La generació soterrània.

Un relat de: Joanjo Aguar Matoses

Era una generació soterrània.
A primera vista semblava que no li importava res. No es movia, no es manifestava
per cap cosa, no opinava sobre res, era sedentària i sense espenta.
Era apàtica.
No tenia ideals, tampoc prejudicis.
Tan sols vivia per la inèrcia del passat, però ella no creava res de nou, no ideava, no
imaginava, ni buscava res.
No tenia alegria, ni rebel·lia, ni fúria, ni tan sols tristesa.

Era una generació morta, sense vida.

Això és el que aparentava. Això és el que pensaven molts. La generació X.

Però, en realitat, tan sols eren aparences. Eixa generació sí que estava viva. El que
ocorria era que es tractava d'una generació soterrània.
En la capa exterior (la que veia la gent) estava petrificada, però, baix de tota eixa
roca i de tota eixa immobilitat, existia un gran flux d'humanitat, rius i rius més o menys
cabalosos i amb molta corrent, tot un subsòl ple de vida, de persona.

No era una generació que es cregués millor que la generació passada, tampoc es
rebel·lava contra esta, però tampoc la imitava.
No es movia, ni es manifestava tant com les anteriors generacions, pretenent
canviar el món de la nit al matí, perquè ja estava farta de tant d'ideal frustrat o
abandonat en entropessar amb el rígid mur del substrat social, de la resistència a
l'alteració de les costums.
No era una generació tan impetuosa.
Però tampoc era tan conformista com es deia.
Coneixia les lluites que havien començat generacions anteriors i, encara que esta
generació no ho mostrava tan obertament, d'una forma tan pública, també estava
d'acord amb molts d'aquells ideals. I també treballava per a intentar arribar a ells tant
prop com pogués.
Però treballava a la seua manera, d'una forma callada i ferma. Treballava en les co-
ses menudes, en les coses més properes a cada persona d'eixa generació.
Potser hauria hagut de lluitar per a fer-se sentir d'una forma més pública i sensacio-
nalista. Però no ho va fer. Preferia palpar els resultats de les seues obres d'una manera
més propera i directa. Almenys, les obres que pretenia fer, les feia. Encara que eren
obres xicotetes, no com les impressionants metes a curt terme que s'imposaven gene-
racions anteriors.

Quan va passar eixa generació soterrània, va sorgir una nova que no se li semblava
gens. Esta nova generació era molt entusiasta, tenia molta força i vitalitat, i es movia
molt.
La nova generació li reprotxava a la soterrània que ésta no era gens activa, que no
havia arribat a fer res, que, si no hagués existit, no importaria gens, perquè tot
continuaria igual, o millor.
Moltes persones de la generació soterrània, ja majors, començaren a moure's d'una
forma més pública quan va sorgir i esclatar la nova generació, i lluitaven i recolzaven
ideals que tenien en comú. Els rius soterranis havien eixit a l'aire lliure. La generació
soterrània seguia tenint força.

La nova generació també va passar, i aleshores aparegué altra generació, també
diferent a les anteriors.
I va ser aquella altra generació la que es va donar compte de què la generació
soterrània, en realitat, sí que havia estat viva, i havia tingut força, i havia fet moltes
coses.
També es va adonar de què eixa generació soterrània era un factor clau per a
l'existència de la següent generació, era imprescindible (com ho havien sigut les
anteriors generacions per a la generació soterrània).
La generació soterrània havia assentat les bases sobre les quals es recolzaria la nova
generació, unes bases fermes. Sense la generació soterrània, la següent generació, amb
tot el seu ímpetu i tot el seu entusiasme, no hauria sorgit o no hauria tingut tant d'èxit en
aconseguir allò que pretenia, perquè aquest èxit també era degut en gran part a la gene-
ració soterrània, i a les bases tan fermes en què es recolzava la nova generació per a
lluitar.

Tot això referent a eixa oculta generació va passar desapercebut fins que aquella
altra generació ho va descobrir, i la va anomenar per primera vegada amb el nom pel
qual se la coneixeria a partir d'aquells temps: la generació soterrània.
















Gandia, Sueca. A 13 de gener de 1997.
Joanjo Aguar Matoses.
A tots els meus amics i amigues.


2


Comentaris

  • Fotos meues de Sueca, València i voltants[Ofensiu]




    ____________________________


    Podeu veure fotos meues de Sueca, el meu poble, i dels seus voltants, en esta pàgina:


    http://www.flickr.com/photos/joanjo_aguar_matoses/sets/72157618477002096/



    Imatges de València Ciutat, també n'he publicat ací:


    http://www.flickr.com/photos/joanjo_aguar_matoses/sets/72157618387881753/


    Sou lliures de baixar-vos-les a tamany original, si us agrada alguna per conservar-la, difondre-la o, fins i tot, emmarcar-la al corredor o al saló de casa. Per mi, seria un goig. ¡Total!

    Bon profit al visionat.


    MÉS FOTOS MEUES:


    http://www.flickr.com/photos/joanjo_aguar_matoses/sets/


    ____________________________

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Joanjo Aguar Matoses

Joanjo Aguar Matoses

204 Relats

244 Comentaris

225432 Lectures

Valoració de l'autor: 9.29

Biografia:
Sóc de Sueca, poble situat a la Ribera del Xúquer, al País Valencià i, per tant, a Marènia (com li dic jo) o Països Catalans (com li diu la resta del món).