La grua de paper

A l’ampit de la finestra, mirant a l’exterior amb aquells diminuts ulls negres dibuixats amb bolígraf, hi havia una grua de paper. Era una grua petita, que no sobrepassava el centrímetre d’alçada ni el centímetre i mig de llargària, i havia estat dissenyada a partir d’un tros de cartolina del mateix blau elèctric que el cel lliure de núvols que contemplava des del seu lloc vers la finestra.
El noi havia esmerçat molt de temps perquè la figura quedés perfecta, concentrant-se per fer correctament cadascun dels passos, i posant tot el seu amor a cadascun dels plecs. La seva joia havia estat inmensa quan la grua va quedar enllestida, dreta sobre les seves quatre potetes, amb les ales esteses com si estigués a punt d’arrencar a volar. I ara havia quedat relegada a una banda de la finestra, condemnada a observar eternament els ocells i les papallones voleiant entre els arbres, engabiada i frustrada a l’adonar-se que era incapaç de seguir els seus passos.
Avui, el noi entra a l’habitació i deixa la motxilla plena de llibres a terra amb un cop sec. Es treu les bambes pesadament i es posa les sabatilles. Torna a casa després d’un dinar amb els amics de la universitat. Avui era l’últim dia del semestre, i ho volien celebrar plegats sortint junts a prendre alguna cosa. Però aquesta tarda el noi se sent diferent, l’aire que omple l’habitació és nou. S’acosta a la finestra i l’obre. Observa el sol brillant al cel, escolta els ocells xerrant entre els arbres, sent l’olor fresca de les plantes que comencen a florir. I aleshores s’adona de la petita grua de paper que espera pacientment sota els porticons. Una nota de nostàlgia es transforma en una llàgrima al fons dels ulls clars del noi. Recorda el dia que va agafar la cartolina blava, el moment de felicitat que va seguir a la glòria d’haver aconseguit fer una figura tan petita. L’agafa delicadament i se la posa a la palma de la mà. Tot seguit l’acaricia afectuosament amb un dit mentre que la llàgrima que amenaçava de saltar dels ulls des de feia estona comença a regalimar-li per la galta i es perd per algun lloc de la seva camisa. Per un instant, sembla que la grua tanqui els ulls lentament i inclini lleugerament el cap en direcció al dit del noi, com si li agradés molt i ho hagués trobat molt a faltar. O potser és l’efecte del sol i de la brisa?
Una inesperada ràfega de vent fresc i perfumat de flors entra per la finestra i passa enjogassada pels costats del noi, fent que la petita grua salti de la seva mà. És aleshores quan la grua es convenç a si mateixa que, si bat les ales sense parar i amb força, podrà envolar-se amunt i amunt cap al cel. Sap que, si s’atura, caurà uns quants metres fins al terra però que, si continua, travessarà els núvols llunyans amb un estol d’orenetes o reposarà amb elles en el fullam verd i espès d’un alzinar.
Volarà i volarà ben lluny i ben amunt fins tocar el sol, i després tornarà altre cop a casa seva per restar per sempre més en un racó al fons del cor del noi que la va crear.