LA MIRADA PERSISTENT

Hi havia una vegada,
Una noia poc feliç,
On la vida no li donava vida,
On el sol se l’hi havia deslluït.

Ella es tancava a l’habitació,
On la penombra l’ajudava,
A reflexionar sobre els seus errors,
A sentir-se acompanyada.

I li deia a la ignorància,
Que necessitava una ànsia,
Que la ocupés de gaubança,
De tota curiositat sedegada.

Una tarda aïllada,
De la llum de la lluna manifestada,
Va sortir a prendre el baf,
I va coincidir amb una mirada.


Ella va romandre estupefacta,
A aquell moment de desconfiança,
No li era usual percebre una llum de dia,
En la foscor d’una matinada.

Ell, sorprès,
Estrany per l’ardor que hi habitava,
No va poder resistir-se,
En una almoina apassionada.

Ella el va acollir,
i només amb la seva tendresa,
tot li tornà a nàixer,
tot li tornà a brillar.

Molt temps van estar,
Compartint il•lusions,
de les quals provocaven gelosia,
a les promeses anteriors.

Ella es preguntava,
Una qüestió captivant,
“Es sempre que el cel ens mira,
O és ell el que ens està mirant?”

Jo em sento observada,
Intimidada cada instant,
Per un amor impossible,
Criticat per la societat.

Anem a viure junts?,
Anem a fer costat,
A aquell estel aïllat,
Que demana companyia sens parar?

I es que tinc un fil unit,
A un esperit animat,
I si aquest es desenganxa,
Em donarà un cop mortal.

Però per desgràcia,
L’amor ens separà,
Qui ho diría..!,
Que l’estima té tanta maldat.

I com un cop de puny,
Em ve la teva mirada al pensament,
On plorosos ulls hi cauen,
D’un ofec de sentiment.


Encara no hem tornat a parlar,
La melangia dins el cor em reté el pensament,
En un sol desig constant,
De tornar a la mirada del nostre naixement.