La meva mort!

Un relat de: Ferran de Montagut

Introducció: Aquest novel·la, explica la meva visió de la meva pròpia mort! Del com vaig viure aquest fet i de com vaig tornar a ressorgir de les meves pròpies cendres, com l'au Fènix, aqueixos fets succeiran cap a finals del any 2040 , d'aquest segle hi en carn pròpia.
Ferran de Montagut

***********************
Os explico... Jo em trobava mol fort a pesar dels meus noranta i tants anys, bona memòria encara tenia, moltes vegades recordava els meus dies passats, fins hi tot de quant jo era solament un infant, desprès recordava la meva joventut. Aleshores explicava als meus besnéts una història qualsevol de las meves correries hi els reien, jo em trobava immensament feliç al seu costat, també al costat de la meva única filla ha la que jo tant adorava, jo no volia morir, volia fer arrels en aquest mon per no separar-me mai del costat d'ells.
Però no sempre es pot aconseguir tot! Una de tantes nits en la que jo m'havia adormit feliç com sempre feia, no se si per l'edat meva tant avançada hi encara no se be el perquè, vaig sentir com si d'un somni es tractes una dolça veu que em cridava; al principi vaig pensar de que es tractava de ma filla adorada, hi vaig parar atenció a la veu dolça, aquella dolça veu em continuava cridant, jo no podia obrir mos ulls, per mes que ho intentava... Tot era fosc, foscor impenetrable, encara que horror no en passava, tot transcorria tranquil, aquella veu semblava la de la meva mare que quant jo era un infant ella em cantava.
Jo em sentia transportat, no podia aferrar-me a res, tot era buidor, els meus braços no m'obeïen, tot era una foscor impenetrable. Una immensa pau m'anava entrant, fins hi tot em semblava que volava, mon cos encara que gros no pesava, allí on em trobava el meu immens cos surava, ja no sentia l'escalfor dels llençols, un fred intens envoltava tot aquell cos meu, recorrent molt lentament tot el meu ésser:
Primer varen ser els peus, desprès les meves mans i braços, mon cor quasi no bategava, jo molt dins meu notava que em anava apagant, molt lentament fins que mon cor es va parar! Quant això va succeir una immensa llum em cegà al mateix temps vaig notar una immensa felicitat com mai havia somniat, el meu esperit anava deixant el meu cos i mes tard vaig comprendre, el perquè no pesava ja, i mirant aquella intensa llum, em vaig tombar, i fou sols llavors quant vaig comprendre, dons em vaig sols veure el meu cos d'amunt el meu llit. Jo observava l'escena des de un angle de l'habitació hi horroritzat vaig veure a la meva adorada filla que plorava desconsoladament, jo em vaig acostar, vaig intentar tocar-la i consolar-la, però el meu esperit va passar de llarg per dins d'ella, en un intent real com la vida mateixa! Jo no podia sofrir, però crec que molt endins meu sofria al veure aquella tant terrible escena per els que queden.
***********************************
Hi jo que havia viscut infinitat de vegades durant al llarg de ma vida, jo també vaig plorar la mort dels meus estimats pares, la dels meus germans, la mort de ma primera promesa que vaig tenir quant sols tenia vint i quatre anys, aquella mort la vaig plorar molts i molts anys, las morts dels meus amics, també las vaig plorar, aleshores potser no entenia que passaria el mateix amb la meva estimada filla. Ara vist des del punt de la meva mort, ara ho comprenia molt mes tot el que els humans ens passa quant perdem un ésser estimat. Ara entenia moltes coses del morts, dels que marxen dels que ens deixen per llei de vida, nosaltres el morts no sofrim, el vius si, ells son el que sofreixen, sofreixen molt mes pels ésser estimats que deixen en aquell estat, es tot un gran moment es sols un instant de transició, sols uns segons que separen la vida de la mort, separen la vida a un estat d'inconsciència total en el moment transcendental de deixar nostre cos mortal d'aqueixa vida, per a passar a un altre dimensió de primer desconeguda immortal, per els segles dels segles; sense odis, sense guerres, tot es pau, una immensa pau espiritual. Però si que queda quelcom de sofriment pels que queden.
Tot va passar molt apressa, jo vaig veure l'enterrament del meu cos, aquell cos vuit inerta, jo anava d'un lloc a l'altra observant-ho tot, passant i creuant per dins dels que allí hi havia. Era jo feliç, però al mateix temps infeliç de deixar tot allò que jo havia estimat tant, la meva filla, els meus nets, els meus besnéts...
De cop tot el que jo havia estat observant, aquell quadre, com si d'una pel·lícula es tractes, va quedar tot fosc, jo em vaig veure perdut però al mateix temps notava que el meu esperit era xuclat cap amunt amb un fort impuls, tenia por de xocar amb quelcom, però res podia fer, sentia com si unes suaus mans em tocaven lleugerament hi em xuclaven cap a arreu del firmament, o de qualsevol altre lloc, dons no podia precisar si anava amunt o avall, tot era foscor...
De cop i volta una immensa llum mes forta que la primera em cegà, clar que no podia ser dons ulls no en tenia, encara que de totes maneres jo veia quelcom, veia la foscor, i també aquella llum, dons no entenia que es el que jo podia veure, sense els ulls.
Quant em vaig acostumar a la llum aquella tant intensa, vaig veure moltes i moltes gents, algunes de les que jo havia conegut, vaig buscar entre las gents i veié als meus estimats pares i també als meus estimats germans, ells allà on eren tenien una mena de cos mortal que desprenia llum, però no tenien rostre, però jo des del meu dins sàvia que eren ells, ens vàrem abrasar en un immens i llarg, sense llàgrimes, ni penes, dons no podíem plorar, ni xerrar: Ens vàrem parlar a través de l'esperit hi ens vàrem comprendre, llavors vaig saber que ells havien vetllat per a mi duran la meva llarga vida en la terra. Ells havien sigut els meus àngels protectors d'avant de tots el perills i mals moments soferts en aqueix mon de misèries i de guerres i de sofriments que jo no feia gaire havia tingut la sort de deixar. En uns moments els vaig perdre, jo vaig continuar la meva ascensió cap la llum Suprema hi ells van quedar d'arrera meu, jo els notava, mentre tant s'escoltaven càntics celestials per arreu.

