La drestal

L’esmolador havia fet bona feina. La fulla de la destral lluïa al sol del migdia d’un Londres, on es produiria, d’un moment a l’altre, l’enèsima execució pública del regnat de Maria I. Filla d’Enric VIII i de Catalina d’Aragó, era catòlica estricta i volia revertir tot el trencament amb l’església de Roma que el seu pare havia provocat i el seu germanastre, el rei Eduard VI, havia consumat durant els seus respectius regnats.
La fulla de la destral va caure d’un sol cop i, com s’esperava d’aquell botxí, ja va ser suficient per fer rodolar el cap pel patíbul preparat per a l’ocasió.
Tanta expectació, tantes hores d’espera, tanta angoixa per si arribava a última hora una redempció per al condemnat a mort... i tot es resolia en uns segons. El botxí va agafar el cap i després de mostrar-lo al públic, el va lliurar a la família, destrossada, que l’esperava per poder donar-li sepultura junt amb el cos.
Difícil paper el dels botxins quan, amb els ulls de tothom clavats en les seves mans, s’esperava d’ells una feina ràpida i pulcra, però alhora un bon espectacle.
Irwin, es deia aquell botxí, del qual poca cosa se sabia. Els altres botxins vivien en família, aïllats de la resta del poble, sense gairebé cap dret ni cap reconeixement en vida, però sabien que tenien reservats els millors llocs en els cementiris per a quan ells morissin. Mentre restessin en aquest món, eren repudiats i als mercats no podien tocar el menjar, ni tan sols entrar-hi en algun d’ells, tot i que eren molt ben pagats per la seva esporàdica feina i no es pot dir que visquessin malament.
L’ofici de botxí passava de pares a fills, però Irwin va arribar de fora la ciutat, es va instal•lar junt amb els altres homes i, un cop li van donar l’oportunitat de mostrar el seu talent, va agafar renom, fins al punt que molts dels que serien executats demanaven el favor reial que fos ell el que els decapités, doncs així s’asseguraven una mort ràpida amb un sol tall, i net.
Irwin vivia sol en una casa on no entrava mai ningú, freda per a un Londres sempre plujós i humit. No es relacionava amb els altres botxins que tenia per veïns. Sortia només al mercat de tant en tant, cobert amb una ronyosa capa que portava mal cosida i una caputxa que li cobria tot el rostre. Els dies de l’execució portava el cap cobert amb un petit sac de tela apedaçada que el permetia parlar, respirar i veure amb comoditat, però no ser reconegut.
La resta de botxins el deixaven fer, ja que ell només volia executar amb destral quan el condemnat reposava el cap sobre un soc de fusta o amb l’espasa quan es feia la decapitació a la manera francesa, amb el condemnat agenollat sobre el cadafal i amb el tronc i el cap en posició vertical. Les altres execucions, com ser cremat a la foguera, castrat i esbudellat, trossejat o arrossegat, no li interessaven, i a la resta ja els anava bé, així tenien feina tots.
Temps foscos per a Anglaterra, en què, com un presagi, un grup de voltors s’havien instal•lat en les torres, compartint deixalles amb els corbs que hi vivien des de feina un munt d’anys.
Poc abans de la mort del jove rei Eduard VI, aquest, assessorat per John Dudley, havia nomenat en el seu testament successora i nova reina la neboda del seu pare, Lady Joana Grey. Maria, que havia rebut l’afició a les execucions del seu pare Enric VIII i, amb el suport del Parlament, va aconseguir que el seu regnat durés només nou dies, i acabessin executats tots dos per decapitació per ordre directa de la nova reina.
Feina no en faltaria, perquè Maria, amb el rancor acumulat pel tracte donat a la seva mare i a ella mateixa, estava disposada a fer desaparèixer tot l’anglicanisme del país i instaurar de nou el catolicisme de mà del papa Marcel II, i amb més intensitat quan el seu successor, el papa Pau IV, prengués la cadira de Roma.
Irwin era esquerp, ja el coneixia tothom, però tenia el costum d’anar a la taverna la nit abans d’una execució. En aquesta ocasió, al mateix temps que el desgraciat bisbe anglicà passava les últimes hores en una cel•la de la Torre, el botxí observava els altres, en concret l’encarregat de dur a cap l’execució per si bevia molt o no. Hi havia una llei entre ells segons la qual el botxí o botxins que havien de treballar l'endemà al matí no podien beure, ja que la feina hauria de ser pulcra, neta i, encara que sembli absurd, no fer patir al condemnat més del que exigia el mateix tipus d’execució.
