La Llarga espera

Eren les 12 de la matinada, no vaig mirar l'hora, la veritat en aquell moment era el que menys m'importaba. Veia com tu t'acostaves a mí, em dedicaves un dels teus somriures, com si no pases res…pero no em podies enganyar…sabía que alguna cosa no anaba bé.
Quan et vaig tindre al davant, vaig fer com si no sospites res, encara que per primer cop haguès desitjat que no haguessis arribat.
Vas obrir la boca per parlar, en aquell moment desitajava estar sorda per no escoltar-te, estar cega per no veure el que passaba, o com a mínim estar somiant, però sabia que el que passaba era real, no s'hi podía fer res.Vas veure la por en els meus ulls, vas decidir no parlar, i no feia falta, amb la teva mirada en vaig fer prou.
Em vas agafar de la mà, i vam surtir al carrer, i tal i com jo pensaba, tot havia començat, la gent corría horroritzada, els més petits amagant-se darrera de les seves mares, tothom estaba espantat, fins i tot els soldats que disparaven com si no els importes el mal que estaven fent. Quan vaig pensar que tu series un d'ells…s'em gelava la sang…
Te'n vas anar, i a les 12 del día següent va arribar la notícia de la teva mort, deient que havies estat afussellat…no podía ser…
Això em va deixar feta pols…em negaba a creurem-ho, estaba convençuda de que tu tornaríes tard o d'hora.
Tothom em deia que no m'enganyes, pero algo em deia que qui s'enganyaven eren ells.
Jo sortia a esparar-te cada nit, a aquella platja on m'havies deixat, en aquella platja on tantes parelles s'havien trobat…ara ens tocaba a nosaltres, n'estaba convençuda!
Dia rere dia, t'esperaba, i l'esperança mai s'apagaba…els rumors van començar a aparèixer…pero m'era igual…necesitaba veure't…et necesitaba a tú!
I perfi…una nit…una llum es va encendre, tu vas aparèixer i em vas estendre la teva mà perquè anès amb tu, i em vas portar a un lloc on no pasaba fred, on ningú em faria mal…i on podriem estar junts…