La persiana

L'Enric i l'Eva s'havien casat i estrenaven una casa nova. De seguida que s'hi van instal·lar, ell es va acostumar a baixar la persiana del menjador cada vegada que havien de sortir, però, convençut de que es podia encallar fàcilment, l'estirava avall amb la mà mentre n'accionava el mecanisme. Un dia, l'Eva s'ho mirava escèptica des del marc de la porta del menjador, i es va adonar que ell no deixaria mai de ser tan tossut, i per tant, aquella escena estúpida es succeiria un dia rere l'altre, per sempre més. Ja s'havia convertit en un símbol de la seva relació. "La vida és ridícula", va pensar. Quan es va imaginar l'Enric repetint aquell moviment milers de vegades, per tota l'eternitat, li va venir una mena de vertigen. Es va recolzar ben fort contra la paret.
Quaranta anys més tard, l'Enric baixava la persiana del menjador ajudant el mecanisme manualment i l'Eva observava el gest inútil des del marc de la porta del menjador. Quan ell va acabar, ella se li va acostar, es va posar de puntetes i li va fer un petó com els que li feia quaranta anys enrere. "No em guanyaràs", va pensar tot mirant de reüll la persiana abaixada. Perquè, en el fons, el que no estava disposada a suportar era que en tota l'eternitat no es fessin un altre petó com aquell.