Els altres botxins el burxaven, però ell, impassible, no els seguia el joc. Li volien fer caure la caputxa, però ja se’n cuidava de portar-la ben lligada perquè no es donés el cas. Com a molt, es bevia una cervesa tèrbola i, quan els altres es retiraven cap a casa, ell els seguia.
L’execució no se la perdia mai, fos quina fos; el bisbe havia estat condemnat a ser esbudellat, una de les morts més lentes i penoses, però no renegava de cap manera de la reforma i la reina ho tenia clar, calia executar-lo.
Sempre es col•locava en les primeres fileres, de peu, tocant al patíbul, amb una mica de sort seria esquitxat amb sang del condemnat i això, creia tothom, li duria riquesa i benestar.
Va ser una bona execució, el poble en va gaudir, el bisbe contrari a la reina va tardar força estona a morir, però aquella mort no es podia ni comparar amb la brutalitat d’altres que es feien en aquells foscos anys. A Irwin l’esgarrifava l’esquarterament, en el qual, lligats per les extremitats, els pobres homes o dones condemnats a tal martiri podien passar deu dies fins que els sobrevenia la mort més per esgotament i dolor, que pel mateix esquarterament provocat de manera molt lenta per màquines o animals.
La sang, com l’orina dels executats, eren desitjats pel poble, ja que tenien la creença que contenien remeis curatius; també agafaven trossos de fusta del cadafal, que en forma d’amulet, els guariria de tots els mals que corrien per la ciutat. El més preuat, però, el millor amulet i més difícil d’aconseguir, eren unes gotes d’esperma dels penjats que ocasionalment tenien ejaculacions mentre morien ofegats. La vida i la mort tancant el cercle, una roda en què entrava i sortia gent contínuament sense que ella deixés de rodar.
El botxí va retirar-se cap a casa satisfet, ja que un bon raig de sang li havia anat a parar directament a la caputxa que li cobria el rostre. En el camí, passant per davant d’una taverna, diversos homes el van increpar:
—Fuig, botxí pudent! Portes malastrugança! Maleït siguis!
—Portes la mort amb tu, tanca't a casa!
—Demà tindràs feina, diuen, ja pots esmolar l’eina!
Què? No en sabia res, d’una execució nova l’endemà. Seria una decapitació? A l’estómac se li van fer papallones, però no de nervis per la feina encomanada, sinó d’ansietat pel desig de poder tornar a donar mort a un innocent. Quin plaer sentia en fer el tall amb l’espasa o la destral. A vegades, s’espantava d’ell mateix, d’aquest plaer innat per decapitar, per assassinar i ser recompensat per fer-ho. A veure si l’avisarien aviat; de fet, ell tampoc necessitava massa temps per preparar-se, sempre tenia les eines a punt.
A l’entrada de casa seva es va trobar amb el missatger de la Cort, que li va lliurar el document en què es demanaven els seus serveis per a l’endemà a les nou del matí davant l’Abadia de Westminster, on s’executarien dos germans nobles, Lady i Lord York, membres de la més alta noblesa que, per defendre la causa reformista, havien caigut en desgràcia fins a arribar al punt de ser condemnats a mort.
Irwin assentí amb un cop de cap i allargà la mà per rebre el saquet amb monedes d’or que recompensava la feina de l’endemà al matí.
Un cop a dins de casa rumiava vora el foc, al voltant dels temps negres que estaven vivint a Anglaterra. Si visquessin els avis que van lluitar per lluir al cap la corona de reis i veiessin com ara rodaven els dels seus néts per damunt d’una tarima, segurament moririen novament de pena o s’alçarien en contra la reina. Però bé, ell ja tenia cobrada la feina, només li calia passar una bona nit i al matí gaudir d’una feina impecable.
A la porta de la casa van sonar uns cops sords. Qui seria, va pensar Irwin. Ningú gossa a anar a casa d’un botxí. Els cops eren insistents. Va obrir la porta, plovia intensament, i l’home sota el llindar de la porta li va dir a Irwin que portava un missatge especial de la família York.
—Puc entrar? M’estic calant tot el cos —li va demanar.
Irwin li va respondre en un murmuri que fes solament un pas més i que li jurava per totes les execucions que portava a l’esquena que, si feia alguna cosa més, serviria de menjar a les rates que corrien pel carrer.
—No pateixi, senyor Irwin, sóc només un missatger. Li porto or de part dels pares de Lady i Lord York.
—Digues, què volen de mi aquests pares? Potser que em talli jo el coll en lloc dels seus fills? —va dir-li rient i acariciant la lluenta destral.
—No, no... Els pares, els ducs de York, volen que els seus fills morin amb honor i així siguin sepultats. Saben que vostè és el millor i ho pot fer sense dubtar-ho.
