La nit

Quan el sol s'acomiada engolit pel mar i la lluna es desperta il·luminant el far, ella surt de casa amb els seu vestit de color plata. Alguns diuen que li agrada la solitud i d'altres que no ha trobat l'amor en la joventut. Moltes vegades s'amaga en la foscor dels carrers esperant que no passi res. Molts diuen que ha embogit i que quan veu el sol desapareix amb la nit. Mai parla amb ningú, arrossegant la seva ànima en pena i demanant a la lluna que es quedi amb ella. Quan la nit se'n va plora desconsolada i espera a casa assentada que la lluna la vagi a buscar. Filla de la nit, assegura ser, i tothom sap que no hi ha res a fer. Recorrerà camins sense rumb seguint senyals de fum que la perdran en la ciutat fins l'endemà al matí, ben aviat. Serà llavors quan la trobaran en un banc, pàl·lida, com un full en blanc. Amb un somriure i els ulls tancats sabran que la lluna se l'haurà emportat. I per sempre recordaran aquella dona, amant de la nit, enterrada al costat del seu marit a qui ja no recordava per culpa d'aquella malaltia que la memòria li robava.