella altra persiana, només havien de baixar la finestreta i treure el braç per accionar l'interruptor que posava en marxa l'obertura de la porta. Tot amb moviments senzills i en pla. La única pega que hi van trobar (però aquest era un tema circumstancial, més lligat a les seves pors que a la funcionalitat de la plaça) era que els fluorescents de l'aparcament romanien molt poc temps encesos. Era fàcil quedar-se a les fosques mentre es caminava en direcció al cotxe, i el fet que hi hagués tan poques columnes (d'altra banda avantatjós per a la conducció), i per extensió, pocs interruptors, obligava a moure's per aquella espessa negror durant més temps del què fóra desitjable, en busca d'un polsador que portés de tornada aquella precària llum groguenca, proporcionada pels arcans fluorescents del sostre.
Van sortir al carrer comentant els pros i els contres d'haver triat aquell lloc per deixar el cotxe. El dia preparava una bona tempesta, així que s'aturaren un moment, tot mirant els amenaçadors núvols, abans de girar cua.
-Queda't aquí -va dir en Pere-, ja vaig jo a buscar el paraigües.
-És al maleter -va indicar la Magda.
El Pere va tornar enrere i va obrir la porta que donava al passadís d'entrada a l'aparcament. Va mantenir la porta oberta per a què passés la claror del carrer i va obrir els llums abans de tancar-la.
L'espetec metàl·lic va semblar segellar aquell estret pas, malgrat que no era un passadís tancat. La sensació d'hermeticitat era gairebé palpable, asfixiant, i el Pere no va poder evitar caminar amb un pas accelerat, al ritme dels batecs del seu cor, la distància que el separava de l'entrada pròpiament dita del local. Mentre caminava, li semblava sentir la ràdio d'un cotxe a l'interior de l'aparcament, així que es va aferrar a la presència d'una altra persona per combatre aquell absurd atac de pànic. Quan arribava al final del passadís, es va adonar que havia estat intentant no mirar fixament la porta llisa del fons, com si alguna cosa al seu interior li digués que, si la mirava durant massa estona, acabaria per obrir-se i que potser no li agradaria allò que en pogués sortir.
-Ets idiota -es digué a sí mateix, escoltant ara amb més claredat la música que sortia de l'aparcament.
Va caminar amb decisió per la foscor fins al punt on ell calculava que hi havia la columna amb l'interruptor i va estirar el braç, però, novament, es va sentir desorientat.
-No, a mi no me la fots -va dir el Pere. Tot traient la clau del cotxe de la butxaca, va prémer el botó de l'obertura de les portes per guiar-se amb les pampallugues que feien els intermitents en accionar-se el tancament centralitzat.
La tàctica va funcionar. Va haver de prémer un parell de cops més el botó per poder arribar a la columna on hi havia l'interruptor general. Se'n feia creus, però, un cop més, havia errat la direcció.
Ja m'acostumaré, va pensar, just en el moment en què accionava els llums de l'aparcament. Es va dirigir cap el seu cotxe, adonant-se, de cop i volta, que ja no se sentia aquella ràdio. Va mirar cap els cotxes aparcats, però no en va veure cap que estigués ocupat. Fent una ullada al seu voltant, tampoc va veure ningú. Movent el cap, va obrir el maleter. Pensava que potser s'havia creuat amb algú a la foscor i ni tan sols se n'havia adonat, de tan nerviós que s'havia posat. Va agafar el paraigües i va tancar el cotxe.
Quan va tornar al passadís per sortir, l'aparcament va enfonsar-se novament en la foscor. En Pere va caminar més ràpid que mai, deixant enrere la porta sense maneta i el brunzit llunyà de la ràdio que havia cregut sentir abans i que ara tornava a sonar com si es burlés d'ell.
Un cop fora, la Magda se'l va mirar amb preocupació.
-Què passa, Pere? Estàs ben pàl·lid...
-Ha sortit algú abans que jo?
-No -va fer ella, estranyada-. Bé, no ho sé, no m'he fixat. Què ha passat?
El Pere es va sentir estúpid, tot d'una. Semblava un nen petit a qui haguessin tancat a l'habitació de les rates.
-No res -va somriure, recuperant el capteniment-. Que tens un marit amb molta imaginació...
-Si et fa por entrar sol, ja t'acompanyaré jo, el proper cop... -va fer la Magda, sorneguera.
-Oh, sí, mira... Ja estic més tranquil.
Tots dos s'allunyaren de l'edifici rient, mentre al cel, cada cop més propers, es desencadenaven els brams de la tempesta.

Corrien, refugiats sota el paraigües, intentant, sense aconseguir-ho, arribar a l'aparcament completament secs. La tempesta era tan intensa que les voreres s'havien transformat en torrents d'aigua bruta, i el vent feia volar les ràfegues de pluja en totes les direccions possibles.
-Corre! -cridava en Pere, alçant la veu per sobre el soroll dels cotxes i la tromba, de l'udol del vent i dels trons.
-Ho intento! -exclamà la Magda, resant per què no li fallés l'equilibri amb aquells talons que, per fatalitat, s'havia posat aquell dia.
Arribaren a l'aixopluc del porxo de l'entrada a l'aparcament i allà examinaren els respectius estats. Tots dos eren ben molls, però podia haver estat pitjor.
-Va, agafem el cotxe i anem a casa -va dir el Pere. Per la seva cara relliscaven autèntics dolls d'aigua de pluja.
El Pere va introduir la clau al pany de la porta metàl·lica i va prémer l'interruptor del llum. No va passar res.
-Fantàstic -va remugar, mentre premia repetidament el botó, sense èxit.
-Què passa? -va preguntar la Magda.
-Em sembla que no hi ha llum.
-Fantàstic -va fer ella.
-Justament el que jo deia...
-I què farem ara?
-Haurem de caminar a les fosques...
Van guardar silenci durant una bona estona. Es miraven als ulls mentre romanien immòbils. Cap dels dos havia vist mai als ulls de l'altre aquella lluentor carregada de por supersticiosa.
-Semblem dues criatures -va dir, finalment, la Magda.
-Sí, va riure en Pere.
Però van romandre encara una estona més en silenci, quiets. En acabat, s'agafaren de la mà i entraren al passadís. La porta es va tancar a les seves esquenes, deixant-los al bell mig d'unes tenebres gèlides, espesses.
-Això no m'agrada -va somiquejar la Magda, que premia la mà d'en Pere amb força.
El soroll de la tempesta, a l'exterior,
semblava multiplicar-se un cop entrats al passadís. La foscor rugia i esbufegava com un drac adormit sobre el seu tresor.
-A mi tampoc -va confessar en Pere, que avançava tímidament pel passadís, amb la mà dreta ocupada per la de la seva dona i l'esquerra palpant la foscor.
Un espetec els va deturar en sec. Un espetec metàl·lic.
-Què ha estat això? -va gemegar la Magda. La tempesta augmentava d'intensitat, igual que la seva respiració.
Un grinyol va seguir aquell espetec. Sonava just al davant d'ells, al final del passadís.
-Em sembla que la porta del final del passadís s'està obrint -va dir en Pere, en un xiuxiueig aterrit.
-No pot ser, Pere. No hi ha ningú que la pugui obrir...
El grinyol va continuar sonant, abjecte, durant uns segons. Quan va parar, una alenada d'aire gelat, carregat d'una olor indescriptible, difosa, com de tancament, o humitat... o quelcom pitjor, va recórrer el passadís. En Pere i la Magda van aguantar la respiració, com si amb aquell gest també aguantessin el seny. Va ser un acte involuntari, automàtic, que no es devia tant a la pudor com a la por neta i sense qualificatius que els va envair. Sense lloc a les interpretacions, a les confusions o als errors, tots dos van poder escoltar com alguna cosa sortia per la porta del final del passadís, quelcom que s'arrossegava i roncava com si respirés a través de conductes obstruïts per algun líquid espès, i que feia moure's aquella olor d'antigor i molsa per l'atmosfera.
En Pere no podia creure el que sentia: allò que percebia com quelcom perillós d'una manera completament inconscient, es va retallar a la foscor per uns segons, com un gotim de grisor que apareixia i desapareixia en un obrir i tancar d'ulls en direcció a l'aparcament.
La porta del final del passadís es va tancar sobtadament quan aquella cosa va passar de llarg, fent que la Magda llencés un crit esglaiat que va fer saltar en Pere.
-Marxem d'aquí -va exclamar la Magda.
-No podem, i el cotxe? -va cridar en Pere.
-Que li donin pel sac, al cotxe!
Retrocediren, esperitats, pel passadís, sense donar l'esquena a la porta per on havia sortit aquella cosa i van sortir al carrer, a la tempesta que assotava amb violència la ciutat.
Es van aixoplugar en un bar proper. Des d'allà van trucar un taxi per tornar a casa…