—Què puc, suposadament, fer jo?
—Vostè sap que es pot deixar una fina capa de pell i carn perquè el cap no es separi del tot del cos i així puguin ser enterrats sencers i amb l’honor que els pertoca. Déu no ens castigui, són els York! —exclamà.
—Quant m’ofereixes per fer-ho? Està el mossèn assabentat?
—Sí, sí. Cap problema. —Li va allargar la mà amb un saquet similar al que li havien donat abans.
En buidar-lo damunt la taula va veure que era una quantitat generosa.
—Digues als teus amos que així serà fet. Primer serà executada ella per estalviar-li temps de pena i veure l’espectacle del seu germà amb el cap penjant. Seguidament ell. Tots dos amb destral, l’espasa no serveix per a aquest menester.
—Així els ho diré. Rebi l’agraïment de la família.
Un cop fora el missatger, el botxí va tancar i travar la porta. No volia més visites. Va replegar totes les monedes d’or i amb un mig somriure es va ajaure al jaç. Va transcórrer una nit en què no va parar de ploure fins ben entrada la matinada. El botxí, tot i que dormia sempre en estat d’alerta, va descansar bé, amb l’or agafat amb la mà.
A les set del matí ja estava a peu del patíbul de l’Abadia de Westminter, acaronava amb suavitat el terra de fusta, com si fossin còmplices. Revisava l’espai, haurien de caber-hi tots, els condemnats, el capellà, els dos servents del Lord i les dues serventes de Lady York i ell, que necessitava una gran zona buida per poder alçar la destral i fer-la caure amb precisió mil•limètrica sobre els colls d’aquells desgraciats.
—Mira que és absurd deixar que et tallin el coll per no renunciar a la reforma... però a mi tant se’m fot, ja que el que jo vull és matar —murmurava Irwin.
Els minuts van transcórrer ràpidament i la plaça es va anar omplint de gent. L’execució de dos membres de la casa de York cridava l’atenció de tot el poble. La nissaga de la família quedava escapçada i, si algú havia de seguir-los, ja seria un dels nebots, el més avariciós.
Els encausats van arribar envoltats d’un gran rebombori en dos carros des de la Torre de Londres on havien passat els últims dies. Amb deshonor, anaven tots dos vestits simplement amb una túnica blanquinosa i descalços. Dos mossens els acompanyaven sense deixar de resar. Ningú de la família propera, com era habitual. Els servents i un carro amb dos taüts, que donava un to encara més macabre a tot plegat.
Irwin va mirar al cel, hauria de donar-se manya, ja que estava aixecant-se aire, aviat vindria la pluja.
El van estirar de la peça que el cobria el cap i, de poc que no travessa amb l’espasa al malparit que havia gosat tocar-lo.
—Qui...? —Irwin va veure que era el servent dels York.
—Senyor, senyor...
—Però tu ets boig o què? Ningú ha de tocar-me, fes-te a la idea que sóc sagrat per a tu.
—Sí, senyor. Perdoni, perdoni. Només volia assegurar-me que tot ocorrerà en els termes que vam quedar ahir la nit.
—Sí, home, sí. Surt del mig, rata!
El vent cada cop era més fort i a la llunyania ja es veia com la pluja anava avançant.
Tota la cerimònia es va anar desenvolupant com manen les lleis, amb una mica més de solemnitat i també d’escabrosa curiositat per ser els executats uns nobles de tan alt rang.
La darrera pregunta, i no estava clar que els salvés de la mort, era per si en l’últim moment deixaven de recolzar la reforma, per abraçar l’església catòlica comandada pel recentment nomenat papa Pau IV.
Davant la negativa d’ambdós, la noia es va agenollar i deixant caure el cap sobre el piló de fusta, en un segon va ser decapitada. La gent estava sobresaltada, ja que no sabien l’acord a què s’havia arribat entre la família York i Irwin, a més a més, una decapitació sempre era un bon espectacle, però massa breu.
Era el torn del fill, aterrit veient el cos amb el cap penjant de sa germana, plorant i suplicant perdó, van haver-lo de forçar a agenollar-se, ja que ell volia fugir corrents d’aquella escena de terror. L’aire bufava amb força i Irwin estava molest, ja que el cabell llarg del Lord s’enredava pel coll i complicava molt fer un tall amb la precisió que li demanaven.
Finalment es va decidir i en el mateix temps que baixava la destral donant sentència al segon fill dels York, una ràfega d’aire li va enretirar la peça de roba de sac del cap, a la qual Irwin sempre estava atent perquè no volia que es descobrís la seva identitat com era habitual en tots els botxins. Però es va distreure fatalment amb les preparacions de l’acte i, deslligada pràcticament després de l’estirada pel servent pocs moments abans, l’aire ho va tenir fàcil.
