La fugida

No puc mirar enrere. Ara ja no. Cavalco sense parar, sense cap descans, amb el fervent desig de trobar algun lloc on ningú em trobi mai. Vull desaparèixer, vull morir.
Vaig ser una estúpida, i no em mereixo altra cosa que això que em passa.
Si ara pogués tornar al passat ho canviaria tot. Absolutament tot.
En realitat, no sé ben bé com va començar, només sé que ho recordo a partir d'aquell moment...

Aquell dia era el meu aniversari, i jo complia els disset anys. Havíem organitzat una festa a casa meva, on convidaria les meves millors amigues i la família.
Llavors, jo vivia en una casa enmig del camp que rodejava la petita ciutat de Kril·lian. Era una casa acollidora y envoltada d'un jardí preciós: la meva mare s'ocupava de cuidar-lo, i a fe que era una gran jardinera.
Ja us podeu imaginar com va ser la festa. Plena de riures, de regals, de llum i color. O així ho recordo jo. Potser perquè va ser l'últim moment realment plàcid i feliç que vam viure a casa.
Tot va començar a ennegrir-se i complicar-se amb aquell maleït missatge.
Però ho explicaré des del principi:

Després de la meva festa, les meves tres amigues ( la Thyra, la Nessa i la Fiena) i jo, que per cert, em dic Idril, vam decidir passar-nos per la ciutat i visitar el mercat.
Ens hi vam arribar amb els cavalls del meu pare, que vam deixar a càrrec d'uns mossos que vigilaven els cavalls dels que entraven a la ciutat.
De seguida vam arribar al mercat que s'hi organitzava al centre, i sense pensar-ho ni un cop, vam anar directes a la parada del joier.
He de confessar que ens encantaven les joies, com a qualsevol noia jove. Ens quedàvem estones i estones mirant embadalides tot el que el venedor tenia exposat. Per sort, aquell venedor no era d'aquells que si no compraves et feia fora. Era un bon jan, un home ja gran, d'aspecte simpàtic i ulls vius. Es deia Fred i moltes vegades ens feia descomptes, perquè sabia que normalment no teníem diners suficients per comprar-nos una joia de les que ell venia.
L'ambient era d'allò més bulliciós: carros pujant i baixant, nens que corrien rere un gatet abandonat, dones carregades de menjar que tornaven esverades a casa, homes que descarregaven la mercancia, crits de venedors anunciant els seus productes... En fi, l'ambient d'un petit mercat ple de gom a gom. I, si t'he de dir la veritat, m'agradava molt. Em feia sentir viva, perquè era el meu poble, i a més, era senyal de pau.
De sobte, quan en Fred era a punt de fer-nos saber algun rumor que corria per la ciutat, (també era una mica cotilla), es va escoltar el so inconfusible del repicar dels cascos d'un cavall en la pedra del carrer.
Només els grans nobles o missatgers d'aquests tenien permís per entrar a cavall dins de la ciutat, els altres els havíem de deixar a l'entrada.
Fent-se pas entre l'esvalotada gent, va aparèixer un genet. Un missatger.
Va ser llavors quan es va esgarriar tot.
Amb el cap ben alt i mirant despectivament a tots els que érem allà, va fer sonar el corn que portava amb ell, aconseguint així que els despistats se n'adonessin que era allà i posessin atenció.

-¡Ciutat de Kril·lian! ¡Porto un missatge del rei!-, va cridar amb veu solemne.

Un murmuri es va començar a alçar entre la gent, encuriosida per saber quin missatge els enviava el rei.
Mentrestant, el missatger havia desenrotllat un pergamí, i, posant-lo ben alt davant dels seus ulls, el va llegir:

- Per ordre del rei, la present ciutat de Kril·lian ha de saber, que a causa de la guerra entre el nostre país i el de Ghanon, s'ha signat un tractat de pau on es cedeix aquesta ciutat. A partir d'aquest mateix moment, Kril·lian pertany a Ghanon i al seu rei.


Un silenci sepulcral va omplir tot el mercat. Jo em vaig portar la mà a la boca.
¡No podia ser veritat! ¡Ens havien venut! Com una mercancia més... ¡I només pels interessos d'un rei capritxós! Gradualment, els primers murmuris de la gent es van anar convertint en crits i malediccions. Però quan van voler replicar-li al missatger, aquest ja havia marxat.
La gent va començar a inquietar-se. El pànic els havia atrapat.
La Thyra i la Nessa s'havien quedat de pedra, i no reaccionaven. Les vaig sacsejar intentant tornar-les en sí.

-¡Fugiu d'aquí noietes! No esteu segures. ¡Torneu a casa!-, va cridar en Fred mentre recollia ràpidament la seva parada.

-¡Fred!-, va cridar la Fiena, espantada.

-¡Digueu-li als vostres pares el que ha passat i fugiu de la ciutat! ¡Busqueu el poble més proper que no hagi estat venut!-, va seguir l'home.

-Però...¿i tu?-, va exclamar la Thyra sortint per fi del "shock".

En Fred va somriure amb tristesa, i, carregant-se a l'espatlla tot allò que va poder de la seva parada, ens va respondre:

-No us preocupeu per mi, ja em buscaré una manera de fugir. Ara, ¡correu!-

Va desaparèixer entre el corrent de gent que es dirigia a la sortida de la ciutat.
Llavors em vaig adonar que tenia raó. No podíem quedar-nos allà ni un segon més. Agafant la Nessa pel braç, la vaig estirar cap a mi per emportar-me'la cap a la sortida, seguida de la Fiena i la Thyra.
Vam arribar a la quadra just abans que la gent, embogida pel pànic, l'assaltés per robar els cavalls. Vam agafar els nostres, sortint d'allà immediatament.
Però, just abans de deixar enrere la ciutat, vaig distingir entre la gent, una mirada que se'm va quedar gravada per sempre.
Dos ulls de color mel, profunds i misteriosos, que em miraven intensament, i, no sé com, em donaven força.


-Què?-, va cridar horroritzat el meu pare.- ¡No pot ser! ¡Però si el rei de Ghanon és un tirà!

Jo em sentia igual o pitjor que el pare. Encara no m'ho podia creure.
Per sort, la Thyra i la Nessa havien pogut tornar a casa seva ràpidament, amb la promesa que se les manegarien per fugir i posar-se a recer.
Perquè, encara no us ho he explicat: Com va dir el meu pare, el rei de Ghanon era pervers per naturalesa; i, el fet de ser ara súbdits seus feia tenir calfreds. A més, existia la possibilitat que volguessin arrasar la ciutat per fer del territori, el que més els hi vingués de gust. Per això tothom tenia tanta por.
I la Fiena? Segurament us preguntareu què va passar amb ella.
La veritat és que els seus pares eren fora de la ciutat, perquè eren uns comerciants molt importants, i havien hagut d'atendre uns negocis. Per això ella s'havia quedat a casa meva, mentre ells eren fora.
Això em tranquil·litzava molt, perquè així la tindria al costat, i no tindria la incertesa de no saber si estava bé o malament en aquells moments de confusió.

No van passar ni unes hores, que ja teníem tot preparat per sortir de casa, decidits a fugir el més lluny possible. Molta gent de la ciutat ja havia passat a prop de casa, fugint amb tot el que tenien.
Aquells van ser dels pocs que es van poder salvar. Entre ells eren la Thyra, la Nessa i en Fred.
He de donar gràcies que va ser així. No van viure l'infern dels que no vam poder fugir de la ciutat. Perquè, quan ja sortíem de casa, vam veure amb horror, que un exèrcit estranger s'havia apostat al voltant de la nostra ciutat, i ja preparava un campament.
Ens estaven organitzant un setge. Una trampa sense sortida. Volien arrasar la ciutat...