Cap dels dos va tenir ànims per sopar. No parlaven de l'incident de l'aparcament, però sabien que havien de fer-ho, tard o d'hora. En una mena d'acord silenciós, es van dutxar junts i van fer l'amor sense dir-se ni una sola paraula. S'abraçaven i es besaven com si haguessin estat a punt de perdre's per sempre i s'haguessin recuperat, l'un a l'altra, contra tot pronòstic. No van aclucar l'ull en tota la nit.
L'endemà, en Pere semblava haver recuperat la confiança en sí mateix i esbotzat qualsevol idea metafísica o paranormal. S'havia llevat abans que la Magda i, després d'una dutxa tèbia, es va llençar a la preparació d'un copiós esmorzar. Quan la seva dona va entrar a la cuina, el barnús mal cordat i els ulls envermellits per no haver dormit ni una hora sencera, el va trobar vestit, pentinat i accelerat, servint cafè en dues tasses amb una mà i manipulant el mòbil amb l'altra.
-Bon dia, vida -va badallar la Magda-, què fas?
-L'esmorzar -va dir ell, sec.
-A qui truques?
-Al vell del pàrquing.
-I què li diràs? -va preguntar la Magda, lleugerament inquieta.
-Mira, el que va passar ahir no és massa normal. Entenc que amb la tempesta marxés la llum, sobre això no tinc cap queixa. Però d'allò altre...
-Què era, Pere?
En Pere va callar. Feia cara de cansament, d'estar emprenyat i espantat. Va agafar la tassa de cafè i la va acabar d'un glop. Se'n va servir una altra.
-Mira, no ho sé. Però aquell iaio va dir que a l'edifici no hi vivia ningú, per tant, o està mentint o té okupes... Així que, sigui el que sigui, crec que hi hem de parlar.
Però, després de diversos intents, només va aconseguir que despengés la bústia de veu.
-Merda! -va cridar en Pere.
-Em sembla que no hauries de beure més cafè -va dir la Magda, preocupada. Es va acostar al seu marit, descordant-se el barnús i deixant que ell l'abracés i li acaronés els pits i el ventre. El va besar a la boca i al coll. Quan començava a descordar-li la camisa, ell es va fer enrere i li va plantar un petó als llavis.
-Farem tard, amor: avui hem d'agafar l'autobús!
-D'acord, però després no te m'escaparàs!
-No et preocupis, que qui no s'escaparà seràs tu.
-Saps, què penso?
-No. Què?
-Que tot plegat no són més que ximpleries nostres. Ahir no va passar res de res, només ens vam espantar, i això és tot.
-Potser sí -va respondre en Pere després d'un silenci. Però no les tenia totes.
Quan van arribar al centre, en Pere va mirar la Magda, li va fer una abraçada i li va dir:
-Vida, haig d'anar a l'aparcament. Necessito comprovar que no ens estem tornant bojos.
-Què vols fer? Pere, espera't al migdia i anem tots dos, no hi vagis sol, si et plau...
-No, Magda. Fes el favor d'obrir tu. Jo m'acostaré a l'aparcament i faré una ullada.
A desgana, la Magda va accedir i va caminar cap a l'agència, girant el cap enrere per mirar en Pere. El seu marit romania immòbil, esperant que la Magda desaparegués vorera avall. Quan ho va fer, arrencà a caminar. Va entrar a un basar i hi va comprar una llanterna. Tenia clar que no tornaria a quedar-se a les fosques. Ara que ho pensava amb el cap més fred, li resultava molt estrany que a l'aparcament no hi hagués llums d'emergència que indiquessin les sortides, tot i que, tenint en compte l'antigor de l'edifici, podia arribar a tenir una explicació. El que se li feia més incomprensible era que, ni a ple dia, hi hagués claror allà dins. Era com si l'aparcament estigués constituït per un bloc hermètic, sense cap mena d'entrada d'aire per enlloc, cap finestra, cap escletxa.
I què havien vist i sentit la nit anterior? Ara, amb la tempesta ben lluny i la claror del dia electritzant l'aire, en Pere creia que només podien haver estat dues coses: o bé l'edifici albergava algun indigent, del qual l'amo en desconeixia l'existència, o bé el mateix propietari havia pogut estar allà, potser revisant l'estat de l'edifici i com resistia la tempesta, i hagués baixat a l'aparcament per l'antic accés, ara tancat, per tal d'agafar el seu propi cotxe i marxar. Segurament, en plena foscor i amb els brams dels trons, ni se'n va adonar, de la presència del matrimoni.
Reforçat el seu valor per les raonables explicacions madurades a la llum del dia, en Pere va arribar al peu de l'edifici sospesant les claus de l'aparcament al palmell de la mà esquerra. Va mirar de baix a dalt la façana de l'edifici, buscant a les finestres, fosques com forats de bala, la presència d'aquell hipotètic indigent (o indigents) que, segons les seves elucubracions, podien haver ocupat els pisos abandonats. No hi va detectar cap presència, la qual cosa no volia dir que anés errat. Simplement resultava impossible veure més enllà del tel de negror de les finestres.
Va bellugar el cap en una negativa lenta, reflexiva. S'acostà a la porta de servei de l'aparcament i l'obrí amb cerimònia. El grinyolar del metall en obrir-se es va barrejar durant uns segons amb un brunzit llunyà, carregat d'eco, que procedia del cor de l'aparcament. Novament, en Pere va creure que es tractava d'una ràdio, però el silenci es va imposar molt abans que, ni tan sols, se sentís segur d'haver-la escoltat.
Va aferrar amb decisió la llanterna i va prémer l'interruptor del llum del passadís. Els fluorescents van pampalluguejar uns instants abans de cobrar vida.
Al fons del passadís, l'altra porta metàl·lica estava oberta de bat a bat, oferint l'aspecte d'una esquerda irregular i ombrívola, per on s'escapava un aire fred, prenyat d'humitat i estancament.
En Pere es va glaçar amb la llanterna en una mà i les claus a l'altra. Va intentar empassar saliva, aconseguint únicament emetre un esclafit sibilant amb la gola. Malgrat tot, començà a avançar amb una determinació que s'aferrava a la racionalitat més absoluta. A mesura que s'anava acostant al final del passadís, sentia que la fredor i l'atmosfera estancada de l'altra banda de la porta es feien més presents, quasi tàctils. Quan va arribar a l'alçada de la porta, va reunir prou valor com per deixar-la de banda i dirigir-se a l'aparcament. Abans que res, volia comprovar que el cotxe estigués bé i que, realment, al local no hi havia ningú.

La Magda portava estona mirant el telèfon de la seva taula. Volia trucar en Pere, però no gosava. No volia espantar-lo. S'imaginava a ella mateixa en aquell lloc sinistre i fosc, rebent per sorpresa una trucada al mòbil. No li faria gaire gràcia. Així que intentava distreure's amb la paperassa i amb l'ordinador. No entraven clients, i els minuts s'eternitzaven, espessos, al rellotge. Finalment, no ho va poder evitar. Va agafar el telèfon i va trucar el Pere.
Al tercer truc, el telèfon va deixar de sonar. Un xiulet agut va precedir a un esclat de brunzits i sons desagradables. La Magda es va apartar l'auricular de l'orella, adolorida per l'agudesa del xiulet. Va penjar i ho va tornar a provar. La veu mecànica de l'operadora li deia que el telèfon mòbil al qual trucava era apagat o fora de cobertura, en aquells moments.
Estava decidida a sortir de l'agència, a tancar-la durant una estona per anar a buscar al Pere. Ja era dreta, agafant la bossa i buscant les claus al seu interior, quan, per la porta, va aparèixer una dona gran que acostumava a contractar les vacances amb ells (segons deia, anar amb l'IMSERSO la deprimia), i la va saludar amb jovialitat.
-Bon dia, maca. Com anem?
-Miri, senyora Antònia, una mica atrafegats -la Magda va forçar un somriure, però volia insinuar-li a aquella dona que, si solament buscava conversa, havia aparegut al moment menys indicat.
-I el teu marit, on el tens? Mira que és ben plantat, aquell noi...
-Justament ara l'anava a buscar. Haig de tancar una estona, senyora Antònia...
venia per alguna cosa en concret?
-Ah, sí, sí! -va exclamar la dona -Recordo que em vas dir que estàveu buscant una plaça d'aparcament per aquesta zona, per poder baixar en cotxe i no pagar zona blava... és que és veritat: el transport públic és un desastre, i els de la zona blava... aquests són uns lladres... Bé, et volia dir que una amiga meva se la lloga, la plaça.
-Gràcies. Si no l'importa, la trucaré després per a que em doni el telèfon de la seva amiga. Ara n'estem provant una, però no sé si ens la quedarem...
-Ah, bé. I queda lluny d'aquí aquesta plaça que dius? Perquè la plaça de la meva amiga és al carrer d'aquí al darrere, però queda a dalt de tot...
-Bé, està més a prop... -va fer la Magda, neguitosa-. És a l'edifici aquell que hi ha un parell de cantonades més amunt. Allà on han enderrocat les dues cases...
-Ai, nena, què em dius? -va fer la dona, visiblement alterada- Allà? A Cal Fosc?
-Cal Fosc? No sabia que li diguessin així...
-Oh, i tant! -va rumiar la dona, abstreta. Els seu rostre s'havia eixugat en una ganyota esfereïda.
-Què passa?
-Allò és Cal Fosc, sí -continuava balbucejant la dona, que, mica en mica, anava retrocedint en direcció a la porta-... però no pot ser, com heu pogut llogar...? Si fa més de déu anys que...
-Senyora, em vol explicar què diantre passa?
-Ho sento, noia -va acabar per dir la dona, ja gairebé des del carrer-. Ho sento molt!
I va fugir esperitada carrer avall.
La Magda va mirar la porta, estupefacta. Cal Fosc. Què volia dir aquella vella? Fos el que fos, les seves paraules havien aconseguit que es neguitegés encara més. No podia esperar que en Pere tornés. Havia d'anar a veure si el seu marit estava bé.

