La llegenda del Val-Druîn

Narra una antiga llegenda que, anant un caçador a un llac proper a sa casa, aparegué en ell un drac d'escates vermelles, tan vermelles que al seu costat el foc semblava incolor. El caçador pensà que el debia matar, ja que a les històries que havia escoltat en sa juventut narraven grans matances en què feroços i salvatges dracs cometien tot tipus de mals. Començà a imaginar la fama que el donaria matar el drac. Posà una fletxa al seu gran arc i s'amagà rere un arbre esbossant un pla per presentar-li la mort. Tancà els ulls, contà fins a tres i sortí de darrere de l'arbre apuntant a...On era el drac?
-Hola-digué una veu molt forta i tranquil·la darrera del caçador.-Qui ets?
El caçador girà lentament i veié allò que segons abans buscava, un drac, i restà immòbil esperant que el devorés.
-Qui o què ets?-Insistia el drac.
-Un humà-contestà el caçador.
-Un caçador humà...-Remugà entre dents el drac.-L'última vegada que vaig veure a un, intentà matar-me. Faràs tu el mateix?-Preguntà innocentment.
-No, no...
-És igual, no et menjaré.
-De debò?Gràcies!-Exclamà el caçador.
-Per què m'ho agraeixes? No et mejaré pas perquè els dracs som herbívors.
-Tots?-Preguntà el caçador, que poc a poc respirava més tranquil.
-Per descomptat-contestà el drac creient que aquesta resposta era òbvia.
-Pero a les històries...
-Les històries!Les històries!-S'enfadà el drac.-¿No t'has fixat que en les històries sempre apareixeu com els millors, com els amos del món? Però no et fixes en res, ni tan sols t'ha estranyat que parli.
-Tens raó...-Digué resignat el caçador.-Com vau aprendre a parlar?
-Què dius?!-Cridà empipat.-Els humans aprenguéreu a parlar gràcies als animals.
-I ara, per què no parlen?S'han convertit en bèsties salvatges?
-Bèsties! No parlen perquè els humans no mereixeu conèixer el saber dels animals. A més, a qui dius "Bèstia salvatge"?¿Qui és més bèstia: els animalets que fugen dels humans i maten per menjar o els humans que maten per matar als animals i guerregen entre ells per apoderar-se d'un món que ni tan sols és seu?
-Què hi ha de dolent en això?Matem perquè...Potser tens raó. Però som l'espècie intel·ligent: construim cases mitjançant arbres, teixim roba amb vostres pells...Ho aprofitem tot.
-Per ventura això és ser intel·ligent? La intel·ligència és com una rosa: és bella, alegra el dia; però necessita cures, i d'això els humans ja s'han oblidat. Només penseu en vosaltres: quan cremeu un bosc per cultivar vostres aliments, no penseu ni en els arbres ni en els animals que en ell habiten; quan taleu un arbre per aixecar vostres llars, no penseu que les pedres acullen més que la fusta; quan mateu un animal per mera diversió, no penseu en sa família. No sou els humans qui més temeu a la mort? Llavors, per què sotmeteu a flora i fauna a ella?
El caçador descobrí llàgrimes als ulls d'aquell drac, el Val-Druîn, unes llàgrimes del dolor produït per totes aquelles morts innecessàries. Decidí llavors, el caçador, promulgar aquelles idees fins el dia de sa mort.
Naturalment, això mai arribà a succeir i per això l'anomenem llegenda. Quan el caçador començà a dir i explicar tot quant havia esdevingut, els altres humans feren l'únic que saben fer bé: amagar la veritat matant al seu pas el caçador i el Val-Druîn.