**********************

Era meravellós, jo em sentia com un príncep que arriba d'una batalla a veure al seu pare que es troba assegut en el tron, con l'Ésser Suprem rei i Déu de totes les criatures vivents sobre la terra i rei dels esperits com ara era jo un mes.
La meva ascensió de cop es va parar, vaig mira i d'avant meu atordit, vaig veure un ésser meravellós, assegut en aquest gran tron, amb una gran túnica blanca, al seu costat un exercit d'àngels i querubins, amb llargues ales blanques, blanques con la neu de les muntanyes i com ens presenten en els llibres de la terra, flaire de encens i flors hi una gran pau suprema.
Una veu que sortia del no res, es va dirigir a mi hi em va dir...
Vine al costat meu estimat! Hi em va ordenar una missió, que seria a partir d'aquest moment vetllar per la meva filla, nets i besnéts a la terra, m'anomenava àngel custodi d'ells de per vida. El meu esperit li digué que si! Jo em vaig veure de nou transportat a la terra hi em troba de nou a ma casa, en la que havia viscut aqueixos últims anys, i de nou vaig poder contemplar a ma filla als meus nets hi als besnéts. Observava que no passava setmana que ella anés al cementiri a visitar la meva tomba i tornava a casa plorant amargament.
El que en la terra havia passat en uns anys, jo en l'eternitat sols feia uns instants que hi estava.
Els dies foren passant jo vigilava a tots ells, per suposat ells no em veien, ara jo feia la funció que abans havien fet els meus pares estimats. Gaudia d'aquell treball encara que al mateix temps tenia una pena de no poder parlar amb ells, no podia tocar-los, cada volta que ho intentava la meva ma passava per dins dels seus cossos i ells no notaven res, moltes vegades em divertia passant travessant les parets de la casa, flotant d'un lloc a l'altre, no sentia tristesa, ni alegries, ni penes, sols em limitava ha escoltar les seves converses, quant resaven pel descans de mon ànima i quant dormien jo vetllava el seu son, quant sortien al carrer hi ha les carreteres jo vetllava contínuament per ells, sempre estava al d'arrera seu en cada instant. La meva missió acabaria quant morís la meva filla tant estimada, aleshores ella seria la que vigilaria als seus fills i nets, potser a mi desprès de tot em donarien un altre mena de missió hi així successivament pels segles dels segles...