Es va paralitzar tot el patíbul, la plaça, potser Londres i tot, si haguessin arribat a veure el que va descobrir la caputxa arrabassada.
Ningú va entendre-ho al principi, no sabien quin misteri era aquell que passava dalt del cadafal. Era el primer cop que es veia, fins i tot el vent es va aturar, Irwin era una dona. Una dona!
Tots els botxins havien de ser homes, era la llei no escrita des dels inicis dels temps, una dona no podia fer l’ofici de botxí, de fet no hi havia hagut mai cap i aquesta portava una motxilla ben plena d’execucions, bé, millor dit, d’assassinats, doncs des del precís moment de descobrir-se el secret de la seva identitat, esdevenia instantàniament una assassina.
A una ordre dels mossens la van agafar i immobilitzar. Era captiva per una bufada d’aire.
Després de la sorpresa inicial, la gent va començar a cridar demanant més sang encara.
—Assassina! Assassina! Al patíbul amb ella! —cridava tothom.
Però els crits es van anant apaivagant fins a fer-se un silenci absolut, només trencat per la fina pluja que queia en aquells moments sobre Londres. La gent es va anar apartant, i un murmuri va anar creixent. La reina Maria I, vestida de negre rigorós amb bordats daurats, passava caminant entre el poble com si d’una aparició es tractés, i com era costum, rodejada per les seves dames i els guardes reials. Van baixar Irwin, o com realment s’anomenés, del patíbul i fent-la agenollar davant d'ella, va engegar-li a la cara:
—Què és aquest despropòsit? Què vol dir una dona fent de botxí per defensar l’església catòlica? —començà la reina.
—Qui em parla? La filla de la puta castellana? —va dir-li Irwin sense massa encert.
Un soldat es va avançar i li va donar un cop de llança a la cara partint-li els llavis i fent-los sagnar, però un lleu moviment de la reina va aturar els altres disposats a donar-li un escarment per gosar parlar així a la sobirana.
—Digues, maleïda dona. Tens alguna cosa a dir en defensa teva? —li va preguntar la reina amb un fort accent castellà heretat de la seva mare.
—Què vols que et digui? Ja sóc morta. Però no pensis que som tan diferents tu i jo. L’únic que ens separa a les dues és la suposada corona que portes al cap. Per a qui mates tu? Clergues, membres de la cort, nobles, pobles arrasats... Tot en nom d’una religió? D’un Déu? Totes dues som igual d’assassines! La diferència és que jo ho faig per plaer... sí, per plaer i et juro que he tingut la vida plena de satisfaccions podent matar. M’ha sobreeixit la felicitat. He fet rodar més caps que tota la resta de botxins junts. Reina Maria, saps com t’anomena el poble? Maria la sanguinària! No ets més que jo, una assassina, però almenys jo no estic amargada, tancada dins aquest taüt negre que portes sempre de vestit.
Els soldats van tornar a fer el gest d’agredir-la per fer-la callar, però la reina ho va aturar de nou.
— Irwing, no? —va dir la reina sense ni tan sols immutar-se—. Potser tens raó i no som tan diferents, però per desgràcia teva, sí, jo porto la corona. Res a dir-te, miserable, seguiré defensant la religió de ma mare, la reina Catalina mentre tu et podriràs en la tomba.
Jo, Maria I, reina d’Anglaterra per gràcia de Nostre Senyor, ordeno que aquesta dona sigui decapitada amb la seva pròpia arma, cremada i abocades totes les seves restes al riu, per intentar esmenar tota una vida de pecat. Immediatament! —Va cridar, i recalcant-li a la cara—: Veus que fàcil és?
Davant de la perplexitat de tothom la reina no es va retirar i va quedar a l'expectativa de la immediata execució.
Un botxí dels que estaven de reserva va pujar al cadafal i anant tot molt ràpid, la van fer agenollar i ella, ja sentint-se derrotada, però orgullosa de la vida que havia portat, va recolzar el cap al soc de fusta, somrient i desafiant amb la mirada a la reina. No es donava per vençuda, havia tingut la vida plena que Maria no tindria mai.
Un cop sec de la destral clavant-se a la fusta després de travessar tot el coll semblava acabar amb la història, però un inesperat esquitx de sang va fer cap a l’immaculat vellut negre de la faldilla de la reina.
Un nen que estava entremig de la gent i que no s’havia perdut res en tot el matí va dir-li:
—Reina Maria, no et preocupis, segur que tens molts vestits, a més, una mica de sang sempre dóna sort. A mi també m’ha esquitxat!