En Pere caminava per l'aparcament amb lentitud, com si esperés que, en qualsevol moment, de la penombra aparegués una forma inesperada i horrible per atacar-lo. Brandia la llanterna més com una porra que com un punt de llum a on aferrar-se, mentre s'acostava a la columna on l'interruptor semblava l'últim esglaó d'una escala d'incertesa.
Un cop més, se sentia desorientat, malgrat acompanyar-se amb aquell llum precari. Tenia la sensació que no s'acostumaria mai a aquella foscor oberta. Potser el fet de saber que aquell era un espai pràcticament diàfan magnificava encara més la profunditat de la tenebra, igual que feia que els ecos sonessin dispersos i amenaçadors al mateix temps.
Va arribar a la columna i va accionar l'interruptor. Els fluorescents van deixar escapar brunzits i sorolls que semblaven fets per dits colpejant els cilindres lluminosos, i l'aparcament s'il·luminà amb gasiveria.
Amb aquella claror titubejant, la llanterna no era del tot innecessària, així que en Pere no la va apagar. Amb ella arribava a racons que a simple vista no podia examinar i, d'alguna forma, també el feia sentir-se més segur. Va fer un sospir. El Corsa semblava estar bé, així que va decidir fer un volt per l'aparcament per tal de comprovar que no hi havia ningú, que tampoc hi havia res de sobrenatural i terrorífic i que, per tant, la única cosa que perillava en aquell lloc era el seu autocontrol.
Les siluetes dels cotxes es definien durant uns segons quan la llanterna els enfocava. Només n'hi havia un parell davant del Corsa, silenciosos i immòbils com l'oxigen. En Pere va arronsar les celles. Eren els mateixos cotxes que havien pogut veure aparcats el primer cop que havien visitat aquell lloc, i semblaven estar exactament en la mateixa posició que aleshores, com si ningú els hagués fet servir.
Tampoc és tan estrany, coi! -va pensar, tractant de no començar a omplir-se el cap d'elucubracions llòbregues.
Les seves passes ressonaven com si les estigués fent al mateix temps en tres llocs diferents. L'eco es dividia i rebotava contra el formigó, i es perdia en la penombra com la llum que sortia de la llanterna, devorats l'un i l'altra per aquella capa negra i desconeguda que començava a créixer com una fumarada a un parell de metres de la vista i s'espessia fins a donar la sensació de presència física pocs metres més endavant.
En Pere va veure un cotxe que romania aparcat en una de les places més allunyades de la seva. Era un Seat 131 Supermirafiori. Estava tan cobert de pols i de negror que amb prou feines es podia distingir el seu color, tot i que feia la sensació d'haver estat verd en temps remots. També tenia tota la pinta de no haver-se mogut d'allà des de feia dècades. Al portaequipatges, però, hi havia marques a la pols, traços nets que indicaven que no feia gaire que algú havia tocat la xapa en aquella zona, just a prop del pany i els voltants. En Pere va mirar durant una estona aquestes marques, sentint un lleu neguit al seu interior. Observava el maleter fixament, hipnotitzat per aquelles ratlles de netedat traçades a la capa de pols anyenca. Eren indubtablement recents. Una pregunta li creuà la ment, provocant-li un estremiment desagradable: Què hi deu haver, a dins?. Sense saber per què, es va sentir aterrit per qualsevulla que fos la resposta, però, així i tot, no podia deixar de mirar la brutícia acumulada a la xapa del cotxe, les marques recents. Va tenir la certesa de que aquell maleter no estava tancat amb clau, i que només li calia apropar-se i obrir-lo per conèixer aquella resposta aterridora. Involuntàriament, va fer un pas endavant amb el braç estirat, sentint-se atordit per una espècie de funest somnambulisme.
El brunzit el va fer tornar en sí bruscament amb l'enutjosa sensació d'haver perdut la noció del temps. En Pere va apuntar la llanterna contra la lluneta de darrere del Seat com si fos un arma. El canó de llum va il·luminar el vidre polsegós del cotxe. Allà també hi havia marques de netedat que deixaven endevinar les formes difuses de l'interior del vehicle. Estava buit.
El brunzit es va repetir, i aquest cop en Pere va poder distingir-ne la procedència. Venia del passadís d'entrada a l'aparcament. Després de perllongar-se per uns minuts, el soroll es va transformar en quelcom que va fer que se li posés la pell de gallina: música.

La Magda acabava de tancar l'agència i es disposava a creuar el carrer quan va ensopegar amb el propietari de l'aparcament. El cor li va fer un salt fins a la gola i, per un moment, va estar a punt de desmaiar-se.
-Com va? -preguntà el vell. Els seus ulls semblaven radiografiar-li els pensaments, movent-se de forma frenètica d' esquerra a dreta, amunt i avall. Un somriure amable se li dibuixava entre les arrugues del rostre, però tenia matisos que a la Magda no li van agradar- Els agrada la plaça? La troben pràctica?
La Magda no va respondre immediatament. Va mirar per sobre l'espatlla de l'amo de l'edifici -Cal Fosc, no ho oblidis, pensà amb neguit- i després a ell, intentant no semblar una estúpida. Però la veu se li estripà de nervis, i no va sonar convincent quan va assegurar:
-Molt bé, gràcies. Estem molt contents. Ara hi anava, el meu marit m'està esperant.
-Passa alguna cosa? -s'interessà l'home.
-Bé -confessà la Magda-, la veritat és que no ens hi acabem de trobar a gust... La plaça és fantàstica, però l'indret, la veritat, fa una mica de por...
-Ah, és això? -va riure el vell. La seva rialla es va difuminar de seguida, transformant-se en un cloqueig desagradable, mucós -No passa res, dona, a tothom li sembla tètric al principi, tot és qüestió d'acostumar-s'hi. És cert que hi ha poca llum, i que potser hauria de tenir llums d'emergència, i altres fonts d'il·luminació; però, si vol que li digui la veritat, ja tinc pressuposts demanats des de fa temps, i tot plegat costa una fortuna, així que, mentre ningú m'obligui a fer les reformes, prefereixo estalviar-me els calés, no sé si m'entén...
-Sí, és clar, vist així... -va remugar la Magda, que no trobava del tot lícita aquella actitud. Li semblava que, amb els diners que demanava als seus clients, podia invertir en la millora de les instal·lacions, però no volia polemitzar sobre aquell tema. Començava a trobar una explicació pel malnom que havia pronunciat aquella vella. Potser li deien així perquè la gent coneixia l'estat del local. Però, així i tot, el rostre lívid de la seva clienta i les paraules gairebé xiuxiuejades, com temudes, feien que la preocupació pel Pere es mantingués intacta. Volia arribar a l'aparcament el més aviat possible per reunir-se amb el seu marit. De cop i volta es va adonar d'un petit detall: no tenia claus. Com podria entrar si no tenia cap còpia? La resposta a aquella pregunta tenia forma de criatura de masmorra, i se l'estava mirant amb un somriure encara dibuixat als llavis, els braços a l'esquena i els ulls hiperactius.
-Així, tot bé, doncs -va dir l'home.
La Magda no parava de fer-se preguntes de dubtosa resposta al seu fur intern: Què hi feia, allà, el vell? Era casual aquell encontre? Va tenir una desagradable sensació just en el moment en què li demanava al propietari de l'aparcament si li podia deixar unes claus per poder anar a buscar el seu marit. La seva resposta li va despertar una por profunda i inesperada:
-Ja l'acompanyo, no s'amoïni...

En Pere va treure el cap per la porta que donava pas al vestíbul de l'edifici i va mirar entorn, sense abandonar aquella terra de ningú en que es convertia el marxapeu. Subjectava la llanterna a mode de porra i tractava d'aferrar-se a un valor que, cada cop, costava més de trobar. La pudor a antic, la penombra bruta que, a simple vista, semblava relliscar per les parets i per l'enrarit oxigen, l'estat deplorable de la fusteria, allà on es podia distingir, de portes i baranes, contribuïen a aquella pèrdua irremissible de valentia, juntament amb els brunzits interromputs d'allò que podia ser un transistor vell i que s'esmunyien per l'aire com si nedessin a contracorrent a través de la brutícia i la foscor. Cada cop li resultava més plausible la teoria d'una ocupació per part d'algun indigent d'aquell edifici, però aquella no era una certesa que li alleugeris l'angoixa. Continuava tan espantat com al principi, perquè, un cop s
uperades les pors supersticioses, els temors a un perill potencial i absolutament real prenien una forma massa definida com per obviar-los. Però, així i tot, aquell estrany somnambulisme que s'havia apoderat d'ell davant del Seat 131 li bellugava les cames en direcció al vestíbul de l'edifici, que se li antullava l'estómac d'una bèstia gegantina i morta. Potser podia més la curiositat per veure com era allò per dins que les pròpies i raonades pors. Fos com fos, abans que pogués penedir-se'n, ja havia abandonat el passadís de servei i caminat fins el peu de les escales que donaven als pisos, afegint a les seves cabòries un nou argument que fes augmentar el seu valor: en el cas que hi hagués un indigent, el més probable fóra que es tractés d'un vell, de ben segur alcohòlic i de físic aflacat, que s'espantaria en veure'l i li demanaria que no li fes mal o que no se l'emportés detingut.
Va fer una breu passejada pel vestíbul, observant cada detall ronyós amb una barreja de fàstic i llàstima. Havia provat d'accionar l'interruptor del llum, tot i que alguna cosa li deia que seria inútil, tal com va poder confirmar. Les parets es podrien sota un paper pintat que semblava una pell antiga rebentada de nafres; unes bústies metàl·liques, amb els noms esborrats, es retorçaven oxidades a un pas del despreniment, i dibuixaven estranyes formes a la paret, com de ganyotes o udols silenciosos. El terra s'ofegava sota capes de greix i pols. Corrien per sobre el mosaic paneroles espantadisses que esquivaven els cadàvers eixarrancats d'altres congèneres, abans de perdre's per les escletxes més insospitades d'aquella foscor gèlida i tancada que feia olor a ranci i a humitat. Enlloc es podia veure o endevinar la presència de cap espirall que ajudés a ventilar o a il·luminar ni un sol racó, i l'espai s'alimentava únicament de la claror que s'escapava de la llanterna i la que travessava l'espessor dels vidres tintats i esmerilats de la porta d'entrada a l'edifici, que no era molta. No hi havia ascensor.
En Pere va sentir un calfred. Feia uns minuts que la música havia deixat de sonar, però els brunzits d'estàtica no s'havien aturat. Va tornar a dirigir-se a l'inici de les escales, va recolzar una mà a la barana malmesa i polsosa i va posar un peu indecís sobre el primer graó.