Fi Notes: Va ser un somni meu!
Ha sigut un relat de ciència ficció per en Ferran de Montagut, escrit avui 19 de Juny del 2005, en el meu estudi el del "MAS EL SOL SOLET" en la Comarca de "L'ALTA-GARROTXA" Pirineus de (Girona) Catalunya!
E-Mail: el_primer_creador_de_somnis@msn.com etc.


Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Ferran de Montagut

Ferran de Montagut

742 Relats

282 Comentaris

885528 Lectures

Valoració de l'autor: 9.56

Biografia:
Home ben conservat, nascut en una diguem família de la posguerra de la clase mitja, jo vaig cursar el meus primers estudis en el col·legi de LA SALLE, de la població de Premià de Mar (BCN) fill de poetes i concertistes de piano, mai he publicat res, quant dic que no he publicat res vull dir que mai he fet cap llibre, potser no he tingut l'ocasió o no l'he buscat, escric des de l'edat de quinze anys, ja se que faig milers de faltes ortogràfiques, però en el meu temps ningú ens ensenyava a escriure be nostre llengua. Hi avui en dia ja no en tinc cap gana d'aprendre be a escriure, ja hi han correctors en les Editorials per aqueixos casos, amb tal de que os agradi la meva manera d'escriure vull dir el poema novel·la ho el relat, ja em dono per satisfet. Havia publicat poemes i relats i receptes de cuina tant mateix novel·les per a capítols, en un diari d'Argentina en la ciutat de Chascomús en el diari es diu EL IMPARCIAL, i avui encara en tinc, també a la ciutat de Jalpán a Mèxic hi en el diari cultural "SIERRA GORDA" que sols surt els diumenges o festius. Aqui a Catalunya faig critiques en elgun diari de tant en tant. No crec que sia dolent dir que pinto des de l'edat de vuit anys, havent guanyat amb la pintura alguns premis, aquí soc des de fa molt i molt anys fotograf artistic del que tant de la pintura com de les fotos faig exposicions sovint, m'agrada fer treballs manuals, m'encanta cuinar, fer una bona cuina, escric receptes de cuina amb fotografies, es llástima que en aquesta web no les posin dons seria una gran cosa de mes a mes, un apartat de de cuina amb fotos. He guanyat varis premis de receptes de cuina en la web de http:www.joescric.com/ i en alguna emisora de radio local em reciten els meus poemes hi en algunas m'escenifiquen elguns del meus contes. Des de molt jove que em vaig dedicar a l'hosteleria, soc nat un 12 de Gener del 1940; Capricorni per mes dades i m'agrada tot el que faig, en l'actualitat soc divorciat tinc dos nois i una nena casada feliçment, d'ella tinc dos nets nen i nena el meu primer net es diu Nil i sols te tres anys que complirà el 1 d'Octubre 2005, la nena es diu Paula es molt maca com la seva mare la meva estimada filla, es una preciositat, jo des de ja fa uns anys visc en solitari en aquesta preciosa vall dels Pirineus de (Girona) en una casa a quatre vents de nom el "MAS EL SOL SOLET" En ella ens reunim per Nadal el 26 , tots cada any des de en fa molts anys el dia de Sant Esteva per a dinar en família. Aquesta foto que mostro soc jo, d'arrera hi ha una nevada tal com ha de ser, pel lloc que visc. Be dons ara ja sabeu quelcom mes de mi! Una cordial salutació a tots i totes els que em llegiu,
del Ferran de Montagut que es el meu spdònim, ja que en realitat de la vida el meu nom i llinatjes es Ferran Mujal i Naspleda, obstant... (Ferran de Montagut diu que la seva frase inventada per ell es la següent... TAN EN LA CARRETERA COM EN LA VIDA PER MES QUE CORRIS MAI ARRIVES A SER EL PRIMER!)