La dona dels somnis

L'Eugeni opina que és una de les dones més maques d’aquest poble tan lleig. Cada cop que la veu té la sensació que està perduda, caminant amunt i avall mentre empeny el cotxet del seu fill, un nadó d’amb prou feines sis mesos. Ella mira els aparadors com si busqués algun rastre de sol entre els núvols, com si fos conscient que els arbres no poden aspirar a res més que a clavar les branques nues al cel. I sempre, sempre, desapareix per la cantonada, camí de vés a saber on. Com si la vida només fos la sala d’espera d’uns somnis que mai s’acompleixen. Quan ja no hi és, l’Eugeni observa el seu reflex a l’aparador i es veu tan perdut com la dona dels seus somnis, que potser també espera, entre passeig i passeig, que la sort digui el seu número, que algú la miri als ulls