La parada d'en Martí

Sota el nuvolós sostre d'aquella gelada nit de febrer, la pluja tritllejava incessantment sobre el transitat empedrat barceloní, tot esmicolant-se i desfent-se entre les precipitades passes de milers de vianants. Entre tot aquell tumult, un home restava assegut a un banc del Passeig de St. Joan, a prop de la parada de metro de Verdaguer. Tot i les alenades d'aire fred esmunyint-s'hi entre els dits, s'esforçava a escriure un missatge SMS des del mòbil. Portava 45 minuts així, fregant amb la punta dels dits unes paraules que, per por de ser llegides, es resistien a separar-se del seu amo.

Amb el rembasme propi de qui és cavil·lós per naturalesa i té por de prendre una decisió fatal, el jove Martí Roig va restar quiet, mullant-se, sospesant què fer ara que, potser, encara hi era a temps d'arreglar tot allò. Però què se suposava que tenia que fer? Tornar enredera i tractar de tornar amb ella? Suplicar-li? I si això l'allunyava encara més de la Carla? Quin sentit tenia ara seguir caminant?... Aquella angunia, desconeguda fins llavors, l'oprimia fins
gairebé ofegar-lo.

La pluja acompanyà l'estat d'ànim del Martí, transformant-se sobtadament en turmenta i abocant-lo a l'opció més sensata en aquells moments: resguardar-se a la gola del metro. Sense dilació s'apressà cap al petit tram d'escales que l'abocà a bon refugi. Davant seu una taquilla de TMB i una màquina expenedora de bitllets, impassibles. Arrecerat finalment de les inclemències del cel, es trobà a si mateix més tranquil, pensatiu, establint un símil entre la seva vida i el metro de Barcelona, ambdues amb una complexitat similar a les rels d'un arbre o a les ramificacions d'una artèria coronària, sempre transitades de camí cap a tots llocs i a cap part al mateix temps. Esbossà un mig somriure davant d'aquella ocurrència i decidí sobtadament d'anar-se'n cap a qualsevol racó de Barcelona. Comprà un bitllet senzill, i a l'endinsar-se a la xarxa de metro es trobà amb dos camins: a un pas seu, la línia groga, a l'altre extrem de la parada i a través d'un llarg passadís, la línia blava.

Decidí provar amb la línia blava, necessitava caminar. On aniria? Tant se li'n donava. Va ésser fondre's amb la multitud que circulava pels subterranis de la ciutat i la seva neurosi començà a apaivagar-se. A cada passa que donava per aquell infinit corredor la seva angúnia anava deixant pas a una relaxada contemplació de l'entorn; els seus sentits eren ara governats pels sons furtius que naixien i morien en aquell passadís, per la visió d'aquell home tocant la guitarra, pel vell esprimatxat de bigoti frondós que amb elegància portava un maletí, per aquella noia vestida tot de negre amb un reproductor mp3, per les rialles dels tres nens acompanyats pels que semblaven ser els seus pares,... aquell xiuxiueig gairebé inaudible, tot allò el reconfortava, tot permetent-li de redescobrir el metro més enllà de la seva estereotipada imatge asèptica, gris i impersonal. Estenent la percepció a si mateix va arribar a qüestionar-se... "I si a la vida hagués agafat la línia incorrecta?". Donant-li voltes a la idea, la calidesa de les passes de la gent l'acompanyà fins al final del túnel, on sense cap motiu en especial trià direcció Horta i esperà durant els dos minuts que la pantalla anunciava que faltaven pel següent comboi. Potser aniria a la Sagrada Família, o de visita a l'Hospital de Sant Pau.

Arrossegat per la inspirada concatenació de pensaments i reflexions que l'assaltaven i a falta de 15 segons pel temps d'arribada estimat, albirà el metro apropar-se a l'estació. Encisat per l'harmonia del escenari mundà que l'envoltava, en aquell precís moment es veié ell mateix emmirallat en la imatge del metro. Calm, però amb determinació, sense controlar la gent que pujava i baixava de la seva vida, en Martí va comprendre que quelcom fos el que la vida li deparés, només tenia que saber qui era ell i quina era la seva destinació, la seva parada final. Per un instant que li semblà etern va despullar-se de les seves pors, reconciliant-se amb la vida.

El telèfon mòbil d'en Martí vibrà: "Té 1 missatge nou". Somrigué per dins i mirà cap endavant.

Les portes s'obriren.