Caminaven sense parlar en direcció a l'edifici propietat del vell. La Magda se'l mirava amb una barreja desagradable de por i desconfiança. Censurava els seus propis pensaments, però no podia evitar culpar aquell home de l'estat de l'aparcament, motiu bàsic i gairebé únic de la seva preocupació.
-Ara no tinc cap clau de la porta del garatge -va observar el vell, absent-. Haurem d'entrar pel portal i obrir la porta de servei. Algun cop ho faig, de tant en tant.
-Com ahir, durant la tempesta -va fer la Magda, desitjant que el vell li respongués afirmativament.
-Ahir va ploure? -va preguntar l'home, sorprès.
-Sí -va dir la Magda. La veu li tremolava lleugerament-. Que no va baixar a l'aparcament, vostè, ahir al vespre?
-No, jo ahir no hi era, a l'edifici -va remugar l'home. El seu to de veu havia adquirit un matís desconegut, greu. De sobte es va tancar en un silenci encara més pregon, semblava meditar sobre temes d'una transcendència que anava més enllà d'una simple tempesta.
La Magda anava a obrir la boca per dir-li que fes memòria, que no podia ser perquè el seu marit i ella van sentir com algú obria la porta del garatge i sortia del vestíbul. Potser no se'n recordava, però no hi havia cap altra explicació: només ell ho podia haver fet.
Abans que pogués formular ni una sola paraula, arribaren als peus d'aquell edifici, dret i gris entre els dos enderrocs, absorbint la llum del sol com una gegantina ombrel·la prismàtica de formigó i mals auguris. Cada cop que la Magda veia aquell volum compacte de finestres fosques, envoltat de runes, i pensava que estava deshabitat, un calfred s'apoderava d'ella, juntament amb una sensació de perill i incògnita. Mai li havia passat res de semblant. Si reflexionava en tot el què havia succeït durant les últimes hores, no trobava cap motiu de pes que l'induís a sentir aquell desassossec, però, malgrat tot, no se'l podia treure de sobre.
-Ja hi som -va dir l'home. Ficava les mans a les butxaques dels seus pantalons pretèrits com si l'urgís trobar la clau. La buscava a la jaqueta i novament als pantalons. La Magda es neguitejava per moments. Finalment, de la butxaca del darrere, es va treure una deslluïda cartera de cuir. La va obrir per agafar una enorme clau rovellada que semblava poder obrir aquella masmorra imaginària on situaven aquell vell la Magda i en Pere i la va introduir al pany del portal.
-Veu? -va fer el vell, que dibuixava un somriure indesxifrable- Aviat haurà deixat de patir pel seu marit...

La fredor s'apoderava de l'atmosfera de mica en mica. A un parell de graons del primer replà, la penombra es gelava i es cobria d'engrunes de pols al vol que, enfocades pel raig bellugadís de la llanterna, semblaven petits insectes amb fotofòbia. L'olor rància s'estancava progressivament i començava a tenyir-se de matisos més esdolceïts, com de brossa en descomposició. En Pere sospità que no trigaria gaire a trobar-se amb alguna rata, i del que es podia desprendre de la fortor, tant podia ser que estigués viva com morta.
A la paret del replà, unes lletres adhesives havien indicat un dia que allò era l'entresol. Amb la llanterna, en Pere va resseguir l'escriptura de la paret. Les primeres lletres ja no existien. Algú, o el propi temps, les havia fet desaparèixer, però la marca romania estampada a la paret. Només sobrevivien els tres últims caràcters, composant una incongruent paraula: SOL. En Pere continuà il·luminant la paret fins que va llegir quelcom que li va glaçar l'alè. Just després d'aquelles tres lletres, algú havia escrit un altre mot, amb traços insegurs i gruixuts, en un color que, a la llum de la llanterna, semblava vermell: NO.
Un nou soroll d'estàtica va disparar-li els batecs del cor. En Pere enfocava amb la llanterna aquella estranya negació al sol, entre aterrit i fascinat, quan va distingir aquell brunzit. Ara es va convèncer que es tractava d'una ràdio perduda entre dials, sense sintonitzar. I també va tenir clar que procedia d'algun lloc d'aquell mateix replà.
Encara aferrat a la barana de l'escala, va apuntar amunt amb la llanterna i va treure el cap per intentar travessar una foscor que semblava empassar-s'ho tot. No hi va distingir res. Només va sentir una corrent d'aire que descendia pel forat d'escala, transportant amb ella espesses bafarades d'olor a descomposició.
Al replà de l'entresol només hi havia dues portes. Una d'elles semblava haver resistit el pas del temps amb una certa dignitat. La superfície fosca i llisa es mantenia tancada i pràcticament intacta. En Pere va pensar que potser aquell pis encara era utilitzat per l'amo de l'edifici i que, probablement, era l'únic que no estaria destrossat o podrit. Se'n feia creus, en tal cas, que aquell home pogués passar ni un sol minut en un ambient tan tètric i pudent, però no era el primer cop ni seria l'últim que quelcom així passava. Havia sentit a parlar de la Síndrome de Diògenes moltes vegades, als Telenotícies. Es trobaven sovint persones que vivien envoltades de deixalles, i en moltes ocasions, resultaven ser gent que tenien grans sumes de diners acumulades al banc o al propi domicili i que ni tan sols eren conscients de la seva riquesa.
Durant uns moments va estar enfocant l'espiell, preguntant-se si hi hauria algú a l'altra banda. La pregunta li va desfermar novament totes les alarmes interiors. Va apagar la llanterna i es va deixar devorar per la foscor. Escoltava.
Després d'uns moments de no sentir res més que la seva angoixa palpitant-li al mig del pit, va tornar a engegar la llanterna. No havia sentit cap soroll, però no podia deixar d'imaginar-se que algú, en aquells instants, mirava per l'espiell.
Malgrat la por, alguna cosa dins seu l'obligava a continuar endavant. Potser si no ho feia s'acabaria tornant boig. Havia de vèncer el temor bàsic i irracional que li cridava, des d'algun indret més enllà del seu cervell, que abandonés aquell lloc a corre-cuita.
Va enfocar l'altra porta fent lleugers moviments negatius amb el cap. La imatge era totalment oposada a l'anterior. La fusta, podrida i descolorida, penjava desconjuntada d'unes frontisses que estaven en el mateix estat lamentable que les bústies del vestíbul, però així i tot composaven una intenció de porta, un desig apagat de mantenir-se en el seu estat primigeni més aviat patètic. Aquell forat semblava una boca oberta a un altre tipus de foscor, una boca desdentada que mostrava les genives malaltes del guix ennegrit, i insinuava un horror desconegut que brunzia com una ràdio mal sintonitzada.
S'enfrontava a aquell forat amb la determinació que posaria punt i final a aquell assumpte (fent fora al rodamón que havia envaït l'edifici i que potser es dedicava a obrir els cotxes de l'aparcament), amb la convicció que, d'aquella forma, espantaria també les pors que l'havien turmentat la nit anterior.
Així, en Pere es va aferrar a la llanterna com si en ella residissin tot el seu valor i la seva força i va caminar cap a l'interior d'aquella boca podrida, sense parar atenció a les taques fosques d'esquitxos antics que s'encrostaven a tot voltant de la paret...

La realitat havia començat a fer-se flonja, a tremolar com si es fongués entre onades d'olor a medecina i pell rància impregnada d'aigua de colònia, just en el moment en que el vell havia obert la porta i l'havia deixat passar educadament. Un sacseig, una pressió al coll (el braç d'aquell home se li havia cargolat com una serp), pèrdua de força, d'equilibri, de consciència, precediren a la foscor més absoluta, més encara que la que havia pogut endevinar abans de perdre el coneixement, la que regnava al vestíbul arcà d'aquell galdós edifici.
Ara, la foscor continuava present, un cop recuperada la
consciència, però no era tan espessa com cap de les anteriors. La Magda endevinava la figura del vell mirant per l'espiell. Sentia el cap pesat, com si un líquid espès basculés d'una banda a l'altra cada cop que el movia, xocant contra les seves oïdes i fent-les palpitar. Durant uns segons li havia semblat veure un raig de llum que s'escolava pel petit forat des de l'altra banda de la porta, creuant el rebedor com una esperança que s'havia dissipat tan ràpid com havia aparegut.
No entenia res de res i el seu cervell estava tan entumit que amb prou feines processava la informació innegable que es trobava emmordassada i lligada de mans i peus al terra. Només comprenia que els seus pitjors temors s'havien fet realitat i aquell home no era, precisament, un ancià innocent.
I què se n'havia fet, del Pere? Era evident que es trobava en perill, però, en quin tipus de perill? La Magda tenia ganes de plorar. Es sacsejava al terra, pronunciant paraules inintel·ligibles contra el drap que la silenciava. S'adonà que li havien introduït quelcom raspós a la boca, alguna cosa que li dificultava encara més la respiració i la paraula. S'ofegà en una arcada d'impotència.
-Calla! -va xiuxiuejar el vell, acostant-se-li i ajupint-se per fitar-la des d'uns ulls encesos com teies- Saps què? Pensava que, a hores d'ara, ell ja s'hauria encarregat del teu maridet, però sembla ser que vol jugar-hi una mica... Si fas soroll i el teu home intenta entrar aquí, espatllarem la diversió, així que no diguis ni "mú", entesos?
El vell la va agafar de l'espatlla amb una força inesperada i la va sacsejar bruscament.
-Entesos? -va repetir.
Ara la Magda sí que somiquejava. Les llàgrimes li rodolaven per les galtes i es perdien per sota la mordassa. Què estava passant, allà?
I qui era ell?

