La memòria de la gata

Matinades insomnes buscant inútilment el xiuxiueg esquerp de la lucidesa entre records boirosos. Resignació. Vellesa esparracada. Fracàs quotidià. Les velles fotos son cada dia més groguenques. Impotència. Ploro quan no puc trobar cap got per atrapar l'aigua que se m'escola d'entre els dits, irremeiablement perduda. Aquest final sòrdid s'abstrau del temps per extraviar-me en la condemna. Certesa negra, inapel·lable, terminal.

El mon s'ha empetitit prou perquè sóls hi càpigues tu, Síria. Consola'm en aquesta hora, misericordiosa, revelant-me el que sé però no m'és donat recordar.

I és que la meva gata és la meva memòria ancestral i primigènia. Penjada de la meva espatlla em parla, entre run-runs i moixaines, dels camps infinits, on els estels surten de dia. Vine, Síria, i diguem que no estic encara mort mentre els pugui invocar. Portam amb tu a les regions de caça per sadollar-me del desig de la vida sense culpa, de la mentida propicia. L'ombra acollidora de les branques en mig la torridesa i el llamp sec. Esperant la nit, per transformar-nos novament en esperits lliures assetjant entre el fullatge, amatents al xiulet de la serp. Sentir la frescor de la sang càlida dels cossos caiguts sota el gest fer de les nostres urpes. Tornar als salts impossibles i infinits, de bosc en bosc. Volar, l'instant suggestiu i excitant de l'atac damunt la presa, la sang corrent més ràpid que el cor, el batec sorollós de l'ànima sencera a cada plec de pell. El cant de les plomes, de la carn esquinçada quan la vida els hi és presa, sense apartar la vista dels seus ulls. Els nostres ullals vessant exultació vívida, desafiant, vencedora, ritual. I així, junts, escanyar despietada i feliçment la presa sota la llum de la lluna exòtica d'aquesta terra de retrobaments, compartint el nostre passat més llunyà. Després, córrer un darrera l'altra en lúdica complicitat primitiva. Celebrant la mort i la vida un cicle més, sense futurs esforçats, sense posteritat, sense pecat. Sentiment nu. Amoralitat alliberadora, autèntica, primària. El retorn a les nits immemorials on ens adoràvem, en harmònica heretgia, els uns als altres.

Parla'm de nosaltres, Síria, aquesta nit interminable. Amb la tristesa i la pietat i la commiseració de saber que lluny de la selva mai podrem abastar-nos. Dels seus refugis impenetrables on hauré de vetllar la desesperança, sense més complicitat que la teva. Digues-me, gata, que ensumes aquesta nit en l'aire la fortor, propera i lúgubre, dels meus ossos rosegats contemplant-me.