La fí

Els dies eren llargs i les nits interminables. Dormia però quan despertava no volia fer-ho. Mentre dormia, estava tranquil·la, mentre dormia no pensava ni sentia, ni plorava, no estava sumida en la tristesa, en el record, en el dolor de perdre algú estimat. Tornar a casa ha sigut dur i difícil però com sempre aconsegueixo trobar refugi en les paraules que si les sabem utilitzar poden convertir-se en frases que plasmen sentiments idees o imatges, en aquesta cas sentiments de pena idees de dolor i imatges de mort. Així que si algun dia alguna persona arriba a llegir aquestes lletres entengui el to obscur de les paraules, i que pugui captaren cada so el dolor que sento al escriure.
Casa meva, la meva llar...no se si es por considerar llar. Una llar destrossada per la mort. Casa meva em fa por sobretot de nit, no paro de sentir sorolls, suposo que son imaginacions meves. Tinc a la meva mare al costat, dorm estirada al sofà mentre un absurd programa del cor son al televisor, però cap de les dues el veu, ella descansa be que li fa falta jo...ala visat esta. Miro un instant la caixa tonta i penso que tant de bo tots els meus problemes fossin com les dels famosos: robatoris, estafes, conspiracions, dramatismes...rucades crec jo. Segueixo escoltant sorolls, mentre veig com el ventilador gira molt lentament, fa calor, a sobre fa calor.... Miro fixament el passadís i hem dona la sensació que algú apareixeria, però qui?. No se a que tinc por, hem sento entranya com si casa meva no fos casa meva , espero que a la llum dels dia tot es vegi millor a fi de comtes es la primera nit que passo casa desprès de que va passar. He despertat a la meva mare , i li he explicat el que hem passava, ella m'ha mirat amb cara de preocupació i m'ha donat la mà. Me'n adono de que només la tic a ella...es tant reconfortant. Sembla que he relaxo una mica a fi de comptes no estic tant sola.
Tinc son però no puc dormir, hem fa por ficar-me al llit. La meva mare m'ha demanat que dormi amb ella però hem fa pànic dormir en aquell llit i sobretot en el lloc on durant tant de temps ell va estar patint i patint. Però no puc deixar-la sola serà igual de dur que per a mi. Ahhh segueixo escoltant sorolls , potser es que espero que d'un moment a un altre el pareixerà pel passadís venint del lavabo però se que això no passarà mai. Ara mateix els sentiments que eren de pena son de por però ho torno a repetir, por a que?
Hem fa por pensar que ja res tornarà a ser com abans, pensar que ja no tornarà i que no el tornaré a sentir parlar. Sembla mentida com poden arribar canviar les coses en tant poc temps, com canvien les estacions, com el pas de la tardor a l'hivern que gairebé no es nota, igual la meva vida va canviar repentinament sense que jo ho esperes.
Son les cinc del mati i per fi me'n vaig al llit, hem sento entranya però de pur cansament caic adormida.
Me he despertat una mica trasbalsada. Fa dos nits que dormo a casa i que dormo amb la meva mare . Aquesta ultima nit vaig tenir un somni estany i francament terrorífic. Vaig somia que ell tornava , que estava bé que tenia la mateixa aparença sana i saludable de abans, llavors arribava una carta que deia que li quedaven 24 hores de vida , estrany veritat? . Ell s'ho prenia molt bé fins hi tot reia llavors s'apropava a mi i em deia "Espero veure't plorar quan jo me'n vagi , perquè encara no has plorat per mi". I no parava de repetir-me que jo no l'estimava i que tan se me'n donava que es moris. Jo li deia que no, que havia plorat molt però ell em segui retrien coses i llavors m'he despertat. No entenc el perquè d'aquest somnis tant estranys. Els meus amics hem diuen que no m'obsessioni per això que només on somnis, però no ho se m'espanta suposo que es normal. Desprès de veure desaparèixer de la teva vida a algú tant important com un pare es normal que es tinguin somnis estranys i espantosos.
A vegades hem sento malament si ho passo bé , crec que no deuria..., però per un altre part penso que el meu pare des de allà on sigui vol que jo estigui bé i que sigui feliç.
Ara actualment només m'arriben al cap imatges de velatori i de l'enterrament, de la gent, de les flors, de les cares dels amic i companys de ell, de la cara dels meus amics quan el van veure, de la cara de la meva millor amiga plorant, y sobretot de la cara de ell, aquella cara tan pàl·lida i a la vegada tant tranquil·la, de les seves mans creuades, de la ara de la meva mare al donar-me la notícia, de quan la tomba va entrar a la capella , de quan el van pujar i de quan el vam tenir que deixar completament sol. Pensar que es allà en una caixa de fusta sol em destrossa.