-Canvi de plans!-, va dir el meu pare intentant no deixar veure que estava histèric.

La mare, la Fiena i jo ens el vam mirar desesperades per escoltar la solució que ell ens donaria. Ell, va tornar a agafar els paquets que li havien caigut per la sorpresa, i els va ficar al carro que ja teníem preparat. Hi va pujar la mare, la Fiena, i per últim, a mi. Va pujar ell al davant, i traient-nos del dubte sobre el que volia fer, va dir:

-Anirem a la ciutat, allà podrem estar més segurs, almenys dins del que cap en aquesta situació.-

Vaig somriure una mica, amb els ulls entelats per les llàgrimes: el pare sempre havia estat un home sincer, mai ens diria una mentida, per més crua que fos la realitat.
El carro es va posar en marxa, i, anant molt més ràpid del que era normal per a aquell vell carro de comerciant, vam arribar a la ciutat, que ja es preparava pel que serien dies i dies de fam.
De seguida vam buscar lloc a una de les moltes posades de la ciutat, que estaven pràcticament buides. Per sort, molta gent havia aconseguit fugir. Ens vam acomodar de seguida, i el pare i la mare van sortir corrents a fer-se amb totes les provisions que poguessin. La Fiena i jo ens vam quedar a la porta de la posada, sentint-nos completament impotents, observant com la gent es tancava a casa, buida i sense esperança, amb l'únic desig que aquell infern s'acabés aviat.

******************************************************
Els dies es van arrossegar lentament, plens de monotonia i desesperació. Sovint, la Fiena i jo sortíem de la posada i passejàvem sense rumb per la ciutat, ara amb un aspecte abandonat i decadent.
Em vaig asseure a un dels bancs de marbre que hi havia al carrer, i alçant els ulls al cel, vaig dir:

-T'enrecordes de com era la ciutat abans d'això? Blanca, immaculada i brillant...-

-Plena de vida i activitat...-, va seguir-me la Fiena.

-¿Què farem Fiena? ¿Com s'acabarà tot això?-, vaig dir abaixant el cap, totalment abatuda.

-No ho sé Idril...No ho sé...-, va murmurar ella agafant-me la mà.

Va ser llavors, quan va aparèixer ell, com una senyal enviada pel cel. Amb els cabells llargs i castanys recollits en una cua baixa, i els seus ulls de color mel que tant em semblaven coneguts d'alguna cosa. Era jove i galant, i semblava un noi amb molta força de voluntat i decisió. Era dels pocs que encara no havien perdut l'esperança, al contrari que jo. Això va ser el primer que vaig pensar d'ell quan el vaig veure.
Va ser llavors, quan, sense haver-nos vist encara, es va pujar a sobre d'un dels bancs, i davant de la nostra mirada atònita, va cridar:

-Ciutat de Kril·lian! Compatriotes! Sortiu al carrer i escolteu-me!-

La gent, ja avorrida que no passés res d'interessant que alleugerís el temps d'aquella to
rtura, va anar sortint a poc a poc, encuriosida. Al veure aquell noi, amb aquell foc d'esperança a la mirada, i el posat decisiu del cos, van començar a apropar-se entusiasmada. Al cap de poc hi havia una bona gentada al voltant del misteriós noi, entre aquesta la Fiena i jo.

-Companys! Poble meu! Què ens ha passat? On és la llegendària valentia d'aquesta ciutat? Sí! Tenim un exèrcit a fora, amb la intenció d'ocupar la ciutat i fer-ne el que vulguin. Però deixarem que ho facin? Deixarem que ens robin la ciutat, l'esperança i, fins i tot, la vida? Jo no! Proposo que els plantem cara!-, va cridar el noi.

-Però això desembocarà en una guerra!-, va cridar un home.

-És cert que això passarà! La guerra és nefasta, destructora i devastadora! Però hi ha coses per les que val la pena lluitar! Si ens han de robar la llibertat, la vida o esclavitzar-nos, llevem-nos i lluitem! Fem una revolució!-

Un crit eixordador es va alçar entre la gent, proclamant la revolució de la ciutat. La gent alçava els punys a la vegada, amb força i decisió, cridant amb totes les seves forces la paraula revolució. Jo vaig unir-me al crit, emocionada com mai, amb llàgrimes als ulls i el cor encès en una flama d'honor i valentia.
La ciutat s'havia despertat del son de desesperança, la ciutat havia despertat al valor dels anys antics. Lluitaríem pel que era nostre. Lluitaríem a mort pel que estimaven, amb honor, amb l'honor que només els homes poden fer valer tant. Faríem que el que nosaltres estàvem vivint fos recordat per sempre. Per sempre!
********************************************************


Durant els dies següents, la ciutat va tornar a reviure. La gent anava d'aquí cap allà, unida com mai. El noi dels ulls de color mel, dirigia els revolucionaris, que es reunien i organitzaven tot des de l'antic ajuntament. Jo no vaig poder estar-m'hi, i vaig decidir que m'uniria a ells, encara que els pares s'hi negaven rotundament. Volia ajudar-los, fer alguna cosa amb les meves pròpies mans. Així que vaig dirigir-me a l'ajuntament, on ja estaven acabant la reunió del dia.
Quan vaig acabar de pujar les escales que portaven a la porta principal de l'edifici, els homes que formaven el Consell (es van donar aquest nom), van començar a sortir. Vaig intentar parlar amb algun d'ells, però semblava que la meva condició de dona no m'ajudava gaire. Després de molts intents perquè em fessin cas, em vaig donar per vençuda. Em vaig girar cap a la porta amb els ulls tancats per la ràbia, i quina va ser la meva sorpresa, quan, al obrir-los vaig topar de cara amb algú. Quan em vaig refer i vaig alçar el cap per demanar perdó, em vaig quedar sense paraules. Era aquell noi, i em mirava intensament amb aquells ulls que tant m'agradaven. Va ser llavors quan ho vaig recordar. I és clar que coneixia aquells ulls! Era la mirada que vaig distingir el dia del missatge, entre la gent que fugia!

-Ho sento.-, va dir.

-No...No passa res...-, vaig aconseguir dir amb un fil de veu.

Ell va somriure encantadorament, amb una mirada clara i serena. Vaig abaixar el cap avergonyida, i va ser llavors quan vaig veure a les seves mans uns documents. Eren sobre la revolució. Llavors va ser quan vaig recordar el propòsit pel que havia vingut. Qui millor que ell per demanar-li que em deixés participar? Segur que ell m'escoltaria!

-Jo...Bé...Volia demanar-te una cosa.-, vaig dir sota la mirada atenta del noi.- Voldria formar part de la revolució...Voldria ajudar-vos...

Ell es va quedar perplex davant les meves paraules. I no era estrany, perquè no era usual que una dona volgués embolicar-se en temes semblants.

-I què podria oferir-nos una noia tan jove?-, va dir, amb veu misteriosa.

Jo em vaig quedar en blanc. Què podia oferir? La veritat es que en aquell moment no se'm va acudir res. Però havia de dir alguna cosa! O si no perdria tota possibilitat d'entrar a formar part de la revolució.

