La pell de Venus (passió)

El dolor. La ferida palpita. Un regalim carmesí li baixa per la galta. La pols blanca del maquillatge s'estria. El camí marcat amb plor arriba fins l'abisme dentat. De sang i de sal, els llavis sadollats. Llavors, l'home treu la llengua i paladeja el beuratge dionisíac que li raja del pòmul i del nas; com si es tractés del millor vi de la comarca. L'olora, s'hi rabeja amb un delit demoníac; somriu. En un sospir obstinat diu: "Mestressa, crec que mereixo un càstig més categòric." La dona, impassible, aixeca altre cop el fuet de set puntes d'acer i el deixa caure sobre la carn blava del seu esclau. L'home no xiscla, no es queixa, no fuig; només somriu. S'empassa, sense gaire disgust, els fluids que hauria d'escopir. La dona li col·loca la bota de pell negra damunt l'espatlla: "Maleït serf, has pagat amb escreix el teu error. És l'hora del sopar!" Ell s'agita, dóna mitja volta, i es queda panxa enlaire amb les mans lligades a l'esquena; com una tortuga indefensa que els aborígens volen obrir en canal. Ella es mig asseu damunt el seu rostre amb les cames ben obertes, i fent força amb els budells li crida: "Desgraciat menjamerda, obre bé el forat llardós que et forada la cara perquè tot el que entra ha de sortir!" I ell obeeix a mansalva, no fos cas que es quedés sense el seu àpat nocturn. Un cop l'exercici d'amor s'ha consumat, la dona renta a consciència l'home: tots dos dins la banyera de rajola egípcia, amarats d'aigua bullint perfumada amb pètals de rosa. Mentre l'essència d'opi crema, la dona li cus de viu en viu els traus de la cara, no fos cas que es perdés el dolor de la ferida que palpita amb cada somriure.