La meva mare

Tu erets tot el què jo tenia, una mare, com qualsevol fill podia demanar, una mare que quan et veia malament t'ajudava i et feia estar content, una mare que quan calia et renyava però que després t'adonaves que realment ho feia pel teu bé, una mare que a vegades em feia ràbia però a vegades em feia falta. M'agradava passar les nits del divendres parlant i parlant fins que ens adormíem al sofà amb la televisió engegada i el llum petit del menjador engegat. M'agradava caminar amb tu les tardes de qualsevol dia pel riu ter, cantant i parlant de tota mena de coses. Cada cop que jo queia tu amb la teva capacitat de mare i amiga a la vegada m'ajudaves a superar les coses. M'encantava estar amb tu, quan arribava de l'institut que tu estaves allà assentada al sofà esperant-me amb el berenar a la taula. Quan m'ajudaves a estudiar ... totes aquelles coses, totes em feien ser feliç i al teu costat no desitjava res més, però de tot allò no me'n vaig adonar fins que ho vaig estar a punt de perdre-ho tot.
Un dia vaig arribar de l'institut aquella tarda havia fet un examen,tenia ganes d'arribar a casa i explicar-li a la meva mare com havia anat l'examen. Vaig arribar però la mare no hi era. Em vaig trobar el meu berenar al menjador amb una noteta, era la lletra de la meva mare. La vaig agafar i em deia:
-Hola reina del meu cor, sóc a Barcelona, e hagut d'anar-hi per feina. Serè a les 9 a casa, el teu pare vindrà a les 8. T'estimo moltíssim Cuca. Espero que l'examen hagi anat molt bé, desprès m'ho expliques. Molts petons.
Vaig berenar recordant-la a ella. Més tard em va trucar el meu pare. Estava molt esverat i no entenia gaire què li passava. Em va dir que em vestís ràpid que havíem de marxar. Em vaig posar la jaqueta, vaig tancar els llums de la meva habitació, vaig agafar les claus i vaig tancar la porta. Surtin de la porta de casa meva, vaig veure arribar el pare, no l'havia vist mai axis, estava diferent, nerviós, tenia els ulls negats i jo no s'havia què li passava. Vaig pujar a sobre el cotxe i ell va arrencar a córrer. No em va dir ni hola, els ulls se li negaven cada cop més i jo no parava de dir-li on em portava i què li et passava. Ell només mirava la carretera amb els ulls negats. Anàvem direcció a Barcelona i jo no entenia res. Varem arribar a l'hospital, allà el meu pare va baixar del cotxe i va venir obrir la meva porta. Jo vaig baixar, només de posar un peu al terra em va venir un flaix, la mare.
El meu pare em va agafar la mà i em va portar a dintre de l'hospital, em va assentar a una cadira a la sala d'estar. I em va dir:
-La teva mare a tingut un accident de cotxe, és molt greu i els metges no saben si se'n sortirà.
Em va fer un petó al front i va marxar a trucar, al cap de mitja hora va començar a venir gent, els meus avis, cosins, familiars.... No volia parlar amb ningú, només volia estar sola. Només sola. Em vaig aixecar de la cadira i vaig marxar, tenia els ulls inflats de tant plorar, vermells, i m'afogava.
Tenia por , molta por, por de perdre aquella persona que tant estimava, la persona que més estimava en aquell món. La meva impotència cada cop em feia estar més dèbil, ella, la persona que més bé em coneixia, la que més m'estimava, aquella persona que s'havia que mai em fallaria, tenia por de perdre els divendres a les nits , aquelles passejades, aquelles baralles que eren tan dolentes però a la vegada boniques. Res, res em feia estar tranquil·la. Només necessitava veure-la a ella, fer-li una abrasada, que ella em digues que estava bé i que em tranquil·litzes. Ho necessitava. Tenia la certesa que tot el què jo volia marxaria per sempre. I aquí va ser quan em vaig adornar que les coses no les valores fins que no les perds. Els metges al cap d'una setmana ens van comunicar que la meva mare estava estable i que si tot anava bé que amb una setmana estaria molt millor, aquell dia , si ,aquell dia va ser el meu millor dia. Era feliç, res m'importava només m'importava ella, el fet de saber que la tornaria a tenir al meu costat em feia ser feliç. Al cap d'una setmana ella el meu pare i jo pujàvem al cotxe direcció vic, per anar cap a casa, anava amb ella, la tornava a tenir al meu costat. Desprès d'aquell temps em vaig adonar de moltes coses. Van passar els dies i ella estava encara més bé. Un dia la vaig portar a caminar com sempre pel riu ter. No ens varem dir res en tot el camí, ella em mirava i em somreia i jo no era capaç de dir-li res, només era capaç de ser feliç i agafar-li la mà, jo s'havia que ella estava al meu costat, i que mentre jo la tingues agafada ella no marxaria mai més.