La garsa i l'arc de Sant Martí

L'altre dia va sortir el sol. Ja sé que no és pas una novetat, de fet surt tots els matins, encara que seria curiós, com a mínim, que un dia s'hi quedés dormint, oi?
Havia plogut tota la nit, i de bon matí encara continuava, potser amb més intensitat i tot.
M'agrada, la pluja.
Així que, després de dutxar-me, rentar-me la cara, les dents i sense pentinar-me pas, vaig anar cap el cotxe per dirigir-me a la feina. Després de quinze minuts de trajecte i una mica de cua, per variar, vaig aparcar on sempre, al costat del camp de futbol, on hi ha un gran solar lliure de moment de zona blava.
Quan vaig baixar del cotxe seguia plovent, encara que amb menys virulència. En aquell moment va sortir el sol, lloent amb tota la seva força matinera. Vaig quedar bocabadat amb l'espectacle per uns moments, m'era exactament igual arribar una mica tard, entre altres coses perquè ho feia gairebé sempre. La pluja em relliscava damunt la cara, donant-me sensació de frescor i puresa.
Així em vaig alegrar l'ànima.
Ja anava a enfilar cap a la feina quan va aparèixer un arc de Sant Martí. Em vaig aturar una altra vegada, feia molt de temps que no en veia cap, i els ulls se m'hi van quedar clavats, pensant en els solcs parabòlics que dibuixava en el cel. Em preguntava quina vista tan meravellosa es divisaria des de tan amunt. Mentres els meus pensaments eren allà dalt i em continuava mullant sense a penes adonar-me'n, vaig escoltar una veu al meu darrera:
- Ara veuràs com surt un altre arc de Sant Martí.
Em vaig girar i no vaig veure ningú. Si que és estrany, vaig pensar, hagués jurat escoltar una veu.
- Ei, que sóc aquí baix, als teus peus, i vigila amb trepitjar-me.
Vaig mirar cap avall i el que vaig veure em va deixar molt sorprès. M'estava parlant una garsa!!
La veia tots els matins, quan aparcava, a ella i a la seva parella... M'agradava molt observar-les, tan curioses elles, d'un cantó cap a l'altre, brincant de branca en branca, buscant vés a saber què. Però allò em va deixar gairebé sense poder articular paraula.
- Però... però tu... Tu parles?
- No, ha sigut la burilla aquesta que és aquí a terra. A tu què et sembla? Que potser veus algú més?
Vaig mirar al meu voltant i, efectivament, tan sols hi érem ella i jo.
- I la teva companya? He observat que sempre aneu plegades a tot arreu...
La garsa va obrir el bec i va dir:
- Si, és cert, ens estimem molt i mai no ens separem, però és que el meu "garço" (és un mascle, que ho sàpigues) ha hagut d'anar a l'ajuntament per empadronar-nos.
- No fotis!! Les garces també han de fer paperam?
- Buff!! Si tu sapiguéssis... Amb aquesta tendència a voler regular-ho tot, a la fi no podrem ni volar lliurement. La setmana passada van venir els municipals al nostre niu, i entre altres coses, ens van dir que teníem quinze dies per empadronar-nos i tenir tots els papers en regla, en cas contari hauríem d'abandonar la nostra estimada llar.
- Caram, doncs si que està malament el pati...
- Mira si està malament la cosa que ens han obligat a postar a sobre una bosseta de plàstic per recollir els nostres excrements, imagina't la dificultat quan estàs a l'aire, cagues i al moment has de fer un vol en picat per recollir-ho i posar-ho a la bossa... Hem hagut de fer un curs d'aquest tipus de vol amb un amic que és falcó pelegrí per poder-ho fer bé, i arribar a temps abans d'enclastar-te contra el terra. I a sobre, és clar, has de fer-ho a més alçada per tenir temps de fer la recollida, amb el conseqüent perill d'enxampar un refredat, ja que més amunt l'aire és més fred. És clar que això no tens per què saber-ho, tu no voles pas...
- Què, tens ganes de xerrar, oi?
- Doncs si, algun problema?
- No, no, ni molt menys, Déu me'n guard, m'encanta escoltar parlar una garsa, no succeeix tots els dies... I per cert, què em volies dir, al principi de la conversa? Perquè amb el rollo que portes no te'n deus recordar...
La garsa va mirar l'arc de Sant martí i va respondre:
- Que ara en sortirà un altre.
- Un altre arc de Sant Martí?
- Si, exacte.
- No m'ho crec pas.
- Ah, no? Doncs espera i veuràs. Per cert, no tens una cigarreta, mentrestant?
El que em faltava per escoltar, una garsa que fuma.
- Et va bé un Fortuna?
- Jo m'ho fumo tot, que ho sàpigues...
Vaig treure el paquet de la jaqueta, li vaig encendre'n un, a sobre, i li vaig col.locar al bec.
Va aspirar una calada llarguíssima i de sobte va cridar:
- Mira, ja surt, ja surt!!
Efectivament, un altre arc de Sant Martí es va alçar esplendorós darrere el primer, creant una atmósfera màgica que em va embriagar per complet.
Vaig quedar amb la boca oberta i els ulls com si veiéssin un ovni, sense dir ni una paraula.
- Què, és bonic, oi?-, va dir la garsa.
Vaig asentir amb el cap, sense mirar-me-la.
- I no t'agradaria pujar-te a l'arc de Sant Martí i cotemplar el paisatge des d'allà dalt?
- M'encantaria, la veritat...
La garsa va acabar-se el Fortuna, va fer un petit vol davant meu, em va mirar i em va llançar el fum a la cara, rient-se.
- Doncs ho sento molt, xato, peró no en tens pas, d'ales-, va dir-me irònicament, mentres s'allunyava cap al cel-, i gràcies per la cigarreta!!
Em vaig quedar amb un pam de nassos. Al cap d'un moment, però, em vaig resignar, i me'n vaig anar cap a la feina.
-Té raó, no es pot pas tenir-ho tot.
I em vaig allunyar, xiulant.