-Bé, no ho sé...Podria...Podria...donar idees?-, vaig temptar.

Ell va canviar el posat seriós per un d'indesxifrable, i per un moment vaig témer que m'engegaria a rodar. Però, per sorpresa meva, va esclafar a riure. En el moment en que vaig escoltar com reia, vaig sentir una sotragada al cor. En aquell moment no en sabia el perquè, però vaig anar sentint com, a poc a poc, una agradable escalfor m'envaïa el cor.

-M'agrada això! Necessitem gent forta per la lluita, però també gent amb intel·ligència i valor!-, va dir tot content.

Jo vaig obrir els ulls per la sorpresa i la felicitat. Vaig somriure obertament i li vaig estendre la mà, com volent tancar un pacte. Ell va agafar-me'la amb compte i delicadesa, i em va dir:

-Benvinguda al Consell, lady...-

-Idril, em dic Idril.-, vaig contestar reaccionant.

-Lady Idril... Jo em dic Akeira.-, va acabar, besant-me suaument la mà.



*****************************************************


Quan els pares es van assabentar que m'havia unit al Consell es van enfadar moltíssim, van voler prohibir-me sortir de casa. No em volien veure embolicada en aquell tipus de problemes. Però la Fiena em va defensar. Els va dir que no em podien tancar a la posada, ni engarjolar la meva ànima lluitadora, havien de donar-me una oportunitat. Després de molt discutir, van acceptar-ho amb resignament, i tot gràcies a la meva amiga Fiena. Com me l'estimava! Sempre m'havia ajudat. Sempre l'havia tingut al costat. I jo, això, mai ho oblidaria.

Aquell mateix dia hi havia una altra reunió. La meva primera reunió! L'Akeira em presentaria al Consell, i se m'informaria de tot allò relacionat amb la revolució.
Vaig arribar davant las portes de l'antic ajuntament, amb uns pergamins a les mans amb notes i apunts que havia fet la nit anterior. Sentia com l'emoció m'envaïa. I no era per menys! Podria participar en les decisions que podien salvar la nostra ciutat i la nostra gent! Estava molt nerviosa, però també orgullosa de mi mateixa. Amb aquest últim sentiment, vaig començar a apropar-me a la porta de l'edifici, amb passes decidides i segures. Jo podia fer-ho!

Ja a dins, em vaig trobar a l'Akeira, que m'esperava per guiar-me a sala on es reunia el Consell. Ens hi vam dirigir junts, ell amb expressió greu i seria, i jo amb un somriure als llavis. Al cap de menys d'un minut vam arribar davant d'una gran porta doble, robusta, de roure. Agafant el mànec amb la naturalitat de qui ja coneix el lloc, l'Akeira va obrir la porta, obrint-me el camí cap a la meva llibertat de expressió. Un camí que bé podia portar la llibertat al meu poble...o la perdició.

Vaig entrar a la sala, tímidament, i darrere de l'Akeira. Allà eren, els membres del Consell. Asseguts al voltant d'una taula rodona, cada un d'ells amb una característica especial que podria ajudar a la revolució. Però el detall que ja havia intuït, i que més problemes podria dur a la seva aparició davant d'ells, era que tots eren homes. Tant joves, com adults i vells, tots homes. Sabia que era la primera dona que gosava intentar entrar-hi, i també la primera d'aconseguir-ho. Poc a poc i amb certa recança, vaig posar-me a la vista d'ells, deixant l'ombra protectora de l'Akeira. Immediatament, tots van posar cara de sorpresa, i alguns, també d'indignació. I jo els comprenia: Què feia una noia tan jove a la sala del Consell?
Ràpidament, i veient la situació, l'Akeira es va avançar a cap d'ells i va anunciar:

-Señors! Us presento a la nova membre del nostre Consell, lady Idril.-

Aquell moment sí que va ser còmic, tots i cada un d'ells van posar una cara estranya i molt divertida, plena de sorpresa. S'havien quedat gelats.

-No m'ho puc creure! Primer es presenta aquí, i després dius que és membre del Consell!-, va esclatar un dels membres més vells.

Aquell home tenia una aspecte venerable, segur que devia ser un savi de grans coneixences. Jo no entenia perquè no era ell el cap del Consell. Però és clar, va ser l'Akeira qui va tenir el valor suficient per convocar la revolució.

-Akeira...Vols dir que és convenient...Només és una noieta...-, va murmurar un altre home, més jove i robust, d'aspecte amable.

-Potser és jove...Però no té ella la mateixa edat que jo?-, la pregunta els va sobtar a tots, que es van mirar confusos.

Jo també me'l mirava amb curiositat. No sabia que teníem la mateixa edat.

-A més-, va continuar ell.-, jo crec que té les mateixes qualitats que tenim nosaltres, que sigui una dona no la priva d'intel·ligència.

-Deu ser una broma!-, es va escandalitzar un altre dels homes.

-No ho és.-, va replicar l'Akeira, bellugant el cap de costat a costat.

-El cap pot tenir raó, posem-la a prova.-, va intervenir un home, sens dubte bon amic de l'Akeira.

La majoria dels membres del Consell van remugar davant la proposició, i van començar a xiuxiuejar amb els que tenien al costat.

-Què hi perdem?-, va tornar a intervenir aquell home.

Davant d'aquelles paraules tots es van girar cap a ell, i mirant-lo, un a un van anar acceptant la proposició. L'últim, i remugant, va ser aquell senyor venerable, que tan savi m'havia semblat.

Fent-me una senya, l'Akeira em va indicar una cadira perquè m'assegués. El vaig obeir, i m'hi vaig asseure. Sorpresa, em vaig adonar que era la que era a la seva esquerra, a la dreta s'hi asseia l'home que m'havia defensat. El savi em mirava amb recel, des de l'altre punta de la taula. No confiava gaire en mi. I de veritat que el comprenia.

-Bé,- va començar l'Akeira, donant per començada la reunió.- avui hem d'acabar d'aclarir la situació en la que ens trobem, què creiem que es proposa l'enemic, i com podem contrarestar-lo.-

Llavors, un dels membres va intentar començar a parlar, però el savi el va aturar, mirant-me enigmàticament, i casi amb un posat desafiador, em va dir:

-Ja hem dit que et posarem a prova, comencem ara. Digues, què penses tu de tot això?-

Jo em vaig quedar de pedra, em deixarien parlar la primera? Allò sí que va ser tota una sorpresa. Però llavors vaig captar la vertadera intenció
del savi. Si jo cometia qualsevol error ja tindria una excusa per fer-me fora del Consell. No em deixaria vèncer fàcilment. Li vaig somriure amablement, i amb tota la seguretat de la que vaig ser capaç, vaig estendre sobre la taula un mapa que el pare m'havia proporcionat la nit anterior.

-Un mapa de clavegueres? Quin servei ens pot fer això?-, va exclamar un home, amb impaciència.

-Deixeu-la parlar primer.-, va intervenir l'Akeira, defensant-me.

Jo vaig assentir, somrient-li, donant-li les gràcies.

-Bé, comencem des del principi: La nostra ciutat està rodejada i sotmesa a un setge. L'enemic sembla no tenir la intenció d'atacar fins que es compleixi un mes de setge, sinó ja els tindríem a sobre. Per tant, podem atrevir-nos a suposar que tenim aquest termini per organitzar-nos.-, vaig fer una pausa per veure quin efecte havien causat les meves paraules.

-I què proposes?-, va preguntar en Jiba, l'amic de l'Akeira (més tard vaig saber com es deia).

