Cercador
La Pàgina en blanc
Un relat de: ihaveareason- Compartir:
Enfrontar-se a la pàgina en blanc. S’ha de ser valent. Costa. I massa. Molts ho hem intentat tot sovint, amb idees que ens semblaven noves (però que, veritablement, eren tòpics) o ocurrències que se’ns presentaven com a interessants (mentida, un fals intent de lucidesa).
Deixant de banda això, quan “la idea”, després de passar per l’examen i l’anàlisi meticulós, ens continua semblant bona, cal trobar la manera com exposar-la. I encara és més difícil. Sobretot quan tens la tendència a sobre analitzar les coses i, conseqüentment a ser redundant i a utilitzar un número exagerat i dispensable d’adjectius.
Tot això comporta, finalment, abandonar. Per aquest motiu parlo “d’enfrontar-se a la pàgina en blanc”; és tot un repte. Fins i tot pot arribar a fer por perquè et pot descobrir una gran veritat: en realitat, no tens res a dir, o com a mínim, res prou interessant. És a dir, tot allò que has pensat, aquella qüestió a què li has donat mil tombs i has enfocat des de tots els punts de vistes que se t’han acudit, acaba essent no-res. Blanc i més blanc. Això tant si t’atreveixes a plasmar-la al paper o no, perquè a mesura que vas escrivint ho vas revisant i ho vas esborrant.
T’adones d’una gran veritat, d’allò que més temies: d’especial res, tòpics i més tòpics narrats de la manera més insulsa i habitual. Fracàs?
Si has vist la pel·lícula d’animació japonesa, o anime, Susurros del corazón (també coneguda com Whisper from the heart o Mimi wo sumaseba) entendràs el meu intent d’explicar-me. La pel·lícula, a grans trets i entre moltes d’altres coses, explica la història d’una nena que sent una gran passió per la lectura i per l’escriptura, i que, alhora, se sent insegura sobre el que escriu: Valdrà la pena? Serà interessant? A on em durà?
S’adona que no ho sabrà fins que realment no ho intenti. Tot això em recorda a aquell acudit (dolent) de l’home que demanava a Déu repetidament que, si us plau, li toqués un la loteria, i Ell li va respondre que si us plau, abans comprés un bitllet. Així doncs, si com a mínim no actuem o no ho intentem, difícilment aconseguirem res: “si sempre fas el que sempre has fet, mai aconseguiràs res de nou” (per ser franca, no estic segura que la frase original fos així, ho sento).
Espero que aquest text no soni pretensiós perquè aquesta no era, de cap manera, la meva intenció. Només volia posar èmfasis en el fet que finalment he trobat el motiu per enfrontar-me a la pàgina en blanc.
No sé cap a on em portarà això, de fet, no sé si (m’)aportaré res. Espero ser constant i arribar-ho a descobrir (per què em dóna la impressió que com menys pretensiosa pretenc sonar, més ho acabo semblant?). Aniré escrivint tot allò que se'm passi pel cap i senti que necessito escriure.
Deixant de banda això, quan “la idea”, després de passar per l’examen i l’anàlisi meticulós, ens continua semblant bona, cal trobar la manera com exposar-la. I encara és més difícil. Sobretot quan tens la tendència a sobre analitzar les coses i, conseqüentment a ser redundant i a utilitzar un número exagerat i dispensable d’adjectius.
Tot això comporta, finalment, abandonar. Per aquest motiu parlo “d’enfrontar-se a la pàgina en blanc”; és tot un repte. Fins i tot pot arribar a fer por perquè et pot descobrir una gran veritat: en realitat, no tens res a dir, o com a mínim, res prou interessant. És a dir, tot allò que has pensat, aquella qüestió a què li has donat mil tombs i has enfocat des de tots els punts de vistes que se t’han acudit, acaba essent no-res. Blanc i més blanc. Això tant si t’atreveixes a plasmar-la al paper o no, perquè a mesura que vas escrivint ho vas revisant i ho vas esborrant.
T’adones d’una gran veritat, d’allò que més temies: d’especial res, tòpics i més tòpics narrats de la manera més insulsa i habitual. Fracàs?
Si has vist la pel·lícula d’animació japonesa, o anime, Susurros del corazón (també coneguda com Whisper from the heart o Mimi wo sumaseba) entendràs el meu intent d’explicar-me. La pel·lícula, a grans trets i entre moltes d’altres coses, explica la història d’una nena que sent una gran passió per la lectura i per l’escriptura, i que, alhora, se sent insegura sobre el que escriu: Valdrà la pena? Serà interessant? A on em durà?
S’adona que no ho sabrà fins que realment no ho intenti. Tot això em recorda a aquell acudit (dolent) de l’home que demanava a Déu repetidament que, si us plau, li toqués un la loteria, i Ell li va respondre que si us plau, abans comprés un bitllet. Així doncs, si com a mínim no actuem o no ho intentem, difícilment aconseguirem res: “si sempre fas el que sempre has fet, mai aconseguiràs res de nou” (per ser franca, no estic segura que la frase original fos així, ho sento).
Espero que aquest text no soni pretensiós perquè aquesta no era, de cap manera, la meva intenció. Només volia posar èmfasis en el fet que finalment he trobat el motiu per enfrontar-me a la pàgina en blanc.
No sé cap a on em portarà això, de fet, no sé si (m’)aportaré res. Espero ser constant i arribar-ho a descobrir (per què em dóna la impressió que com menys pretensiosa pretenc sonar, més ho acabo semblant?). Aniré escrivint tot allò que se'm passi pel cap i senti que necessito escriure.