La nena i el roure

Hi havia una vegada. Petita, descalça, amb els ulls oberts sense mirar enlloc. Porta els cabells despentinats, plens de pols i de sorra, potser d'algun desert. No té por. Només està cansada, com atordida. Si prova de pensar-ho, no sap d'on ve; ni sap on va. Però sap que ve d'un lloc que era diferent, que estava ple de coses, de colors, de manyacs, d'olor de mar, d'olor de terra, de vida, d'amor. I sap on va. No ho sap del cert ni sap, ara, com arribar-hi. Però sap com és; és ple de coses, de colors, hi ha somriures, fa olor de mar, algú l'espera, algú li vol. Avui però, s'ha perdut i està cansada. Però no té por.

"No ploris", es diu en veu baixa, "no ploris, encara". I apreta les dents i aixeca la barbeta. Ara sí que mira al seu voltant. No hi troba allò que espera veure-hi. Està borrós. Encara està cansada, però poc a poc va fixant la vista, la mirada aprèn a dibuixar les línies d'allò que l'envolta.

-Oh! Estic en una cruïlla de camins.- No hi ha res més, només unes línies marcades al terra que s'estenen en totes direccions. "Alícia al país de les meravelles", pensa. -No recordo haver travessat cap mirall! Hauria d'esperar a veure si arriba algun conill amb un barret? O duia un rellotge...? -.

Mira al seu voltant, però no arriba ningú. Aixeca encara més la barbeta. Ara no pas per sentir-se més valenta, sinó per mirar més lluny. Apreta els punys i s'aixeca de puntetes, petitona com és, s'estira tant com pot. No vé ningú per enlloc. No vé cap conill, ni tampoc la reina de diamants.

A dins del puny hi nota alguna cosa. No recorda haver agafat res, però hi té alguna cosa. A poc a poc, obre la mà. -Què és això?- Li sona haver-ho vist abans, és clar, però no sap on. Encara no se'n recorda.
És una bola de color marró, llisa i setinada. Una bola petita en forma d'ou, ovalada i acabada amb una punxa per un costat. A l'altre costat hi porta com una mena de barret. Sembla una gorreta de llana, o potser una boina. Al centre del casquet hi ha una cueta. És dura, marró, llisa. Se l'acosta al nas i en sent l'olor. Aquella olor li sacseja els sentits. - mare...!- No sap perquè, però ha dit aquesta paraula. Una glopada de sang li puja per les venes, des de l'estòmac, li passa per la gola, li puja pel nas i li envolta el cervell. Sembla que se li encén una llumeta i comença a recordar. Recorda, però no sap què.

Quan torna a obrir els ulls, li torna la serenor. Ara sembla que els camins marcats a la pols es comencen a veure amb nitidesa: un, a la dreta, és un camí aspre i ple de fang, envoltat de vegetació i resseguit per un canal d'aigües lleugerament envalentonades pel suau pendent. Un parell més, al centre, tenen el ferm compacte i serpentegen suaument. Encara un altre, més a l'esquerra, s'estén com un corriol que sembla acabat d'estassar. Encara n'hi ha més, però no veu on duu cap d'ells.

-Què deu voler dir tot això? Cap on dec haver d'anar?- No s'espanta, però li costa prendre cap decisió. Tot i això, comença a avançar poc a poc, fent els passos curts i assegurant cada petjada, com si tingués por de caure. Però no en té de por.

De la mà li cau l'objecte que fins ara sostenia amb força. Com que és rodó, comença a rodolar suaument. Com que no és ben rodó, rodola indecís, ara cap aquí ara cap allà. La nena no li treu els ulls de sobre i, poc a poc, el va seguint. Li sembla que allò deu ser alguna cosa important, sinó no se l'hauria trobat dins de la mà. No en vol perdre el rastre. Alguna cosa li diu que pot ser la manera d'arribar allà on va. Així, l'objecte rodolant i la nena a passets curts però segurs, inicien un curiós viatge.

Mentre segueix l'objecte, no s'adona que han deixat enrere els camins que abans havia descobert. Està convençuda que ara ja no li cal dubtar i que el lloc que busca deu estar molt aprop.

De cop i volta, la bola s'atura. La nena espera que inicii un nou moviment, cap a una altra banda, cap allà on sigui. Si s'atura, no hi arribarà mai. Però l'objecte no es mou, segueix aturat al terra, com si una paret hagués frenat de totes totes el seu recorregut. S'hi fixa millor i s'adona que no és una paret. La superfície és rugosa i clivellada. I no la deixa passar més enllà. A punt de plorar, aquesta vegada sí, es recolza suaument damunt d'aquell mur. És llavors quan la sent. Sent una altra vegada aquella olor. Obre els ulls i alça la mirada enlaire i llavors ho veu. I ara sí que comença a plorar. Plora d'alleujament. Ja sap on és. I no sap si la veu surt de dins l'objecte o si és ella que ho diu, però sent: -mare.


Encara que sigui mentida, així podria haver estat el moment en què vaig néixer.