-Per això he portat aquest mapa, si us fixeu, són com carrers subterranis, i n'hi ha un d'ells, el principal, que acaba fora de la ciutat...-

-Una sortida...Una forma de fugir, oi?-, va sorprendre's l'Akeira.

-Exacte, però l'únic problema és que l'exèrcit enemic és just a sobre de l'única sortida que tenim. Com ja veieu al mapa, les clavegueres desemboquen al riu, i l'enemic té el campament just allà.-, vaig exposar, amb compte.

-Llavors això no ens serveix de res!-, va dir el savi, encara reticent a acceptar-me com a membre.

-No he acabat.-, vaig tallar-li el més amablement que vaig poder.- Posem per cas que decideixen atacar-nos quan s'acabi aquest mes. El campament es buidaria per complet. Una cosa de la que podem estar segur que tenim, és l'element sorpresa. Ells no tenen ni idea que podem sortir per allà. De fet, ni s'imaginen que som aquí, discutint com salvar-nos. Ells creuen que tenim tanta por que no farem res contra ells. Així que...-

-Que tindrem via lliure...-, va acabar amb entusiasme un dels membres més joves.

En aquell moment, l'entusiasme d'aquell noi es va anar estenent per tots els membres, que per fi veien una sortida al greu problema que patia la nostra ciutat. Veien la salvació del poble. Alguns reien contents i emocionats. Jo els havia portat l'esperança.
Però no van ser tots el que es van entusiasmar. El savi encara mantenia la sang freda, i va cridar, fent callar a tothom:

-Creus que són tan estúpids com per no creure que voldrem defensar-nos, encara que sigui una mica? És veritat que no saben això de les clavegueres, però si no veuen ningú a la ciutat ens buscaran pels voltants, i anant a cavall ens trobaran de seguida! Aquest pla no és més que una utopia!-

Jo vaig somriure, complaguda que algú ho hagués descobert. Podia no refiar-se de mi, però jo, al savi, l'admirava molt.

-Ja he tingut en compte aquest detall.-, vaig dir-li, triomfant.- Per això havia pensat que els que haurien defensat les muralles de la ciutat, fos el pla que fos el que seguíssim, formarien la trampa. Serien una distracció, que permetria als més dèbils fugir de la ciutat. I quan ja ells fossin ben lluny, fugirien també per les clavegueres, el més ràpid que poguessin.-

La sala es va quedar muda. Tots em miraven, amb els ulls oberts, impressionats. No s'havien esperat que jo pogués haver planejat tot amb tanta cura. Sens dubte, era el pla perfecte. L'Akeira també s'havia quedat de pedra. Quan jo li havia demanat d'entrar al Consell, no va dubtar ni un moment que jo podria ajudar molt, però no s'hauria imaginat que a la meva primera reunió els donés la solució. Aclaparat i ple d'admiració, va alçar les mans, i mirant-me intensament, va començar a aplaudir. Els altres, també admirats, van seguir-lo, i aviat, tota la sala era plena del so del picar de mans. Em van fer envermellir, i tota somrient, vaig abaixar el cap. Jo pensava que la cosa no podia haver anat millor, però m'equivocava: l'únic que no s'havia posat a picar de mans, el savi, em mirava amb un posat indesxifrable, i alçant les mans, també va començar a aplaudir-me. Em va somriure, com acceptant la seva derrota. Allò em va deixar petrificada, no havia esperat res d'ell, i molt menys allò! Em vaig sentir tan feliç!

Des d'aquell dia, tots a la ciutat em van mirar amb altres ulls, es va fer córrer la notícia que jo havia estat la que havia concebut el pla que ens salvaria. Al passar em saludaven amb respecte, ja sense tenir en compte que jo era una dona. La Fiena estava orgullosa de mi, i allò era de les coses que més m'animaven. Els meus pares, encara que eren una mica reticents a acceptar que fos del Consell, també n'estaven d'orgullosos.
La feina de la preparació del pla es va posar en marxa, i tots aquells que podien fer servir una arma decentment van començar a preparar-se per la lluita. Vam començar a racionar el menjar que encara quedava a la ciutat, i per part dels membres del Consell, es van anar enllestint tots els detalls d'estratègia de la fugida, i també de la petita defensa que oposaríem. El savi va passar a ésser, per mi, com un segon pare: m'aconsellava, m'ajudava amb la feina del Consell, es preocupava per mi...
L'únic que em sabia greu era que ja no podia passar tant temps amb la Fiena, i més en aquells moments! Precisament perquè podien ser els últims que pogués passar amb ella.
Però ella mai m'ho va retreure, al contrari, m'animava a treballar, i també m'ajudava amb les seves idees.
I l'Akeira? Segur que us preguntareu què passava amb ell. La veritat és que el sentiment que ja sentia per ell des de la primera vegada que el vaig veure, va anar creixent i creixent dins meu. Sentia com m'ocupava tot el cor i l'ànima, em feia volar. Em feia morir mil vegades i tornar a renéixer. L'estimava de debò, amb bogeria.
Cada dia, després de les reunions, ell m'invitava a passejar per la ciutat. Em portava als llocs de la ciutat que mai havia conegut, i que, sens cap mena de dubte, eren els més bonics i misteriosos. Solia portar-me a un de concret. Era enganxat a la base de la muralla més meridional, al lloc oposat de la porta. I era com un jardí secret. Eren unes runes antigues, il·luminades per uns fins rajos de sol que provenien dels foradets que deixaven les copes dels arbres que allà havien nascut. Tot el lloc era ple d'heura, que trepava per les columnes destruïdes i trencades. Al mig hi havia una font que ja no funcionava, i era envoltada per un roser en flor. Em vaig enamorar d'aquell indret. I a més, m'hi estava allà, hores i hores parlant amb l'Akeira. I cada vegada, que ell em mirava amb aquells ulls de color mel, amb aquella intensitat, jo m'esfondrava per dins. No ho podia evitar, el desitjava com mai ho havia fet amb ningú. Em moria perquè m'abracés i m'estimés. Em sentia tan protegida al seu costat... A més, no podia deixar de relacionar aquell meravellós lloc amb ell. Semblava que tenia alguna cosa a veure amb la seva infància. Ambdós tenien una aura misteriosa i bella a la vegada... Perquè ell mai em va explicar res sobre el seu passat, només mirava el present, i allò el feia fort, molt fort. Moltes vegades ens quedaven callats, l'un al costat de l'altre, i mentre ell mirava com el sol es ponia sota la blanca muralla de la nostra ciutat, jo l'observava atentament. Els seus ulls il·luminats pel sol moribund, posats en l'infinit, segurament buscant passats llunyans de la seva infància. Els seus cabells castanys recollits en una cua baixa, i alguns d'ells caient rebels sobre els seus ulls. El posat serè i tranquil. El seu cos jove i fort recolzat en una vella columna de marbre...Mai ho podria negar, per mi, era l'ésser més bell del món.
De mica en mica, havíem anat agafant una insòlita confiança, que ens feia saber, que encara estant en silenci, els dos junts, ens sentíem acompanyats i segurs. Teníem posada la màxima confiança l'un en l'altre, igual de com la teníem la Fiena i jo. Però jo no podia deixar de preguntar-me, una vegada i una altra, quan ell se n'anava després de deixar-me a mi a la posada, si ell sentia per mi alguna cosa semblant al que jo sentia per ell. Si jo era l'única que sentia l'amor encenent el meu cor.


