LA GRAN INJUSTÍCIA DELS PREMIS DE LES FESTES DE GRÀCIA

La Dolors de la merceria del carrer de Mozart i la Montserrat del forn del carrer Fraternitat de Baix xerren i gesticulen enèrgicament davant la parada de peix del mercat de l’Abeceria Central. Que si els pihets del carrer de Verdi sempre estan igual amb els seus temes populistes i facilots. Que si segur que hi ha tongo perquè la cosa del Western tampoc no és tan original ni tan meravellosa ni tan ben feta. Que si enguany éreu vosaltres, amb els monstrets voladors tant simpàtics, que havíeu d’haver guanyat el primer premi. Que si què dius ara, que m’afalagues, que si sou vosaltres amb allò vostre, si home allò que us ha quedat tan i tan bé i que tinc a la punta de la llengua...

Però tant la Dolors com la Montserrat són dones sensates i conciliadores que saben sortir dels terrenys pantanosos amb la gràcia d’una gasela. Saben que l’important és fer front comú contra l’enemic real, com ara la Paquita de la sabateria del carrer de Verdi, que se’ls acosta amb cara de venir a buscar un bon llobarro. Per això, augmentant el volum de la conversa perquè la Paquita no se’n perdi ni un mot, conclouen a crits que el jurat es deu haver equivocat i que el tram de Verdi que calia premiar era el de més avall, el de la visió irònica del Brasil més kitsch, amb tots aquells morenots temptadors de maduretes indefenses fent caipirinhes i mojitos davant de banderes brasileres de mida llençol a l’entrada de tots els bars i restaurants. I que tot plegat és molt injust i que si no han guanyat ells és perquè els locals on els brasilerots eren més esponerosos estaven regentats per libanesos, palestins o egipcis i que el racisme i la manca de sentit de l’humor són coses molt tristes.