Acompanyant a la ràdio, a l'aire enrarit del passadís també brunzien mosques i altres insectes. El terra era una autopista per a paneroles. Quadres despenjats deixaven a la vista marques esclarides al paper pintat. Una consola al rebedor, coberta de pols, insinuava una vida llunyana, unes claus sobre un plat de vidre que ara ja no hi eren, ni les unes, ni l'altre; una salutació. Quelcom viu. Però poca cosa més que una insinuació hi quedava ara. L'aire agonitzava, espès i famèlic, la foscor malaltissa, tenyida d'una mena de tel marró líquid i pretèrit el devorava.
En Pere ho observava tot amb incrèdula reverència. Semblava mentida que es trobés en aquella situació tan estranya. Comandat per un impuls irracional, caminava pel deteriorat habitatge amb la palpable certesa que allò que feia no era ni legal ni assenyat, però així i tot, es veia incapaç de girar cua i marxar. El deteriorament general conferia a aquell ambient una pàtina d'irresistible hipnotisme, exercint en ell un efecte semblant al que exerceixen els ulls d'una cobra sobre un petit ratolí.
Quan va entrar a la sala d'estar, aquella sensació d'estar immers en un malson surrealista es va accentuar brutalment; el temps mateix va semblar aturar-se i quedar concentrat en el brunzit del transistor que en Pere va localitzar ràpidament sobre la taula del menjador. Però no va ser aquell objecte el causant del seu esglai, sinó la figura que a la gatzoneta i també sobre la taula, li donava l'esquena mentre semblava menjar alguna cosa. Emetia uns sons estranys però que en Pere va reconèixer de seguida com els que havien escoltat la nit anterior, a les fosques, al passadís d'accés a l'aparcament. Aquells xiulets ofegats i roncs de llim obstruint conductes.
En Pere es quedà petrificat davant la visió d'aquella silueta. Els seus ulls recorregueren l'estança, trobant cada ombra amenaçadora. Havia abaixat la llanterna sense adonar-se'n i l'escassa claror (per no dir nul·la) que aconseguia traspassar la negror de les finestres, accentuava la tenebrositat de les formes fins transformar l'espai pudent i tancat del menjador en el cau d'una bèstia incongruent.
En Pere, víctima, malgrat tot, d'aquella hipnosi absurda, va fer una passa endavant, creient encara (tot i que cada cop més feblement) en la possibilitat que aquella cosa que hi havia sobre la taula podia ser un indigent espantadís. Va copejar de manera involuntària la porta que separava la sala d'estar del rebedor amb la llanterna, i el soroll va desfermar al seu interior un terror que havia estat latent des que havia entrat a l'edifici, un terror que gairebé li feia mal al pit, físic i inapel·lable.
Però encara va comprovar que es podia estar més aterrit; al mateix temps que aquella silueta feia mitja volta i el mirava, el cor se li aturà a la gola i la raó se li va estripar com un llençol ressec sotmès a una tibantor excessiva.

El vell l'estava arrossegant cap a una habitació tot remugant. La Magda es resistia bellugant les cames lligades com es mouria un peix fora de l'aigua. Una sola paraula l'inundava la ment, "Ell", i feia que se li accelerés el batec del cor. Les llàgrimes li rodolaven per la cara i xopaven la mordassa.
Van arribar a una habitació buida i el vell la va fer rodolar fins que topà amb una paret.
-Estic segur -va dir, enigmàtic, el vell- que no has vist mai ningú com ell, noia. ¿Saps què és la por? Potser jo te'n faig, però això no és res, t'ho prometo. El teu marit se'l trobarà, i ell també sabrà què és la por de veritat.
La Magda es va regirar, histèrica, al terra. Barbotejava sota la mordassa, intentant maleir aquell vell i, al mateix temps, demanant-li alguna explicació. Res més que un grunyit esmorteït aconseguia traspassar el drap que li tapava la boca.
-¿Qui és, ell? -va fer l'ancià, que va semblar llegir l'interrogant als ulls de la Magda. Un somriure ominós aparegué al seu rostre, al mateix temps que responia la pregunta formulada a la mirada de la dona amb una altra pregunta-: ¿Creus en els vampirs, noieta?

La imatge de l'ésser que en Pere va il·luminar fugaçment amb la llanterna va trepanar la seva raó com un so extremadament agut perforaria un timpà. Els pocs instants que el va poder veure se li antullaren com els més terrorífics i, al mateix temps, els més inversemblants de la seva vida. Aquella cosa llunyanament humana, ajupida com una bèstia sobre la taula atrotinada del menjador, subjectava amb la boca un enorme tros informe del que, indubtablement, era una víscera. El seu rostre semblava haver estat arrasat per un foc cruelment localitzat. El nas havia desaparegut, víctima d'aquest teòric foc, deixant a la vista un parell de forats de calavera per on s'escapava, junt amb una barreja de sang i pus, aquell soroll d'ofec líquid tan desagradablement conegut. Semblava que tota la seva boca eren dents; els ulls no tenien parpelles i s'obrien envermellits sota unes poblades celles canines, just a sobre dels pòmuls prominents i també peluts.
L'ésser va semblar sentir-se ferit pel raig de la llanterna i va saltar de la taula en direcció a un racó més fosc de l'estança. Un recorregut semblant al que realitzà el seny d'en Pere dins la seva ment.
-Sang -va fer aquella cosa des del seu amagatall. La seva veu va sonar afectada i estranyament infantil, convertint aquella pregunta en una interrogació i una exclamació esperançada al mateix temps.
En Pere s'havia quedat glaçat a l'entrada del menjador. Subjectava la llanterna encara enfocada al buit que, segons abans, havia ocupat la criatura. Li tremolava el pols, fent que el raig de llum vacil·lés enfocant fragments de paret. No parava atenció a les paraules gargotejades amb traços irregulars. Ara il·luminava fetge, després apuntava la llanterna cap a un tros de paret on el mot foscor es multiplicava fins gairebé fer desaparèixer el color de la pintura original.
Allà, la pudor quasi era física. Dolça, rància al mateix temps. Com d'animals morts.
-¿Qui és vostè? -es va sentir dir, com si no hagués parlat ell mateix.
Hi va haver un silenci només trencat pel brunzit de la ràdio. En Pere va recuperar el domini de la llanterna i la va començar a moure com si pogués utilitzar-la com una espasa. El raig de llum il·luminava, frenètic, mobles, quadres, paraules escrites a les parets. I, tot d'una, tornà a il·luminar aquell rostre demoníac, que travessava la foscor dibuixant una ganyota famolenca. Ara que s'acostava, en Pere entenia per què li semblava que aquella boca era tota dents, i és que els llavis i les genives havien desaparegut com el nas i les parpelles.
-Jo sóc el diable -xiuxiuejà la criatura-, i tu ets el menjar.
L'ésser va saltar a sobre el Pere abans que ell pogués reaccionar. La llanterna va caure a terra i va rodolar fins topar contra una de les potes de la taula, on va aturar-se, enfocant el tros de víscera que la criatura havia estat devorant abans d'abandonar-lo per una peça més gran.
Un alarit es va obrir pas per la foscor enrarida, travessant el replà i la porta tancada del pis on la Magda, esgarrifada, arrencà a plorar un altre cop, acompanyant la rialla macabra de l'ancià que la mantenia presonera.