******************************************************

Van anar passant els dies, i ja casi teníem tot preparat pel termini que nosaltres mateixos ens havíem posat. Semblava que el pla tirava endavant sense problemes, i que funcionaria amb seguretat.
Jo era a la meva habitació de la posada, tota concentrada en uns documents que estava llegint. Vaig agafar la ploma, i sucant-la al pot de tinta negra, hi vaig fer una correcció. Va ser llavors quan van trucar a la porta. Em vaig aixecar i la vaig obrir. Era la meva mare.

-Idril filla, la Fiena t'espera a la seva habitació. Em sembla que vol parlar amb tu.-

Jo vaig assentir estranyada, i tancant la porta de la meva habitació, me'n vaig anar cap a la de la Fiena. Al arribar-hi, vaig obrir la porta poc a poc i amb suavitat. Hi vaig entrar en silenci, l'ambient que s'hi respirava a l'habitació era, d'alguna manera, trist.
Ella era allà, asseguda al llit. La vaig veure inquieta, nerviosa per alguna cosa, i jo no sabia per què. De seguida que jo vaig ser dintre, ella va alçar els ulls, i em va veure. Es va alçar de cop, i com dubtant d'alguna cosa, es va quedar parada un moment.

-Fiena, què et passa?-, vaig preguntar-li jo, preocupada.

Ella va tornar a fixar la mirada que per un moment havia desviat, en mi. Va apretar els llavis, i agafant-me per sorpresa, es va llençar als meus braços, abraçant-me amb força. Totalment perplexa, vaig notar com el seu cos es convulsionava, i com alguna cosa em mullava l'espatlla. Estava plorant! Em vaig espantar moltíssim. Què li havia pogut passar, que l'hagués afectat tant? Em vaig preocupar de debò.

-Idril...T'estimo molt! Ho saps, oi? T'estimo moltíssim!-, va dir entre plors.

Jo em vaig sorprendre encara més. Sí que ho sabia, és clar! Igual que ella sabia que jo també l'estimava molt. Però en aquell moment, no
m'esperava que m'ho digués, i menys que ho fes plorant.
La vaig estrènyer entre els meus braços, intentant tranquil·litzar-la. Em sentia tan bé quan l'abraçava! Tota ella feia una olor dolça i embriagadora. M'agradava ensumar-la i emplenar-me d'aquella dolçor, em feia sentir segura... Estava segura que qui s'enamorés algun dia d'ella, no la deixaria mai, l'estimaria amb bogeria.
Llavors, em va assaltar una idea al cap. I si...

-Fiena...Que tens por?-, li vaig dir suaument.

Ella va assentir lleugerament, amb el rostre amagat a la meva espatlla. Jo, llavors, vaig dulcificar el rostre, abans marcat per la preocupació. Vaig acariciar-li els cabells, a poc a poc i amb tendresa.

-Però per què? Si tu et salvaràs. Podràs fugir mentre defensem la ciutat.-, li vaig murmurar dolçament.

-Però es que...-, va començar a dir, quan es va quedar muda de cop.

Es va separar una mica de mi, per mirar-me a la cara. Se la veia espantadíssima. I jo sabia el per què. Era clar que les meves paraules n'eren les culpables. Però no li podia amagar. No per més temps.

-Què has dit? Idril?-, em va reclamar.

Jo vaig abaixar els ulls, i separant-me d'ella, em vaig girar d'esquena, i vaig creuar els braços. Vaig quedar-me una estona en silenci, pensant el que passaria a continuació. De tota manera, ja ho havia dit, i no podia retirar-me ja.

-El que has escoltat. Que tu et salvaràs mentre nosaltres defensem la ciutat.-, vaig murmurar.

-M'estàs evitant! Què vols dir amb aquest nosaltres?-, va quasi cridar ella.

Era evident el que havia volgut dir amb les meves paraules, tant ella com jo ho sabíem, però ella es negava a acceptar-ho. Vaig quedar-me en silenci, massa aclaparada i trista per dir res.

-Idril! No voldràs quedar-te amb ells? Es un suïcidi!-, va desesperar-se la Fiena.

-No ho és! Podrem escapar, si som ràpids.-, vaig replicar, girant-me.

-No siguis innocent! Bé saps que és casi impossible que us salveu tots!-, va cridar.

Les llàgrimes van inundar els meus ulls, i van caure per les meves galtes, recorrent la meva cara. Vaig mossegar-me els llavis, i no me'n vaig poder estar d'abraçar-la amb força. Jo també tenia por, en el fons del meu cor, sentia com em tremolava la voluntat. Però es reafirmava quan pensava que així la podria salvar. A ella, als meus pares i al poble. Però sobretot, a ella. Era la meva millor amiga, i no permetria que li passés res de res. Si hi havia d'arriscar la vida, ho faria. No em feia res morir si sabia que així ella continuaria vivint.

-Ho sé... Ho sé Fiena. Però jo sóc membre del Consell, i com a tal, he de fer com tots els membres. Jo ja sabia que això passaria, que si m'hi ficava hauria d'arriscar la vida. Però no em va importar. I saps per què? Perquè t'estimo molt Fiena, massa com per no fer res davant la possibilitat que prenguis mal.-, li vaig confessar mentre plorava.

-Oh Idril!-, va deixar anar ella, amb un fil de veu.

-No dubtaré ni un segon en posar en risc la meva vida. Ho faig per tu, Fiena.-

I allà ens vam quedar les dues, abraçades i plorant. Ens estimàvem massa. Jo crec que la nostra amistat era diferent a les altres. Superava moltíssimes barreres, per col·locar-nos en el punt àlgid de l'amistat pura i dura. En aquell moment, em vaig fer un jurament: la protegiria amb la vida! No vaig dubtar més, no vaig tornar a sentir por.

****************************************************


A partir d'aquell moment, vaig mirar d'estar-me més estones amb ella. La veritat és que el sentiment de pèrdua que es va anar formant dins meu, em feia voler estar el màxim al seu costat. Però el meu cor estava dividit. Per una banda era la Fiena, però per l'altra també hi era l'Akeira. A tots dos els estimava, i molt. Cada vegada sentia com el dia en que, segurament, ens atacarien, s'apropava més i més, inexorablement. I allò m'encongia el cor. Quan veia als que s'havien convertit en amics meus, els membres del Consell, que s'haurien de quedar (jo amb ells), a defensar la ciutat, junt amb uns quants homes més, sentia com la culpa s'apoderava de mi. I és que sentia que els havia portat a una possible mort a mans enemigues. Però és que els veia tan animats! Amb tanta esperança! Semblava que jo era l'única que veia la possibilitat que no tot anés bé. L'Akeira va ser l'únic del Consell que va notar com em sentia. No sé com s'ho feia, però amb un sol cop d'ull sabia com em trobava.
Un del dies en que em va tornar a portar a aquelles runes paradisíaques, va ser quan m'ho va preguntar.

-Idril, et trobes bé? Et noto decaiguda.-, em va dir amb to preocupat.

Jo no m'esperava aquella pregunta, i me'l vaig quedar mirant, dubtosa de si li havia de dir. Ell em continuava mirant, esperant pacientment a que jo em decidís.
Però vaig callar. No li podia dir, no volia que ell també perdés l'esperança, ell, que era la meva raó de viure. No podia, no em veia capaç de confessar-li que em sentia culpable. Vaig abaixar el cap, totalment abatuda.
Però llavors, en contra de tot el que m'hauria pogut imaginar, vaig sentir com ell em posava la mà sota la cara, i amb molta suavitat, em feia que el mirés. Vaig trobar-me amb els seus ulls, que em miraven fixament. Em vaig espantar. I és que si el mirava, si ell em mirava d'aquella manera, sentia que ho oblidava tot. Vaig apartar els ulls, sentint com em tremolaven els llavis.

