La jaqueta lila

Merescudament, va tancar la porta de la sala de professors de dins cap a fora, deixant-nos als dos, ella i jo, a l'interior. Sense dir res, però fregant-se instintivament les mànigues de la jaqueta amb les mans, va caminar cap al radiador elèctric, passant-me pel darrere. Jo era de cara a la paret, remenant alguns paper. La seva jaqueta és de color violeta amarg i el teixit és com el dels antics anoraks, que sempre sembla que estiguin mullats, i la seva forma recorda el ninot de la michelin. És realment bonica. Tant, que el lila és un color que al centre s'hi ha tornat habitual, com el blanc, el negre o el vermell. Però no hi ha cap altra peça com la seva jaqueta. Tanmateix, no sembla molt cara ni nova. D'on l'ha treta? Era de quan era petita? Se l'ha deguda comprar al Camden de Londres? Ella gaudeix d'una aura especial. La seva presència acostuma a torbar-nos als professors, i les professores, amb resignada indignació, se n'adonen. Però no és prou alta ni corpulenta per ser criticada. Mesquines, intenten imitar-la. N'hi ha que intenten, en va, seduir-la. Ella té una veu potent que deu sortir de molt endins perquè quan parla, de l'embranzida, passa per sobre de les altres i només se l'escolta a ella. Aquell dia, però, el seu to era suau. Després d'escalfar-se les mans es va girar i, mentre s'asseia damunt el radiador, es va interessar per com m'havia anat el matí. O això crec recordar, perquè jo en aquell moment en l'únic que pensava era en aquesta cançó de David Fonseca que punxen a totes hores a la ràdio. Abans que pogués contestar-li ja s'havia obert la porta i una professora era dins la sala amb nosaltres. Va ser en aquell moment quan em vaig adonar que a mi també m'agradava la seva jaqueta.