La meva besàvia

Es passa les hores asseguda al balancí que té a l'entradeta. Només s'aixeca per canviar de cadira i anar a la del menjador a dinar o a sopar. Menja poc i d'esma. Cada dia, després de dinar, mira la telenovel·la del migdia però sense seguir-ne massa el fil perquè s'adorm a la mitja part. Quan creu que és l'hora de tornar al seu balancí s'aixeca i se n'hi va sense dir res. S'asseu i deixa la mirada perduda mentre veu la gent passar.
M'agradaria saber què pensa però mai no ho diu. És reservada. Penso que deu recordar. Potser recorda com era la seva vida de jove. Té els ulls enterbolits i no sabria explicar de quin color. Sempre m'han despertat molta curiositat, els seus ulls. Més aviat la seva cara en general, cara que les arrugues cobreixen per complet, tot i que encara es pot distingir el seu nas, tan perfecte com me n'han parlat sempre. Porta la permanent com la majoria de dones de la seva edat i pràcticament no té dents. Diuen que de jove tornava bojos a tots els nois. Em costa d'imaginar. Suposo que tota l'elegància que tenia se li ha endut el temps. Té la part inferior de les cames prima; les cuixes, amb la faldilla, no els hi veig. Camina geperuda i a vegades penso que no l'aguantaran i caurà. Penso que pocs cops l'he vist tal com és; si és que ho he arribat a veure algun cop. Quan vaig a casa seva, m'assec al seu costat, se'm queda mirant, em toca amb la seva mà tremolosa, em diu "maca..." i es torna a perdre en el seu món. Aquest petit contacte i la manera com em mira m'inspiren confiança. Li explico coses, però tampoc no sé si m'escolta. Tot i així crec que li fan bé les meves visites. Li agrada jugar a cartes. Ens hi passem llargues estones. És llavors quan m'explica històries de la seva joventut i se li dibuixa un somriure a la cara. Es mostra alegra i a l'hora nostàlgica. Atura un moment la conversa, em diu "va tira!" i continua explicant. Més que reservada podria dir que té por. Por de fer-se pesada amb les seves històries i per això prefereix callar. En canvi, si li dónes una mica de corda s'hi agafa de seguida. Les seves paraules em demostren la saviesa que el temps li ha donat. Després d'aquestes xerrades em quedo pensant una bona estona sobre els consells que em dóna. Abans l'únic que hagués pensat era que estava pastada a l'antiga, ara sé que toca de peus a terra més que ningú.