La espelma ploranera

L'ESPELMA PLORANERA (6-VI-1988)
(Conte infantil)
per
Miquel Garcia i Esteve
Hi havia una vegada una espelma que somicava al fons d'un calaix. Unes velles mans la posaren allí feia molt i molt temps.
Tant i tant feia el ploricó que molestava als companys que l'envoltaven: un cabdell ja quasi sense fil, una llibreta a la que només li quedaven dues pàgines per omplir, un llapis sense punta i un trencanous vell i tronat.
Un dia, tip de sentir-la, el trencanous se li apropà i li va preguntar:
- Es pot saber que et passa per què no ens deixis descansar ni de dia ni de nit?
- Ai! vell trencanous... -contestà l'espelma, sospirant-. Si sabessis com està d'afligit el meu cor.
- Potser si m'ho expliquessis et podria ajudar.
L'espelma es va mocar i es disposà a contar el que li passava:
- Mira al teu entorn. Tots els que aquí estan han complert la seva finalitat en la vida. La llibreta i el llapis han servit per recordar coses. El cabdell ha donat fil per poder fer paquets. Tu has trencat moltes nous en la teva existència, i encara en trenques. Però jo, digues per què serveixo jo?
- Amiga meva tot arriba, en aquest món pel qui sap esperar, ja ho veuràs -digué el trencanous amb tota la saviesa que havia acumulat durant anys.
Després d' aquesta conversa passaren sols i llunes i l'espelma continuava trista. Fins que de cop tot quedà a fosques. No es veia ni la petita franja de llum que entrava per l'escletxa deixada lliure pel calaix.
En aquell mateix instant es va obrir i unes mans nervioses i arrugades remenaren, cercant alguna cosa. L'espelma notà com l'agafaven i se l'enduien.
Damunt d'una taula l'encengueren i posaren en un got.
Li havia arribat l'hora de fer el que ella sabia fer: cremar i donar llum.
Fou aleshores quan plorà de debò, però les seves llàgrimes de cera no eren pas de tristor, sinó d'alegria.