-Idril...No m'agrada veure't trista...-, em va murmurar amb dolçor.

Jo em vaig quedar muda. M'ho havia dit amb tanta tendresa... Era el que tantes vegades havia somniat que passés. No podia retenir-me més, no podia deixar que ens ataquessin sense que jo li hagués dit. Havia d'evitar que els fets ens separessin si jo abans no li havia confessat que l'estimava.
Vaig tornar a alçar els ulls, disposada a confessar-li, encara que ell no em correspongués. Si no li deia me'n penediria tota la vida.
Però quan vaig intentar dir-li, no vaig ser capaç: se m'havia fet un nus a l'estómac, i no em sortien les paraules.
Vaig tornar a abaixar el cap, avergonyida, les llàgrimes entelant-me la vista.
Va ser llavors, en aquell precís moment, quan els meus somnis es van fer realitat. Vaig sentir com uns braços forts i càlids em rodejaven i m'estrenyien contra el seu pit. Les llàgrimes van començar a lliscar-me per la cara. Sentia com el seu cor bategava nerviós, sentia la seva calidesa envoltant-me. M'estava acariciant els cabells. I jo no podia fer una altra cosa que plorar. M'estava abraçant... En el moment en que vaig ser totalment conscient d'allò, em vaig aferrar amb força a les seves espatlles, vaig enterrar el meu rostre al seu pit i vaig començar a plorar de debò. Era com un somni.
Ell em va estrènyer més fort, com volent-me protegir d'alguna cosa.

-No ploris Idril...Tot anirà bé. Jo et protegiré...-,vaig sentir que deia, poc a poc.

Jo seguia plorant, no sé si d'alegria o de tristesa, potser de les dues coses. I és que, estant als seus braços, tot el que existia al nostre voltant, per mi desapareixia. Només sabia pensar en ell. Només en ell.
Llavors, vaig notar com ell apropava els seus llavis a la meva orella. Vaig sentir el seu suau i càlid alè acariciant-me la pell. Va ser just en aquell moment quan les vaig escoltar, les paraules somniades durant tant de temps.

-T'estimo...-

Vaig alçar el cap, molt a poc a poc. Me'l vaig mirar mig somrient, encara amb llàgrimes als ulls. No m'ho podia creure. Era massa bo per ser realitat. Però allà el tenia, mirant-me ansiós per saber la meva resposta. No vaig poder dir ni una paraula. Però vaig alçar la mà, i quasi amb por, la vaig posar a la seva galta, acariciant-la amb tendresa.
Ell va tancar els ulls, volent fruir la meva carícia. Quan els va tornar a obrir, un raig de sol va il·luminar els seus ulls de color mel. El meu cor va sofrir una sotragada. Era com un àngel.
Les nostres mirades es va fondre, i, com endut pel seu cor, ell va començar a apropar-se cada vegada més a mi. Vaig tancar els ulls, sentint que aquell moment seria el més dolç de la meva vida. I llavors els vaig rebre. Els seus llavis sobre els meus. Mai havia pogut imaginar que fossin tan càlids! Eren dolços, feien gust a mel, però amb un regust amarg, que, estranyament, m'agradava. Aquell moment va ser com elevar-me per acariciar, amb la punta dels dits, els núvols que envoltaven el paradís. M'estava besant. Els nostres cors es van fondre en un de sol, i els nostres cossos es van apropar més, buscant estar més a prop. Ell acariciava els meus llavis amb els seus, infinitament, per després trencar el petó per un segon i tornar a besar-me. I així moltes vegades, fent-me morir cada vegada que ho feia. No ens volíem separar, era un moment massa bonic per acabar-lo. Però no tot podia durar eternament.
Va ser ell el que es va separar. Perquè, de fet, jo no era capaç de fer res en aquell moment.
Em va tornar a mirar. Jo encara no havia obert els ulls, i ho vaig fer a poc a poc, com despertant d'un somni. Allà era ell, encara abraçant-me, i somrient-me amb moltíssima tendresa. Vaig tornar a enfonsar la cara al seu pit, amb la diferència que ara no plorava. Era més feliç que mai.
Ell, després que jo fes allò, va amagar el rostre al meu coll, i va tancar els ulls, sentint-se millor que mai.

****************************************************


Ens havíem confessat el que sentíem l'un per l'altre, per fi sabíem que l'altre ens corresponia. Però aquest fet no aturaria pas els plans de l'enemic. I jo no m'havia equivocat quan havia suposat que ens atacarien quan el termini d'un mes de setge es completés.
Ho vam comprovar de seguida, i d'una manera gens agradable:
Quan tornàvem de les runes cap a la posada, ja era de nit. No creiem que ens poguéssim trobar algú quan ja era fosc. Però les coses mai van com un desitja.
Al arribar al centre de la ciutat, molt a prop ja de la posada, ens vam quedar palplantats al terra. Tots els soldats s'havien preparat per lluitar i es dirigien ràpidament cap a les muralles, la confusió regnav
a l'ambient. Un petit grup de soldats, integrat per alguns membres del Consell, agrupava al poble i els explicava a crits la situació. Suficientment fort com perquè nosaltres ho escoltéssim. Però no feien falta paraules per saber què passava: l'atac començava, i amb ell, la fugida.
Llavors, els vaig veure, els pares i la Fiena. Mirant primer un moment a l'Akeira, com demanant-li permís, vaig córrer cap a ells. Ell em va seguir.
No em va deixar temps per acomiadar-me d'ells, em va abraçar per darrere, davant de tots. La gent que hi havia es va quedar de pedra, no s'havien pogut imaginar mai la relació que hi havia entre nosaltres dos. Bé, mentida, la Fiena sí que ho sabia, ho havia sabut des del moment en que va veure com me'l mirava jo, a l'Akeira.
Ell seguia abraçat a mi, sense dir res. Em va fer la sensació que es volia acomiadar de mi. Llavors hi vaig caure. Encara no li havia dit! Es devia creure que jo fugiria amb el poble. Però estava decidida a lluitar amb ell.

-Akeira...Escolta'm.-, li vaig demanar, girant-me cap a ell.

Ell em va mirar, confús, no sabent què voldria dir-li.

-Vull lluitar amb tu.-, li vaig dir, simple i directament.

Es va quedar gelat. Va obrir els ulls perplex. Ell sabia que jo era valenta, però no s'hauria imaginat que volgués arriscar la meva vida d'aquella manera. S'havia quedat sense paraules.

-Si us plau...-, vaig murmurar, mirant-lo fixament.

Va tancar els ulls, com volent despertar d'un mal somni. Quan els va tornar a obrir, l'expressió li havia canviat. Ara es veia a la vegada furiós i temorós. Agafant-me per sorpresa, em va agafar fermament de les espatlles, i em va fer una mica enrere, perquè el veiés bé.

-Et creus que estic boig? Com vols que et deixi quedar-te aquí! Et poden matar!-, em va quasi cridar.

-Però sóc membre del Consell! No vull ser diferent als altres! Si vosaltres us quedeu, jo em quedo!-, vaig replicar, baixant la vista.- Si tu et quedes, jo em quedo amb tu...-, vaig xiuxiuejar.