El vell va seure a terra, davant la Magda, amb les cames creuades i els braços relaxats sobre els genolls.
-Ara no acabo de estar segur que utilitzar la plaça d'aparcament com esquer fos una bona idea. Les coses no havien d'anar així, exactament -va murmurar l'home, reflexiu-. Potser hauríem d'haver continuat amb els immigrants. La gent que passa de matinada per davant l'edifici i s'hi pixa o dorm la mona, o aprofita l'entrada a l'aparcament per passar droga. Normalment, aquesta gent no la reclama ningú. No existeixen, en teoria. Però tampoc era una mala idea. El que passa és que se'ns va acudir després d'uns quants dies sense atrapar ningú. Es passa molt malament, t'acabes desesperant.
El vell va fer una pausa i va tremolar, estremit.
-La porfíria et pot tornar boig, saps? -va fer en un murmuri. Els seus ulls es clavaven en els de la Magda, però semblaven mirar molt més enllà, boirosos- Et destrossa el físic, et converteix en un monstre, en una aberració. Fa que et recloguis, que defugis la
llum, sobretot la del sol, perquè la llum et fereix i et crema la pell com si t'haguessin ruixat amb àcid. Només es pot existir en la foscor… No saps què és veure aquest tipus de degradació desbocant-se al cos d'un fill teu. El meu fill, el meu pobre fill ho va patir, va veure com es convertia en quelcom abominable, víctima d'una malaltia incurable. Aquesta gent, la gent que vivia en aquest edifici, a casa meva, el va rebutjar, el repudiaren sense cap mena de pietat. I això va fer que encara ens tanquéssim més. Amb prou feines sortíem d'aquí, i si jo ho feia era per visitar a un grapat de metges que no em donaven cap solució prou bona per al seu problema. Jo no deixava d'investigar, d'informar-me sobre aquesta malaltia, fins que vaig donar amb la connexió, amb la gran idea: la sang era el camí. Vam entendre quina era la manera de sobreviure. Els metges em parlaven de transfusions regulars, de pastilles, però jo ja no confiava en ells. Havia entès la saviesa antiga que havia trobat, la dels primers malalts de porfíria que, instintivament, van tastar la sang, rajant encara forta i plena de vida, del cos bategant d'un altre ésser humà. Ells foren els primers vampirs. Els autèntics. Dels encontres de la gent dels pobles amb aquests porfírics nasqueren les llegendes de vampirs, que després van degenerar en el concepte actual del vampirisme. De sobte vaig comprendre que, potser, el meu fill no era un malalt, sinó, simplement, un altre tipus d'ésser, amb necessitats diferents a les de la resta. Un escollit.
L'home va sospirar i va esbossar un somriure reflexiu. Es va acostar a la Magda i li va acaronar els cabells. La noia es va remoure a terra, intentant evitar aquell contacte.
-No pateixis. Aviat estarà tot enllestit.
La Magda va fer un gruny ofegat quan el vell abandonà l'habitació. Tot el què havia dit li havia obert una porta a la memòria. La senyora Antònia havia parlat de Cal Fosc i, al principi, aquell nom no li havia dit res. Però, ara que el vell havia parlat de vampirs, la Magda va recordar la notícia. Feia deu anys, just quan ella i el Pere s'havien mudat a aquella ciutat, va succeir quelcom que trasbalsà l'opinió pública. Els titulars parlaven d'El Vampir de Cal Fosc, i les notícies, de la matança que s'havia esdevingut en un bloc de pisos on s'havien trobat els cadàvers oberts en canal i dessagnats de tots els seus habitants. Les forces de seguretat havien detingut un jove terriblement deformat per una malaltia, la porfíria, com a responsable dels fets. El seu pare i ell havien estat declarats alienats mentals en el judici, i atès la particularitat mèdica del fill i el precari estat mental de tots dos, havien estat enviats a un psiquiàtric per complir la condemna, que, pel què es veia, havia quedat en set anys. Durant un temps, es va fer durar l'esgarrifosa notícia; apareixien metges per la televisió parlant dels desagradables efectes dels diferents tipus de porfíria, de la necessitat de transfusions de sang dels malalts, de les deficiències hepàtiques, dels patètics i devastadors efectes de la fotosensibilitat sobre les parts més exposades a la llum, particularment la solar, la vehemència amb que el cos responia fent créixer pèl a zones inversemblants, les més sensibles a la llum; elucubraven sobre les possibles afectacions psicològiques que una malaltia d'aquest tipus podia exercir en una persona. Però, mica en mica, tot aquell ressò es va anar apaivagant fins que, pràcticament tothom, va oblidar els terribles fets.
Tot d'una, la Magda va sentir que defallia. La certesa va colpir el seu cor com si alguna cosa l'hagués colpejat físicament. Moriria. El vell i el seu fill la matarien i li traurien la sang. Aquell monstruós fill que es creia un vampir li menjaria el fetge, com les notícies digueren que havia fet amb les seves víctimes.
I el Pere era allà fora, perdut entre el silenci que havia seguit a aquell crit esgarrifós.
Amb Ell…

Quan aquella cosa li havia saltat a sobre, una onada de pànic el va envair, provocant que xisclés tan involuntàriament com horrísona. Tots dos van caure a terra, moguts per l'impuls salvatge dels moviments d'aquella mena de dimoni que, a vegades, semblava humà i a vegades bèstia.
-Vull el teu fetge -grinyolava, forcejant amb desesperació.
El Pere aviat va comprovar que el seu rival no era tan terrible com el seu aspecte presagiava. No era gaire fort i els esforços que feia per reduir-lo mentre llençava mossegades a l'aire no arribaven enlloc. Va encongir els genolls i va posar les plantes dels peus sobre el pit d'aquell ésser deforme, va empènyer amb tota la força que fou capaç i se'l tragué de sobre, fent-lo volar contra la taula del menjador.
Aquella cosa va topar amb la superfície de la taula i va lliscar amb violència per sobre, fins que la taula desaparegué sota seu i acabà per estimbar-se a terra.
En Pere s'aixecà tan ràpidament com va poder i va recollir la llanterna. El cor li bategava, desbocat, a la gola. Encara sentia l'estranya olor de la pell d'aquella criatura, i el regust amarg i terrible de les gotes de fluid groguenc que s'havien després dels forats del seu nas i li havien caigut als llavis. No raonava amb claredat, només tenia una idea al cap, un pensament que era més aviat un impuls al seu cervell. S'acostà a la criatura i, abans que pogués reflexionar sobre els seus actes, ja li havia colpejat el cap dos cops amb la llanterna.
L'ésser es desplomà, exhalant un sospir ronc i adolorit.
En Pere va mirar la llanterna com si hagués actuat per compte propi i no guiada per la seva mà. El vidre i el metall al seu voltant apareixien tacats de sang. Aquesta visió va semblar reanimar-lo, expulsant-lo d'aquell estat hipnòtic amb el qual havia entrat a la irrealitat del seu encontre. Va reaccionar i va sortir del pis a corre-cuita, marcant al mòbil el número de la Magda.

L'ancià l'havia deixat en aquella habitació i mirava novament per l'espiell. Quan va veure sortir el noi del pis de davant, va haver de reprimir un crit irat. Baixava les escales en direcció a l'aparcament, tot brandint una llanterna en una mà i un telèfon a l'altra. Un telèfon mòbil. Tot d'una li va passar pel cap que alguna cosa no anava bé. El seu fill havia estat esperant que arribés aquell noi al pis de davant, no era normal que en sortís. I menys parlant per telèfon. I el telèfon… se li escapava alguna cosa relacionada amb el mòbil.
-Merda! -remugà quan el va perdre de vista.

En Pere baixava les escales al galop. Havia d'avisar la Magda. Agafaria el Corsa i aniria a buscar-la a l'agència. Després anirien a la policia.
En arribar al replà que precedia a l'últim tram d'escales abans d'arribar al vestíbul, s'aturà. Necessitava aturar-se perquè si no, li feia l'efecte que el cor li acabaria esclatant a les oïdes. No podia concentrar-se ni en buscar el nom de la Magda a l'agenda del telèfon, envoltat d'aquella penombra malaltissa, assetjat pel record del seu encontre amb… no sabia ni què diantres era, allò. Va inspirar profundament, i va expirar lenta, va pitjar el nom de la Magda al telèfon i se'l va endur a l'orella, esperant que sonés el primer to.

El vell remugava i caminava davant la Magda, d'una banda a l'altra de l'habitació, com un lleó engabiat. Se'l veia totalment fora de sí. Tot d'una es va aturar i la va assenyalar amb un dit retorçat com una urpa.
-Com li hagi fet mal, et prometo que et faré patir. I a ell també, ell patirà el doble que tu.
L'amenaça d'aquell home no sonava buida. Un foc tètric li brillava als ulls, i la seva boca traçava una ganyota irada que li tornava aquell aspecte de gàrgola reanimada.
L'ancià va abandonar l'habitació fent llargues passes. A la seva ment es repetia la imatge del Pere manipulant el telèfon mòbil mentre sortia del pis del davant. Les coses s'havien torçat, però no era el primer cop. Ell redreçaria la situació, com quan li va proporcionar l'aliment necessari al seu fill… a costa de la vida dels llogaters del seu edifici. Va entrar a la cuina, va agafar el ganivet més gros que va trobar i va tornar a l'habitació on retenia la Magda.
-Veus això? -li va dir, agenollant-se al seu costat i posant-li la fulla del ganivet a escassos centímetres dels ulls- Estic segur que creus que li clavaré al teu marit, oi? Però no, no puc fer-ho. Quanta sang malaguanyada, no creus? No, no l'apunyalaré. Almenys, no de moment. El ganivet és per a tu…
La Magda va fer un xiscle ofegat; va mirar l'home amb els ulls desorbitats negats en llàgrimes. Es va regirar a terra, negant amb el cap i somiquejant. Tenia la gola seca, els ulls li coïen de tantes llàgrimes vessades. Sentia l'escalfor de la seva pròpia orina als pantalons texans.
-Vaig a veure si li ha passat alguna cosa al meu fill. Si el teu marit l'ha mort, vindré i et mataré amb aquest ganivet. I si és viu… Bé, si és viu, aleshores te'l presentaré. I qui et matarà amb aquest ganivet serà ell.

