La família

Mon pare m'ha mantingut i m'ha alimentat des que vaig començar a crèixer. Quan era jove sempre ha estat al peu del canó, sempre s'ha mantingut ferm. Quan l'han volgut afonar mai s'ha rendit i ha aguantat fins a l'últim moment en les pitjors situacions. Però aquests últims anys ha envellit ràpidament, està sec, pareix que ha perdut les ganes de viure, el vigor d'abans, i tot això a causa dels disgustos que li han donat alguns dels seus fills, els meus germans, enganyats per gent aliena a la nostra família. Ara som nosaltres, els altres germans, els qui l'hem de cuidar. L'hem de mantindre viu, hem de fer que recupere aquell vigor.
Ma mare és el meu record més antic, el més dolç i, de vegades, el més amarg. Ella em va alletar, va ser el meu primer aliment. Tot i això encara la necessite. Encara depenc d'ella. No la podré abandonar mai; em va veure nèixer i em sobreviurà. Perquè els mateixos que posen blau a mon pare me la volen matar i jo no els deixaré, encara que ma mare mora amb mi.
Els meus pares es van conèixer fa 768 anys i és d'ençà que estan junts encara que fa 300 van rebre un cop ben fort i van estar a punt de separar-se. Però els seus fills els ho van impedir, per sort. Ara tinc 4,700.000 germans. Molts d'ells viuen en la ignorància de no saber qui són realment els seus pares. Però jo no. Mon pare s'anomena País Valencià, per molt que li vulguen canviar el nom, i ma mare s'anomena català encara que, a casa, amistosament, li diem valencià.