La Gran Presa de Pèl

L'altre dia vaig anar a tallar-me el cabell. Una noia em va demanar que l'acompanyés a una pica per a rentar-me'l. Em va col·locar un batí i una tovallola sobre lesespatlles, em vaig acomodar com vaig poder i, quan l'aigua tèbia i les seves mans em van tocar el cap, vaig sentir que m'envaïa una espècie de relaxació hipnòtica.
Els meus ulls es van fixar en el sostre de la perruquería, veient amb prou feines l'extensió blanca solcada d'halògens i sortides d'aire condicionat. Les converses dels altres clients amb les perruqueres es van transformar en una música de fons que es barrejava amb la del fil musical.
En aquesta sort de tràngol, mentre sentia com els dits experts m'aplicaven massatge al crani, la meva ment va semblar veure's estimulada i va començar, pel seu compte, a fer un balanç de la meva situació actual, alguna cosa així com un inventari de la meva vida.
Satisfet, enumerava mentalment el que havia aconseguit als meus vint-i-vuit anys: Bé -vaig pensar-, no em puc pas queixar. Tinc una parella estable, amb la qual convisc des de fa un any. Ambdós treballem, amb contracte indefinit, ens vam comprar un pis fa un parell d'anys, fa molt poc ens hem canviat el cotxe per un de nou, l'any que ve, si tot va bé, ens casarem, i més endavant, ¿qui sap?, potser anem per la criatura...
De cop i volta, la noia va deixar de rentar-me el cabell i em va embolicar el cap en una tovallola. Va fregar enèrgicament i les meves meditacions s'esfumaren.
Quan em vaig asseure enfront del mirall, i en tant no arribava la perruquera, vaig observar la meva imatge reflectida i, havent tornat d'aquell estrany paradís hipnòtic induït pel massatge capil·lar, vaig tornar a fer inventari de la meva vida: Bé -vaig pensar-, la vida està impossible. Tinc una parella estable amb la qual no puc fer els tràmits per a casar-me l'any que ve, perquè com treballem tot el dia en un lloc en el qual, malgrat tenir un contracte indefinit, ningú ens assegura que no ens vagin a fer fora a l'endemà, no podem anar als jutjats a acabar d'arreglar els papers perquè l'horari d'atenció al públic és de nou trenta del matí a una del migdia, de dilluns a divendres. Tenim una hipoteca a trenta anys, amb la qual ens fiquem al llit cada nit pensant i desitjant que els tipus d'interès no pugin massa de cop i volta, perquè si fora així, seríem incapaços de pagar-la. El cotxe nou també s'ha finançat a sis anys, com les obres i els escassos mobles que van condicionar (mínimament) el pis per a poder viure en ell. Fins i tot la roba, que per descomptat està caríssima, com els aliments o els serveis, la comprem amb Visa, o amb la targeta d'El Corte Inglés, una quota més a sumar a les de tots els mesos... Amb un panorama així, és normal que contis els dies que falten per a final de mes, i això de tenir la criatura és pràcticament una utopia.
Novament, vaig mirar la meva imatge en el mirall. La perruquera ja havia començat a passar-me la màquina, i el meu cabelll abandonava gràficament el meu cap, en un simbolisme pur de la gran presa de pèl en què es converteixen les nostres suposades vides encarrilades. Els flocs de cabell queien inerts al terre, i sense adonar-me els vaig seguir amb la mirada. Al meu costat hi havia un parell de clients més, i el gres sota ells era una catifa feta amb els seus cabells rasurats.
En moure el cap, la perruquera va passar malament la màquina i em va fer una escala.
-A¡, perdona! -Em va dir.
-No et preocupis -vaig contestar-: Això del cabell té solució.