L'última cosa que en Pere podia esperar era que el telèfon mòbil de la Magda sonés allà mateix, davant seu.
El so procedia del vestíbul, esmorteït però inconfusible. Així i tot, va penjar, incrèdul. El so es va aturar. Va tornar a trucar i el so renasqué a la foscor.
-Però què cony…
En Pere va baixar l'últim tram d'escales en direcció a la música esmorteïda. Prop de la porta d'entrada es va aturar. Als seus peus, la bossa de la Magda es va retallar a la penombra com un mal presagi. No l'havia vist quan havia entrat al vestíbul. Amagada per les ombres, la bossa de la Magda havia passat completament desapercebuda. Es va ajupir per recollir-la, mentre al seu cap es tornava a reproduir el moment en què li havia semblat que algú mirava per l'espiell del pis tancat, a la primera planta. Per uns instants havia estat segur que hi havia algú darrera la porta, mirant.
No, Magda, per què has vingut?, va pensar, aterrit.
Va deixar la bossa a terra i es va aixecar, sentint una fúria sobtada. Aquella sensació va ofegar per complet el pànic i el va impulsar a pujar
a salts les escales, aferrant la llanterna amb més determinació que mai. Mentre pujava anava cridant la Magda, més desesperat a cada graó que deixava enrere.
Quan va arribar a la primera planta, va aturar-se per un moment. A l'esquerra, l'entrada al pis on ja havia estat continuava semblant una boca malaltissa. A la dreta, l'altra porta, ara, era oberta.
Va entrar al pis sense contemplacions, com una exhalació.
-Magda! Magda! -va fer. Anava obrint portes i traient el cap sense cap precaució. La desesperació impedia que raonés amb claredat.
Quan va entrar a l'habitació on la Magda es retorçava al terra, aquell dia que semblava haver començat feia mil anys, va acabar de transformar-se en quelcom totalment irreal.
-Déu meu, Magda! -va exclamar, corrent al seu costat.
Va començar a lluitar amb les cordes per deslligar-la, mentre observava el seu estat físic. La seva dona tenia els ulls inflats i la pell lívida, s'havia orinat a sobre i es retorçava a terra entre crits ofegats. Li va treure immediatament la mordassa de la boca i ella va escopir una bola de drap entre arcades i tosses. Un fil de saliva li aparegué per la comissura dels llavis just abans d'un raig inevitable de vòmit.
Quan va parlar, la seva veu era tan resseca com la sentia a la gola:
-El vell, Pere! El vell és per aquí, i porta un ganivet.
-Tranquila, Magda, no et moguis o no et podré deslligar!
-Diu que ens vol matar, que som… menjar pel seu fill.
-Menjar pel seu fill? -va fer en Pere, relacionant aquelles paraules amb les de la criatura del pis del davant.
-És un malalt de porfíria. Es pensen que és un vampir. Estan bojos, Pere. Són molt perillosos, van matar una pila de gent fa anys.
El Pere va aconseguir deslligar la Magda i la va ajudar a posar-se dreta.
-En tot cas, ara només queda el vell. M'he trobat amb aquella cosa abans i em sembla que l'he mort.
-Oh, Mare de Déu! -va somiquejar la Magda- Ens matarà.
-No si marxem ara mateix! -Va fer el Pere, agafant-la per la mà. Va tibar d'ella, abandonant la delicadesa i substituint-la per l'instint de supervivència.

Quan sortiren al replà, es van sentir estranyament alliberats, com si en aquells moments ja haguessin aconseguit fugir. Però aquella sensació els durà poc: l'aparcament estava a l'altra punta d'aquell món tenebrós i delirant i encara estaven en perill.
Van baixar les escales tan ràpidament com van poder. La Magda encara es sentia marejada pels efectes de la droga que li havien subministrat, i afeblida per la lluita perduda contra les cordes que l'havien empresonat.
Quan van arribar al vestíbul, en Pere va treure les claus del cotxe de la butxaca i va guiar la Magda fins a la porta de servei que conduïa a l'aparcament. Quan l'estava obrint, la Magda va entreveure la seva bossa a terra.
-Pere, la meva bossa! -va cridar.
Per uns moments, en Pere va estar a punt de deixar-la on era. No podien perdre temps en agafar la bossa. Però, d'altra banda, si la deixaven, aquell vell dement podria saber on vivien i anar-los a buscar. Aquesta segona idea va acabar per imposar-se a la primera.
-Molt bé, queda't aquí un moment -va dir el Pere, mirant als ulls la Magda. Li va posar les claus del cotxe a la mà i va intentar somriure-. Sortirem d'aquí, t'ho asseguro.
Va recórrer l'espai que els separava de la bossa com si caminés amb els peus enfonsats en fang. Sentia que la determinació l'estava abandonant i tornava a ser vençuda per la por i el cansament. Es va ajupir i va agafar la bossa. Quan es va girar per tornar amb la Magda, tot es va fer tèrbol.

La Magda va xisclar el nom del Pere quan la certesa la va sacsejar. Per uns segons, allò que estava veient se li va antullar impossible, però aquella sensació es va esvair ràpidament.
Quan el Pere es va girar, el vell va aparèixer per darrere d'ell d'entre les tenebres. Els seus ulls estaven encesos com teies d'odi mentre, amb el ganivet, li tallava el coll al marit de la Magda.
En Pere va sacsejar els braços, ofegant-se en la seva pròpia sang a mida que es desplomava. El vell va deixar anar un crit triomfant quan va notar que la vida abandonava el Pere.
I de sobte, també de la foscor, va sortir aquell ésser de malson. Es va abalançar sobre el coll del Pere, que ara rajava en abundància, i s'hi amorrà amb delit per xuclar-ne la sang.
-Beu, fill, beu! -rigué el vell.
-Si! -va fer la criatura, mirant la Magda. La seva cara deforme estava xopada de sang: la que estava bevent del coll d'en Pere i la seva pròpia, que li brotava tímidament de les ferides obertes al cap- No deixis que s'escapi, pare… tinc tanta gana!
La Magda va reaccionar, lluitant contra la necessitat de quedar-se amb el Pere. La crua imatge del seu marit sacsejat per espasmes mentre aquella cosa li xuclava la sang, li va obrir una ferida a la raó, però també li va activar els instints més primitius. Amb un crit va obrir la porta de servei i va entrar al passadís que duia a l'aparcament.
Quan la porta es va tancar, la foscor la va engolir; un accés de terror claustrofòbic li va congelar el cor quan les claus del cotxe li relliscaren de la mà i caigueren a terra.
Histèrica, es va agenollar i va començar a palpar les rajoles polsoses amb els palmells de les mans. Havia de trobar les claus immediatament, perquè sentia que no tindria forces per empènyer la porta si el vell intentava obrir-la.
Un grinyol va sonar per sobre el seu cap. La porta començà a moure's.
La seva mà esquerra va trobar les claus. Les va agafar i va arrencar a córrer al mateix temps que la porta de servei s'obria.
El vell va entrar al passadís i va deixar que la porta es tanqués, tornant a sumir aquell estret pas en la negror.
-El teu marit ja és menjar pel meu fill -va riure-. Li he obert l'abdomen en canal, em sents? Ara se li està menjant el fetge.
La Magda va desconnectar-se d'aquella realitat horrífica. Només tenia a la ment fugir d'aquell infern. Va girar a l'esquerra i va traspassar l'entrada de l'aparcament , precipitant-s'hi, desbocada.
A les fosques, la Magda es va sentir desorientada. Respirava acceleradament i sentia la presència d'aquell vell envoltar-la. Li semblava que podia estar ja al seu costat, turmentant-la. Gairebé podia sentir la seva respiració.
La mateixa idea que havia tingut en Pere, segles abans, va creuar el seu cervell. Va prémer el botó de la clau del cotxe i els quatre intermitents reaccionaren d'immediat, clivellant la foscor amb llampegueigs ataronjats.
Va córrer en línia recta, intentant no perdre la direcció del punt des d'on havien brillat aquells llums salvadors. Aviat va topar amb el volum metàl·lic de l'Opel Corsa. Per assegurar-se, va tornar a prémer el botó de la clau i el cotxe s'il·luminà des de l'interior. Va obrir la porta a corre-cuita i va entrar al vehicle. Anava a tancar la porta quan notà que l'agafaven pels cabells i tibaven d'ella cap a l'exterior.
-Vine aquí, desgraciada! -remugava el vell.
La Magda es va regirar i va intentar desfer-se de les mans d'aquell maníac. Notava un moviment a la foscor ben a prop de la seva cara. Va entendre que el vell intentava degollar-la com al Pere, però que els seus esforços per alliberar-se, units a la visibilitat nul·la de l'aparcament, ho estaven evitant. Però, durant quant de temps més?
Va sentir la fulla del ganivet a la cara. Una fiblada brillant de dolor li va creuar els ulls com un llamp quan li va obrir un tall al pòmul dret. Amb un xiscle ferit, la Magda va fer un últim esforç i va llençar-se a l'interior del cotxe, provocant que el vell li arrenqués un floc de cabell en deixar-se anar.
Adolorida i plorant, la Magda va tancar la porta d'un cop i va accionar el tancament centralitzat. Va necessitar les dues mans tremoloses per posar la clau al pany. Va arrencar el cotxe i va intentar posar una marxa sense ni tan sols embragar. Una rascada ferida i un sotrac van precedir a la calada del motor.
-Merda! Merda! -xisclà la Magda.
El vell va aparèixer novament al costat de la porta del conductor i va picar el vidre amb violència amb els punys, arrencant nous crits a la Magda.
Un nou intent va posar el cotxe en marxa, però, aquest cop, la Magda va oblidar-se dels llums. Va giravoltar el volant sense rumb per la foscor fins que va topar lateralment amb alguna cosa.
-Collons! -bramà la Magda. Va tornar a arrencar el cotxe i va posar els llums. Es va passar els dits pel tall del pòmul i se'ls va mirar, encara sense ser capaç de pair tot el que estava passant. Va mirar a la seva esquerra, per veure amb què havia topat i va veure la part del darrere del Supermirafiori. El portaequipatge estava obert i el que va veure al seu interior va fer que el vòmit intentés tornar a aflorar.
L'estreta caixa rectangular del maleter apareixia plena de membres amputats, sangonosos. Cames i braços s'entrellaçaven en un espectacle dantesc. Un tronc obert en canal s'oferia com una macabra peça de carn d'escorxador. Al racó més fosc, uns ulls aterrits però mancats de vida, llençaven un crit mut des d'un cap que apuntava entre la troca de carn i sang dels altres membres.
La Magda va reprimir les arcades i va accelerar en direcció a la porta de sortida. De sobte va frenar en sec. El vell s'interposava entre ella i la porta.
-Fill de puta! Tros de cabró! -va escopir. El vell brandia el ganivet i cridava, desafiant-la.
La Magda trepitjà el pedal a fons, fent xisclar les rodes a l'atmosfera de l'aparcament. Els fars van il·luminar el breu trajecte fins arribar al punt on romania el vell com els làsers d'un míssil teledirigit.
En l'últim segon abans de l'impacte, la Magda va tenir un acte reflex. Una rauxa pregona cridava contra una necessitat més pregona encara, la de matar, oposant-se a cometre aquell acte. Però ja era tard. El cotxe va topar de ple amb el cos del vell, que pensant fins el darrer moment que la noia no seria capaç d'atropellar-lo, es va mantenir a la seva posició fins que fou massa tard per a ell també.
El cos de l'home es va elevar com una fulla empesa pel vent, va
xocar contra el vidre davanter del cotxe, esquerdant-lo, i va rodolar pel sostre fins caure al terra al seu darrere. Els seus ossos es trencaren com branques seques; amb les cervicals totalment destrossades, el seu cap s'estimbà contra el ciment, congelant per sempre en aquell rostre la ganyota irada d'una gàrgola caiguda des d'una cornisa.
Aquell impuls d'última hora va fer que la Magda fes un cop de volant que no volia fer. Va intentar redreçar el cotxe, frenant i girant el volant en la mateixa direcció en la que estava derrapant, però el Corsa va marxar del seu control i va acabar per estimbar-se frontalment contra la columna que hi havia a prop de la sortida. L'airbag va saltar contra la seva cara, evitant que es colpegés contra el volant. Si hagués anat a més velocitat, hauria sortit disparada, però el cotxe havia arribat a l'impacte prou frenat com per que no succeís això.
Més per l'esgotament que pel propi impacte, la Magda estava a punt de rendir-se a la inconsciència quan va recordar que encara corria perill.
Va provar d'arrencar el cotxe novament, però el Corsa va estossegar un parell de vegades abans d'ofegar-se.
-No, ara no! -va plorar la Magda.
Va tornar a girar la clau i el Corsa es va posar en marxa, però s'aturà al cap de pocs instants.
Tot d'una, un udol li va gelar la sang. Va ser un crit gairebé animal, ferit i irat al mateix temps. Podia haver estat el crit d'una bèstia moribunda si no hagués articulat una paraula:
-Paareee!
La Magda va mirar per sobre l'espatlla i va intuir una silueta ajupida a terra, més o menys pel punt on havia caigut mort el vell. Va tornar a girar la clau i el cotxe esbufegà novament. Una nova mirada per sobre l'espatlla va servir per comprovar que la silueta ja no hi era.
-Cony de màquina! -bramà la Magda, girant novament la clau.
El cotxe es posà en marxa després d'uns estossecs queixosos. Durant uns segons va semblar estar a punt de parar-se novament, però la Magda va posar la marxa enrere i va pitjar l'accelerador abans que el vehicle tornés a aturar-se.
I, aleshores, es va adonar d'una cosa que va fer-la gemegar de desesperació: si volia obrir la porta de l'aparcament, havia de baixar la finestreta, prémer el botó i esperar que el mecanisme d'obertura fes la seva feina.
I tot això amb el Vampir de Cal Fosc lliure per l'aparcament.
Armant-se de valor, la Magda maniobrà fins col·locar-se a l'alçada de la columna, tan a prop del botó com va poder.
Però, encara que la separaven pocs centímetres d'aquell polsador, no va poder baixar la finestra. Al costat de la columna, més a prop de l'interruptor que ella, l'ésser més horrible que mai hagués vist la mirava amb uns ulls vermells i una fúria assassina encesa al rostre demoníac. Tot ell estava xopat de sang (la sang del Pere) i semblava esperar el moment en què la Magda tragués el braç per la finestra amb autèntica ànsia.
La Magda va arrencar a plorar. Mirava la porta de l'aparcament i el botó alternativament, intentant no veure aquell rostre repulsiu que la mirava amb impaciència.
Va arribar la comprensió. La tensió mental a què havia estat sotmesa, com si alguna cosa al seu interior tibés d'ella des de dos punts oposats, va acabar per estripar-la. Va entendre que, en aquelles circumstàncies ja era més morta que viva, així que no perdia res arriscant-se a obrir aquella finestra i prémer el polsador. Tremolant, va acostar la mà dreta al botó de l'alçavidres elèctric, preparant l'esquerra per a sortir disparada cap a l'interruptor. Somiquejava. Li costava respirar. No mirava a fora perquè cada cop que veia aquell rostre se li apareixia la imatge del maleït vell degollant el Pere per a que el seu fill li xuclés la sang.
I, finalment, baixà el vidre.

