Cercador
La flaire dels records
Un relat de: Climent- Compartir:
La flaire dels records.
Hi ha dies que estem més sensibles, no us sembla? Avui es un d’aquests. He començat la jornada buscant aparcament, que ja es complicat per començar, però a la tercera volta he trobat un forat en la zona blanca del Rec d’Igualada.
Després, a peu, he resseguit alguns dels carrer del barri dels adobers, direcció el centre.
El lloc tot i que te un aire de decadència, te un encant especials. De cop m’ha arribat l’olor de les carnasses i al cap d’un moment la flaire dels productes que s’utilitzen per adobar les pells.
He estat conscient del que sentia i d’entrada m’he alegrat al descobrir que el meu refredat ja hem permet de tornar a flairar, en aquest cas, el “perfum” d’una industria centenària de la ciutat.
Les olor m’han transportat a la meva infantesa, quan els diumenges, després de la missa de dotze, a l’església gran, acompanyàvem a l’avi patern a l’adoberia de cal Badía d’on era l’encarregat. La comitiva la formàvem l’avi, la iaia, la tieta, els meus pares i tots els quatre germans.
Allà veiem que l’avi, ben mudat perquè era diumenge, parava un “bombo”, n’engegava un altre, donava un cop d’ull per veure si tot rutllava. Feia senzillament la seva feina d’encarregat, amb responsabilitat.
Mentrestant nosaltres, la mainada, anàvem cap un cobert un hi guardaven escorça que servia pel procés de fabricació de les pells. Triàvem un tros d’escorça gran que el pare ens ajudava a que fos l’adequat i ens servia, durant la tarda, per retallar-lo i fer-ne un vaixell.
El moment de botar el vaixell era el moment esperat per veure els resultats de la feina, tot i que cal dir-ho, tenia lloc en el safareig, espai amb poc glamur per un acte tant important. Però això era els menys important, el que comptava era haver fet, amb l’ajut del pare el vaixell.
Un altre dels rituals a l’adoberia, era posar-se tots sobre la bàscula per comprovar el pes de la família. Els grans s’hi avenien en grup, però mai individualment. Per que seria?
Una flairada i quants records.
Hi ha dies que estem més sensibles, no us sembla? Avui es un d’aquests. He començat la jornada buscant aparcament, que ja es complicat per començar, però a la tercera volta he trobat un forat en la zona blanca del Rec d’Igualada.
Després, a peu, he resseguit alguns dels carrer del barri dels adobers, direcció el centre.
El lloc tot i que te un aire de decadència, te un encant especials. De cop m’ha arribat l’olor de les carnasses i al cap d’un moment la flaire dels productes que s’utilitzen per adobar les pells.
He estat conscient del que sentia i d’entrada m’he alegrat al descobrir que el meu refredat ja hem permet de tornar a flairar, en aquest cas, el “perfum” d’una industria centenària de la ciutat.
Les olor m’han transportat a la meva infantesa, quan els diumenges, després de la missa de dotze, a l’església gran, acompanyàvem a l’avi patern a l’adoberia de cal Badía d’on era l’encarregat. La comitiva la formàvem l’avi, la iaia, la tieta, els meus pares i tots els quatre germans.
Allà veiem que l’avi, ben mudat perquè era diumenge, parava un “bombo”, n’engegava un altre, donava un cop d’ull per veure si tot rutllava. Feia senzillament la seva feina d’encarregat, amb responsabilitat.
Mentrestant nosaltres, la mainada, anàvem cap un cobert un hi guardaven escorça que servia pel procés de fabricació de les pells. Triàvem un tros d’escorça gran que el pare ens ajudava a que fos l’adequat i ens servia, durant la tarda, per retallar-lo i fer-ne un vaixell.
El moment de botar el vaixell era el moment esperat per veure els resultats de la feina, tot i que cal dir-ho, tenia lloc en el safareig, espai amb poc glamur per un acte tant important. Però això era els menys important, el que comptava era haver fet, amb l’ajut del pare el vaixell.
Un altre dels rituals a l’adoberia, era posar-se tots sobre la bàscula per comprovar el pes de la família. Els grans s’hi avenien en grup, però mai individualment. Per que seria?
Una flairada i quants records.