Em va tornar a abraçar ben fort. Com si li anés la vida. Jo el vaig respondre, passant-li els braços per l'esquena, acariciant-lo.

-I si et fan res? No ho podria suportar! T'estimo massa Idril...-

-Akeira...-, se'm va escapar, entendrida.

Ens vam estar una estona en silenci, abraçats, mentre el caos regnant al voltant feia que la gent corregués, fugís, tingués por... Però nosaltres seguíem allà, abraçats, junts, immunes als crits i la confusió exterior. Em vaig enfonsar a la calidesa dels seus braços, sabent que tard o d'hora ens hauríem de separar, tant si lluitava com si no. Però volia fruir una mica més d'aquell moment.

-No t'ho podré treure del cap, oi?-, va admetre, amb veu dolça.

-No.-, vaig dir-li, divertida.

Ens vam separar, tots dos somrients. Ell per fi ho havia acceptat, podria lluitar al seu costat. M'havia d'acomiadar dels meus pares, i de la Fiena. Potser per sempre. Sí, potser.
Em vaig apropar als pares, i els vaig abraçar com mai ho havia fet. La mare plorava, i el pare lluitava per no fer-ho. Els dos somreien, convençuts que jo sobreviuria, orgullosos de mi. Quan m'hi vaig separar, ho vaig fer a poc a poc, com penedint-me de estar fent el que feia.
Em vaig girar, buscant la Fiena. Ella no em mirava, em girava la cara. Vaig reconèixer el gest de seguida: s'estava fent l'ofesa, de broma, com quan feia quan tot era normal. No vaig poder més, i m'hi vaig llençar als seus braços, plorant. I és que la sola idea que existís la possibilitat de no tornar-nos a veure em feia pànic. Però també és veritat que jo ho feia precisament per ella, per donar-li temps per fugir. Ella també em va abraçar, plorant tant o més que jo.

-No te'n vagis Idril...Queda't amb mi! Si us plau...-, va aconseguir dir entre plors.

-No puc Fiena...Ho sento...-, em vaig disculpar, també plorant.

Però el temps no ens volia donar una estona més per estar juntes. Un cavaller va córrer cap a nosaltres, demanant a l'Akeira que es preparés per lluitar. Ell em va mirar. Jo sabia que havia d'anar amb ell, encara que em donés l'oportunitat de quedar-me allà i fugir.
Em vaig separar de la Fiena, que m'havia abraçat encara més fort en veure la situació. Mirant-la per últim cop, vaig posar-me a caminar al costat de l'Akeira, cap a l'armeria.
No havia de mirar enrere ni un sol cop, sinó estava segura que tornaria al seu costat corrents. Sabia que ella em mirava, amb l'esperança que girés cua i tornés. I també sabia que es desesperaria si no ho feia. Però era pel seu bé.

-Idril! No te'n vagis! Idril!-

Els seus crits em van arribar al cor, com els punyals més mortífers. Per uns instants vaig pensar en deixar-ho córrer tot i tornar, però vaig abaixar el cap, tancant els ulls, i vaig seguir caminant.

De seguida vam arribar al lloc on tots els soldats agafaven les armes i els escuts per lluitar. L'Akeira es va armar de seguida, mentre que jo mirava atentament com ho feia. Quan va acabar se'm va apropar, i mirant-me de dalt a baix, es va girar per agafar una armadura petita. Me la va donar, i jo me la vaig anar posant, mentre ell m'escollia les armes que m'anirien bé. Una espasa lleugera però ben esmolada, un petit escut, i un arc amb les respectives fletxes. M'ho vaig col·locar tot de pressa, però amb compte. Seria la meva primera lluita, i potser l'última. Però allò no m'espantava, dins meu havia nascut una flama d'honor i valentia que mai havia sentit. Em feia saber que tot era possible, si hi creies, si creies en el que més estimaves. Pensant això, em vaig girar cap a l'Akeira, per mirar-lo atentament. Jo ja estava preparada.

-Et protegiré. Tu tranquil·la.-, em va dir.

Jo vaig somriure, i, junts, vam córrer a seguir als altres. Aniríem a les muralles, des d'on començaríem la petita defensa.

*****************************************************

Jo no ho sabia, però en aquell moment, va passar una cosa que, més tard, em salvaria la vida.
El grup de ciutadans ja quasi estava tot dins els carrers subterranis que formaven les clavegueres. Només restava la Fiena, que s'havia quedat quieta, mirant cap on me n'havia anat. Un dels soldats la va agafar pel braç i la va intentar dirigir cap a les clavegueres, dient-li:

-Senyoreta, hem d'afanyar-nos.-

Ella va tancar els ulls plens de llàgrimes, i no en va fer cas. Quan l'home va intentar moure-la, va obrir els ulls de cop.

-No!-, va cridar.

Es va deslliurar ràpidament del soldat, i va arrencar a córrer cap a on jo havia anat amb l'Akeira.

-Senyoreta! Torni! Torni!-, va cridar-la el soldat, espantat.

L'home va fer el gest per anar a seguir-la, però un company seu el va aturar.

-No hi vagis, si te'n vas no podrem defensar el poble contra un possible atac. Més val una noia morta que tot el poble mort.-, li va dir.

El soldat va assentir, encara entristit pel destí que segurament, la noia correria.
I ella encara corria, pels carrers ja abandonats de la ciutat.

*****************************************************

Tots érem apostats a les muralles, l'ombra i la foscor de la nit eren les nostres millors amigues. Estàvem totalment camuflats.
Vaig mirar un moment per sobre de la muralla. Eren allà, l'exèrcit enemic avançava cap a la ciutat amb les torxes enceses. Estaven massa confiats, creien que els esperaríem com un ramat d'ovelles sotmeses. I aquella creença era la nostra esperança.
Encara no eren suficientment a prop per poder disparar i encertar. He de dir que jo ja era bona arquera, era la meva afició.
Però en aquell moment ni ho vaig recordar, només podia esperar i aferrar-me a la mà de l'Akeira.
Llavors va arribar el senyal, una petita flama a la primera torre vigia. Era l'hora.
Amb una última i intensa mirada a l'Akeira, em vaig col·locar, silenciosament, a punt per disparar. Vaig tensar l'arc, i vaig deixar anar la corda. El primer grup de fletxes va volar en l'aire, i van matar un gran nombre d'enemics.
Ens havíem descobert, tal com havíem planejat.
Els corns enemics van començar a sonar, donant l'alarma, escampant l'alerta per tot el camp on era l'enemic. Nosaltres vam seguir disparant, una fletxa darrera d'una altra. Matant tants enemics com ens era possible. Però eren masses, i ho sabíem. Algú podria pensar que era un suïcidi, però hi havia esperança, i valia la pena.
L'enemic va reorganitzar-se com va poder, havia estat un cop bastant fort, el que els hi havíem propinat.
De seguida van fer avançar l'ariet cap a la porta. Però ja ho ens havíem esperat, de fet, formava part del nostre pla.
Després d'una última fletxa disparada, em vaig fer enrere, posant-me ben a prop de l'Akeira. Ens vam mirar. La segona senyal no trigaria en arribar. I no ens equivocàvem. Va començar a sonar un corn greu i vibrant, donant l'ordre de retirada. La gent del poble ja hauria de ser ben lluny de la ciutat, a almenys dos o tres quilòmetres.
Almenys, una part del pla s'havia complert. Ara ens tocava a nosaltres.
Tots els que érem a les muralles vam començar a baixar a la plaça que hi havia just davant la porta. Nosaltres dos, per sort o per desgràcia, érem els últims a baixar.
Vam començar a baixar les estretes escales de pedra, arribant ràpidament a la plaça.
Un cop sec i estrepitós va sacsejar fortament la porta de la ciutat. Aviat serien a dins, però havíem de sortir d'allà abans que entressin. Tots els homes corrien cap a la trapa que ens portaria cap a les clavegueres. Corrien desesperadament, amb l'únic objectiu de salvar la vida. Tot allò podria haver captat la meva atenció, però no ho va aconseguir, perquè, allà, enmig dels que fugien, hi vaig veure una figura que m'era coneguda, palplantada enmig de tota la confusió. Però no podia ser! Era impossible! Ella es va girar, i em va veure. Tenia la cara tota marcada d'haver plorat, i encara unes llàgrimes brillaven a les seves galtes. De seguida que els seus ulls es van fixar en mi, i em van reconèixer, es van llençar cap a mi. Jo la vaig rebre abraçant-la, encara sense creure-m'ho.