Tot va passar molt ràpid.
Just en el primer moment en què la Magda va poder passar el braç per sobre el vidre en descens, el Vampir de Cal Fosc va saltar des de la seva posició al costat de la columna. Va aferrar el braç de la Magda i va tibar d'ell cap a fora com si li volgués arrencar. La Magda va xocar amb la porta del cotxe, però va fer un esforç per arribar al botó que obriria la porta de l'aparcament. Els seus dits van tocar la superfície del polsador i el van fer moure feblement, just abans que el vampir mossegués el braç amb virulència.
El xiscle de dolor va reverberar per tot l'aparcament, ofegant per un moment els últims estossecs que va fer el motor del cotxe abans d'aturar-se.
La criatura va deixar anar el braç només un instant per intentar aferrar-lo millor abans de tornar a atacar. La Magda, convençuda del seu fracàs i de que no tindria una segona oportunitat, no va ni tan sols intentar tornar a entrar el braç al cotxe i tancar la finestra.
Però, de sobte, un soroll d'engranatges inundà la foscor. La porta s'obria!
La Magda va recuperar l'esperança, al mateix temps que el vampir, desconcertat, es girava en direcció al soroll dels engranatges.
La claror del dia va entrar com un torrent davant dels seus ulls, ferint salvatgement la pell del vampir quasi immediatament. La Magda va tornar a entrar el braç al cotxe i va pujar la finestra, mentre observava com es retorçava de dolor i pànic aquella criatura, entre crits i petits esclats de flames a la seva pell.
El va sentir xisclar mentre s'allunyava, buscant un lloc on la claror del sol no el toqués.
Aquell era el moment.
Va sortir del cotxe i va caminar en direcció al cos del vell. Sabia que el ganivet no podia estar gaire lluny i, efectivament, a pocs metres del cadàver, el va veure.
La claror retallava els objectes com si els donés vida. La foscor de l'aparcament retrocedia en retirada i condemnava al fill del vell, que cridava cada cop més i en un to més agut. No trobava un lloc on amagar-se del sol.
Encara escoltava els xiscles d'aquell dimoni quan va aferrar el ganivet. Es va encaminar en direcció al crits, lluny de si, actuant per una inèrcia dement que l'obligava a continuar endavant, a no aturar-se fins que no hagués fet allò que es proposava.
Els crits eren cada cop més propers. La Magda caminava gairebé somnàmbula, amb el ganivet a la mà dreta. L'avantbraç esquerre li llençava fiblades de dolor que ella ignorava.
El va veure, en posició fetal contra una paret, donant l'esquena al sol. Udolava de dolor, embolcallat en un fum estrany i lànguid que feia una pudor indescriptible.
La Magda s'acostà a poques passes d'aquell dimoni. Encara el veia amorrat al coll del Pere, xuclant la sang que rajava del tall que aquell ganivet, ara a les seves mans, havia obert.
Bramant, la Magda es va precipitar sobre el vampir, tibà dels escassos cabells que poblaven el seu crani ferit, per tirar-li el cap enrere i li passà el ganivet per sota la barba, tallant-li el coll d'una manera tan neta com brutal.
Va deixar anar el ganivet i els cabells de la criatura, esfereïda. Un doll de sang esquitxà el terra i s'escampà lentament; el vampir va emetre un cloqueig horripilant mentre la llum solar li continuava inflamant la pell purulenta, fent-la fumejar.
Encara moguda per aquella inèrcia, va tornar al cotxe i es va deixar caure al seient del conductor. Plorava, convulsa, i reia a l'hora. Sentia que s'estava tornant boja.
De sobte, va sentir una urgència salvatge per marxar d'allà. No estava disposada a tornar-se a quedar atrapada i a les fosques dins d'aquell aparcament.
Va aixecar els braços per aferrar el volant, però va cridar de dolor quan intentà moure l'esquerre. Va girar la clau però el cotxe no va fer cap mena de soroll. No seria possible arrencar-lo.
Va tornar a sortir del cotxe. Marejada, va caure de genolls a terra.
Quan pensava que no tindria forces per aixecar-se i caminar, els engranatges de la porta van tornar a posar-se en marxa.
-NO! -va cridar.
Es va aixecar i va córrer cap a l'exterior a la velocitat en què es corre als malsons. Creia que no arribaria, però ho va aconseguir. Va sortir al carrer poc abans que la porta s'acabés de tancar a la seva esquena.
La Magda es va tornar a desplomar a la vorera i va arrencar a plorar.
Encara va tenir temps per veure arribar els primers cotxes de policia abans de perdre el coneixement.
Arribaven alertats per la trucada d'una senyora gran que no havia volgut identificar-se quan va fer la denúncia...