-No ho he pogut fer! Ho s
ento Idril! Però no era capaç d'abandonar-te aquí!

-Fiena!-, vaig cridar abraçant-la ara ben fort.

En aquell emocionant moment, es va escoltar com una gran explosió i trencadissa, que va fer tremolar tota la ciutat. La porta havia caigut, la nostra última defensa ja no existia, i l'enemic començava a entrar a la plaça.
Nosaltres dues no vam poder reaccionar, van ser massa coses alhora. Però l'enemic no perdonava, sort em vam tenir de l'Akeira. Ell ens va treure d'allà.
Malauradament, la trapa de la plaça ja ens era inaccessible. Vam començar a córrer pels carrers de la ciutat, amb l'esperança de trobar una altra sortida. I la vam trobar, a un carrer sense sortida. Hi vam córrer entusiasmats.
Però vet aquí que no havíem aconseguit passar desapercebuts en la nostra fugida. Un grup de soldats enemics ens perseguien. Nosaltres, que no ho sabíem, havíem aconseguit obrir la trapa, que conduïa a unes escales que baixaven. La Fiena era la primera en entrar, i quan jo anava a seguir-la, van aparèixer.
En el precís moment en que ens van veure, es van col·locar de manera que no poguéssim fugir cap a un altre carrer. Tres soldats es van llençar cap a nosaltres, intentant eliminar-nos.
Jo ja me'ls veia a sobre, quan, com un àngel salvador, l'Akeira es va llençar també cap a ells, amb l'espasa ben alta.

-Fugiu! Jo us cobriré!-, va cridar clarament.

Dolor, un dolor fiblant al cor va ser el que vaig sentir: m'estava demanant que fugís i l'abandonés!

-No! Mai!-, vaig cridar-li desesperada.

Ell va lluitar amb força contra els soldats, i miraculosament, va aconseguir sortir vencedor. Ell es va anar a girar cap a nosaltres, per fugir els tres junts. Però va ocórrer quelcom d'inesperat. Quan era a punt d'arribar al meu costat, es va quedar quiet de cop, al mig del carrer, amb el rostre pàlid. Va caure de genolls a terra, intentant agafar aire, no podia respirar bé. Llavors el vaig veure, darrere dels altres enemics, un arquer. L'havia ferit!
El cor se'm va parar, vaig sentir la meva felicitat trencar-se en mil trossos, com un vidre. No vaig ser capaç de pensar, només vaig saber actuar impulsivament.

-No Idril! Hem de fugir!-, em va cridar la Fiena, agafant-me fermament, no deixant-me córrer al costat del meu amor.

Jo en aquell moment no vaig comprendre res del que ella pensava. Ella sabia que si em deixava anar, moriria. I si l'Akeira era allà ferit, era perquè nosaltres dues ens salvéssim. La Fiena sabia que havíem de fugir per no fer que el seu sofriment fos en va. Em vaig resistir als seus braços, hi vaig lluitar. Però la Fiena no estava disposada a deixar-me anar.

-Deixa'm! He d'anar amb ell!-, li vaig cridar, fora de mi.

L'Akeira em va escoltar, i va alçar els ulls. Aquells ulls que tant m'agradaven. Em va mirar suplicant, intentant somriure. Jo me'l vaig mirar incrèdula.

-No te m'acostis Idril... Has de fugir...-, va aconseguir dir, entre ofegaments i dolors.

-No et vull perdre! No vull quedar-me sola!-, li vaig cridar, esclatant en plors.

Una segona fletxa va xiular en l'aire, clavant-se a l'esquena de l'Akeira. Aquella vegada sí va cridar. Va ser un crit esgarrifós, dolorós i impotent. Però més ho va ser el meu, que al veure com el meu estimat era ferit de mort, me n'adonava que no hi podia fer res, que el perdria sense remei. Ell va caure als meus peus, perquè en un últim intent de fugir, se m'havia acostat. La Fiena, veient que no m'havia de deixar estar-me més estona veient la mort del meu estimat, em va començar a arrossegar cap a les clavegueres. Jo vaig lluitar encara amb més forces. Vaig estirar la mà, desitjant només poder acariciar-li la seva.
Vaig aconseguir agafar-se'la, i la vaig retenir amb força, reticent a deixar-la anar. Ell va obrir els ulls que tenia tancats pel dolor, i em va mirar; i aquella mirada se'm va clavar al cor, com l'arma més verinosa que pogués existir. A la seva mirada hi vaig llegir amor, dolçor, i un acomiadament. Només en aquell moment vaig ser totalment conscient que l'havia perdut, per sempre. No podia deixar de plorar, era com si m'arrenquessin una part de mi mateixa.

-Adéu, Idril...

-Akeira!-, vaig cridar amb totes les meves forces.

La Fiena em va treure d'allà, fent ús de tota la seva força. Jo no me'n volia anar, preferia morir al seu costat que viure lluny d'ell.
L'última imatge que en tinc del meu àngel va ser el moment en que va tancar els ulls, somrient, satisfet d'haver-me pogut salvar. Va expirar, serè, havent complert el que creia que era la seva missió a la vida.
La fugida amb la Fiena ni la recordo. Només sé que plorava i plorava, amb el cor totalment trencat, la ment trasbalsada. Havia perdut el meu amor... No hi ha paraules per descriure el dolor que vaig sentir.

Ara, sóc amb la Fiena darrere, cavalquem juntes en un cavall que vam trobar per pura casualitat. Hem d'arribar amb el poble. Hi deixaré la Fiena amb els pares, i després fugiré a algun lloc on pugui morir tranquil·la. Ara només desitjo seguir l'Akeira. El seguiré més enllà de la mort. No m'importa res més.

-Ell volia que visquessis. Va morir per salvar-te.-

La Fiena m'ha llegit el pensament. Sembla mentida però ho pot fer, i no sé com.
Les llàgrimes tornen als meus ulls ja vermells de tant plorar.

Té raó. Ell va morir per mi, no he de deixar que la seva mort hagi estat en va. Viuré només per ell. No el puc trair. I així, quan mori de vella, i hagi realitzat el seu últim desig, podré tornar al seus braços, als braços del meu àngel. I no hi haurà res del que me'n pugui penedir. Potser només d'haver-me enamorat d'algú destinat a morir per salvar-me.